Visita al castell de Santa Florentina: un esclat de Modernisme al cor del Maresme

Barcelona“Propiedad particular. Prohibido pasar. Cuidado con los perros”, llegeixo des de la reixa d’entrada dels jardins on hi ha el castell de Santa Florentina. Però els únics gossos que trobaré, un cop dins, són els de les gàrgoles de la casa fortificada (documentada al segle XI), que tenia funció defensiva i és l’origen del castell de Santa Florentina.

El rètol dels gossos no m’ha fet enrere. Algú segur que ha girat cua. També més d’un, especialment en altres temps, s’ha fet enrere al sentir parlar de Modernisme. De fet, fa poc més d’un segle, en ple auge d’aquest moviment, no eren pocs els seus detractors, que detestaven el “tot s’aprofita” i la reunió de diferents elements, com ara el ferro forjat, la ceràmica, el vidre, el marbre..., que fins aleshores no havien conviscut gaire.

La sala noble del castell de Santa Florentina és precisament l’espai del castell on es concentren més elements diversos d’arts decoratives. I, des del meu punt de vista, el resultat és magnífic. No m’estranya que fa uns anys aquesta gran sala fos el menjador de Horn Hill, de la família Tärlin (s’hi va filmar Joc de trons ). Hi ha un munt d’elements per entretenir-s’hi una bona estona: l’enteixinat de cassetons policromes del sostre, els vitralls de colors fets pel vitraller Josep Pujol, les làmpares de ferro forjat dissenyades probablement per Lluís Domènech i Montaner, la monumental llar de foc i les grans pintures de les parets, que posen de manifest la catalanitat del propietari del castell, el senyor Montaner: Sant Jordi a cavall, duent una senyera, i Guifré el Pilós, pintat per Pau Béjar.

“A Ramon de Montaner li encantava recuperar el patrimoni: escuts, llances, mobiliari, arquetes, escultures de sants, tant en pedra com en talla de fusta. També tradicions populars com el ball de les almorratxes”, m’explica Meritxell Jubany, gestora cultural del castell de Santa Florentina, mentre passegem per les sales. Fins i tot es va emportar arcs d’un claustre del Priorat de Santa Maria del Tallat (Vallbona de les Monges), que va col·locar en una galeria que dona al pati d’armes. Per testimonis de l’època se sap que van dur els arcs del claustre -devia quedar abandonat des de la desamortització del 1835- en tren fins a l’estació de Canet, i des d’allà fins al castell, amb carros arrossegats per mules. Poc va faltar, sembla, perquè també anessin a parar a aquest castell les columnes romanes del carrer Paradís de Barcelona, on hi ha la seu del Centre Excursionista de Catalunya.

Tot caminant, la Meritxell m’explica la història del castell. El seu propietari, Ramon de Montaner Esteve, va patir una crisi en els seus negocis. Després de la seva mort, la dona, vídua i amb sis fills petits, va vendre’s a contracor les propietats de Canet. Un d’aquests fills, Ramon de Montaner i Vila, aprèn l’ofici de relligador amb el seu cunyat, Pere Domènech, pare de Lluís Domènech i Montaner, la qual cosa serà la llavor que animarà Montaner i Vila a muntar una editorial, Montaner i Simón (que tindrà la seu en un edifici, també modernista, del carrer Aragó, on ara hi ha la Fundació Tàpies). Aquest De Montaner i Vila va enriquir-se amb l’ingent Diccionario enciclopédico hispano-americano, entre altres obres. I recuperà l’antiga propietat familiar del castell de Santa Florentina. També va ser propietari de l’esplèndid Palau Montaner, a Barcelona, on hi ha la Delegació del govern espanyol. Almenys aleshores fer llibres donava per comprar palaus! “Montaner no es va conformar a fer una restauració de la casa fortificada, sinó que va voler fer-ne una important ampliació. Va encarregar el projecte al seu nebot, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que ja despuntava”, explica la Meritxell quan som a la cambra de bany, que es troba dins d’una de les torres, prop de l’habitació de Ramon de Montaner. És preciós l’arrambador de rajoles vidriades, on són protagonistes els lliris d’aigua.

Em crida especialment l’atenció el llit de la cambra de Ramon de Montaner, d’estil barroc. Té baldaquí i columnes salomòniques. “El rei Alfons XIII, molt jove -tenia 21 anys-, hi va dormir, en aquest llit, quan va visitar el castell el 1908, poc abans que acabés la reforma”, explica la Meritxell. Era el mes de novembre, i no sé per què imagino que feia molt més fred que els novembres d’aquest segle XXI. Els vespres en què hi va fer estada el rei devien encendre la llar de foc que hi ha a l’habitació (al castell hi ha un munt de llars de foc, que només s’encenien excepcionalment; se suposa que les sales normalment s’escalfaven amb brasers).

“Ramon de Muntaner va recuperar l’estatus nobiliari dels avantpassats amb el títol que li va concedir Alfons XIII: el de primer comte de la Vall de Canet”, explica la Meritxell quan som a la sala de fumar -“ le fumoir ”, diu en un bon francès-, que té un espectacular lluernari que deixa passar la llum, i molta fusta (al terra i als arrambadors).

Visitem finalment el celler del castell. Hi destaca la volta catalana, sustentada per arcs en forma d’ametlla, una manera molt eficaç -i elegant- d’aguantar el sostre i no obstaculitzar el pas amb columnes o altres elements. Domènech i Montaner també va fer servir després aquesta tècnica a l’Hospital de Sant Pau, de Barcelona; a banda i banda de la sala, allà hi havia els llits i aquí les botes de vi.