EscaladeiLa cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, al Priorat, fundada el 1194 pel rei Alfons I el Cast, va ser saquejada i incendiada al segle XIX i després engolida per la natura. Fins ara, el visitant podia accedir al claustre del Patriarca i a una de les cel·les que durant més de 600 anys van ocupar els monjos eremites, dedicats en cos i ànima a resar en silenci. L'àrea cenobítica -els espais que compartien els monjos en els pocs moments que abadonaven la seva voluntària solitud- era, als ulls del qui es passejava per la cartoixa, un verger romàntic. Ningú no sospitava que sota el metre i mig de terra i entre la vegetació que havia crescut lliurement i sense traves durant dècades, es conservarien tan bé l'església, el refectori, la sala capitular, la sagristia i el claustre. Aquestes últimes setmanes, però, estan emergint molts tresors d'entre les runes.
Hi ha restauradors, arquitectes, arqueòlegs i historiadors que rastregen les restes del que va ser el primer monestir cartoixà de tota la península Ibèrica i la mare de tota la resta. Aquest equip multidisciplinari ha tret un munt de runa, de terra, d'arrels, de nogueres, d'alzines i de vegetació que havien anat prenent durant dècades -des de la desamortització del 1835- un dels centres artístics més importants de tota la Península durant els segles XVII i XVIII. Després d'excavar i escombrar han descobert que, sota tanta verdor, es conservava extraordinàriament bé un patrimoni d'una "gran riquesa", explica l'arquitecte encarregat del projecte, Carles Brull: "Cada setmana tenim alguna novetat".
Entre tots els tresors que estan sortint de sota la runa hi ha el claustre menor, amb el seu brollador, les columnes i les arcades. A la sagristia, entre la vegetació salvatge, hi ha aparegut una font amb un lleó i una làpida, la del canonge lleidatà Josep Pi, mort el 1743, que amaga un misteri. La làpida es conserva pràcticament intacta i per a les pulcres lletres romanes no ha passat el temps. Qui era Josep Pi i per què tenia aquest lloc prominent a la sagristia, just davant l'altar, és de moment una incògnita. Darrere la negror de les parets de l'església, la restauradora Llum Pocostales ha estat capaç de veure-hi -les retines de la majoria de mortals tindrien força dificultats- pintures del segle XVII i XVIII. De l'església s'han descobert més coses: el paviment enterrat durant més de cent anys per tones i tones de terra i les restes d'una cúpula, que, afortunadament, es va ensorrar. En quedar oculta per les runes, no va ser víctima de l'espoli i donarà moltes pistes per fer una reconstrucció fiable de l'edifici. L'inventari és inacabable: Pocostales, després de llargues passejades, ha escrit més de 400 pàgines. En opinió de l'arqueòleg Eduard Riu-Barrera és una aventura única: "No hi ha cap monestir d'aquestes dimensions en tot Catalunya encara per explorar, aquesta excavació és única".
La zona que s'està restaurant ocultava informació cabdal per conèixer com vivien aquests monjos eremites, que havien escollit viure isolats però en comunitat, menjaven junts només una vegada a la setmana al refectori. Amb la restauració i la posterior museïtzació (aquesta segona part anirà a càrrec del Museu d'Història de Catalunya), que ha d'acabar el 2013, la direcció general de Patrimoni de la Generalitat espera atraure molts més visitants al Montsant i al Priorat. "Volem que tingui una reversió social a la comarca del Montsant, el nostre objectiu és que el patrimoni tingui una rendibilitat", explica el subdirector de Patrimoni de la Generalitat, Manuel Rueda. La inversió del projecte serà de 2.100.000 euros. "Les retallades pressupostàries no afectaran la viabilitat del projecte, no es deixarà de fer res", ha assegurat Rueda.
La mare del Priorat
Amb aquests projectes es vol explicar quina és la història d'aquest monestir bressol del Priorat. A principis del segle XIII, la cartoixa d'Escaladei dominava els pobles de la Morera de Montsant, Gratallops, Torroja, Porrera, Poboleda i la Vilella Alta. Així va néixer el Priorat. Una de les etapes més fructíferes del monestir va ser al llarg dels segles XVII i XVIII, quan es va convertir en un dels centres artístics més importants i va acollir l'escola de pintura Escaladei. El 1835, amb la desamortització de Mendizábal, els cartoixans van ser expropiats i van haver d'abandonar a cuita-corrents aquest indret del Priorat. L'endemà mateix la cartoixa va ser saquejada i dies després incendiada. Moltes de les seves pedres van servir per construir cases -encara es poden veure- als pobles de l'entorn. Amb el foc van desaparèixer la majoria de documents que podien haver donat algunes pistes sobre com era abans del 1835. Per això, la restauració requereix dots detectivesques. L'equip que hi treballa es nodreix d'altres exemples arquitectònics anàlegs. Però sobretot la pista l'estant donant les restes que s'estan trobant sota les runes. La terra i la vegetació les han conservat extraordinàriament bé.