Els escàndols sexuals posen l’elit literària francesa contra les cordes

ParísEls editors francesos apareixen normalment a les seccions de llibres dels diaris o en programes de televisió sobre literatura. Des de fa un any, però, la situació ha canviat: han estat al punt de mira d’investigacions i escorcolls policials.

Al mes de febrer de l’any passat, la seu de Gallimard -editorial que compta amb l’obra de Proust i Céline- va rebre la visita de la policia: buscaven documents que poguessin incriminar Gabriel Matzneff, escriptor acusat de pedofília. Poc després es va afirmar que Gallimard havia influït en la concessió del prestigiós premi Renaudot a Matzneff el 2013 pel recull d’assajos Séraphin, c’est la fin, concedit per un jurat on hi havia el premi Nobel de literatura J.M.G. Le Clézio, una membre de l’Acadèmia Francesa, Dominique Bona, i el popular novel·lista Frédéric Beigbeder.

Aquestes i altres investigacions van ajudar a mostrar l’aïllada elit literària francesa, que estava massa acostumada a actuar passant per sobre de les lleis de la moral, del mercat i del sentit comú. “Potser sigui un dels últims sectors que ha aconseguit evitar les investigacions d’acords il·lícits i amiguismes”, explica Olivier Nora, cap de la coneguda editorial Grasset.

El tsunami del consentiment

Precisament va ser Nora qui va empènyer a canviar la situació publicant un llibre, El consentiment, testimoni de Vanessa Springora sobre la relació que va mantenir, als 14 anys, amb Gabriel Matzneff, l’escriptor que es declarava pedòfil i que, així i tot, va ser protegit durant dècades per part de l’elit literària, mediàtica i política de França. Olivier Nora assegura que no va dubtar ni un moment a publicar el llibre de Springora, encara que mencionés persones concretes dels petits cercles literaris francesos. “L’ambient és tan reduït que si comencés a pensar que això o allò podria desagradar a algú, llavors no publicaria res -diu-. Pensava que el llibre podia sacsejar els cercles literaris, però no m’imaginava que la reacció en cadena provoqués un tsunami”.

Nora, de 60 anys, mostra el seu compromís per publicar llibres que reflecteixin punts de vista diversos en una societat que sovint sembla viure en guerra amb ella mateixa, encara que admet que el sector editorial sovint no ho aconsegueix. Creu que els jurats literaris francesos, malmesos per la connivència i els conflictes d’interessos, haurien de canviar. També dubta que ho puguin arribar a fer.

Hugues Jallon, editor de Seuil des del 2018, comparteix el diagnòstic sobre els premis literaris: amb els anys s’ha anat frustrant sobre la influència corrosiva dels jurats. A diferència de premis com el Booker o el Pulitzer, en què els jurats canvien cada any i es retiren si hi ha possibles conflictes d’interès, en el cas dels premis més importants de França els jurats són vitalicis i fins i tot poden ser treballadors d’editorials, fet que contribueix a preservar els interessos de les elits.

“És un sistema aberrant -afirma Jallon, de 50 anys-. Hi hauria d’haver normes estrictes que prohibissin formar part d’un jurat si formes part de l’estructura d’una editorial”. Hi ha molts diners en joc. L’impacte en les vendes i en els resultats anuals és tan gran, assegura l’editor, que condicionen què publica Seuil i què es queda fora del catàleg.

En premis grossos, fins i tot en el Renaudot, els editors poden fer petites pressions als membres del jurat. “Els podem anar a dir: «Llegeix aquest llibre o aquest altre, segur que t’agraden»”, afegeix Jallon. Guanyar el Goncourt -el guardó més important del panorama- dona tan bons resultats que els propietaris de Seuil n’hi han parlat obertament a l’editor. “Em pregunten: «Aconseguiràs el Goncourt, aquest any?»”, diu. Les crítiques de Nora i Jallon són importants perquè, històricament -amb Gallimard, Grasset i Seuil- han sigut les puntes de llança de l’edició a França. Des de l’any 2000, les tres editorials han rebut la meitat dels quatre grans guardons literaris francesos. També publiquen els llibres del 70% dels membres dels jurats. A més, dels 38 membres d’aquests jurats, gairebé un 20% treballen en aquestes editorials.

Gallimard va ser objecte de nombroses crítiques durant tot l’any passat degut a la publicació dels llibres de Matzneff. El seu actual president, Antoine Gallimard -net del fundador- va declinar ser entrevistat per a aquest article. L’expert en història de l’edició Jean-Yves Mollier assegura que Gallimard canvia més a poc a poc que la resta de grans editorials. “Creuen que estan per sobre del bé i del mal i consideren que no els cal embrutar-se les mans”, explica. Segons els especialistes del sector, Gallimard és l’editor amb una actitud més agressiva a l’hora d’aconseguir els premis més importants. Béatrice Duval, cap de Le Livre de Poche i exeditora de Gallimard, afirma que l’estratègia de l’editorial s’ha centrat durant anys en aconseguir guardons de prestigi.

Tenir jurats en deute amb tu

Des de Grasset, Olivier Nora es va voler distanciar del model de guanyar premis quan va començar a treballar-hi fa dues dècades. Abans d’això, Grasset donava avançaments generosos a autors que formaven part de jurats literaris per assegurar que els serien lleials, una pràctica que de tant en tant cridava l’atenció dels inspectors d’Hisenda, perquè els avançaments a vegades no anaven lligats a manuscrits. “Tenies algú que estava en deute amb tu i que sabies que d’alguna manera et recompensaria”, recorda l’editor. Encara ara, si algun autor està vinculat a un premi, els avançaments que se li paguen continuen sent elevats, encara que no es corresponguin amb les vendes.

Nora creu que no hi ha prou talent en el petit món literari francès per tenir jurats que canviïn cada any. Per a ell n’hi hauria prou canviant un terç dels jurats cada cinc anys. Béatrice Duval, en canvi, pensa que el problema és de l’establishment literari del país: “La gent que hi està involucrada no vol que el sistema canviï”. Els jurats estan dominats a dia d’avui per homes blancs d’edat avançada, diu Nora, fet que influeix en la “blancor” de la “premsa, televisió i política” franceses.

Tampoc els comitès de lectors professionals, que decideixen què es publica a França, reflecteixen la diversitat del país. A Grasset, Seuil i Gallimard la mitjana d’edat dels 37 membres dels comitès és de 62 anys, només hi ha un terç de dones i un d’ells -només un- no és blanc. Això fa més difícil canviar les perspectives sobre gènere, feminisme, ètnia, colonialisme i altres temes d’actualitat. “És molt difícil començar a desconstruir un sistema del qual nosaltres mateixos formem part”, afirma Nora. Així i tot hi ha alguna excepció. JC Lattès va començar la col·lecció La Grenade l’any passat, “el primer intent de practicar una acció afirmativa en la literatura francesa, publicant autors no convencionals”. Mahir Guven, el director de la col·lecció -de 34 anys i fill de refugiats kurds i turcs- diu que busca veus d’autors que mai pensarien que poden tenir un paper a França. “Hi ha un determinat tipus de llibre que encara no existeix, al país”, afirma.