Escac, factoria de guionistes

BarcelonaEn els seus més de 25 anys d'història l'Escac s'ha guanyat a pols un lloc en l'imaginari col·lectiu del cinema català per la seva constant aportació de grans cineastes tan diferents com J.A. Bayona, Mar Coll, Javi Ruiz o Belén Funes, així com per ser un planter prodigiós de directors de fotografia, tècnics de so i, fins i tot, de creadors d'efectes especials. Però què passa amb els guionistes? On són els alumnes de l'Escac que es dediquen a escriure pel·lícules i crear personatges?

Divendres va arribar a la cartellera una pel·lícula escrita per tres guionistes sorgits de l'Escac. Daniel González (Barcelona, 1984), Eric Navarro (Barcelona, 1988) i Eduard Sola (Santa Eulàlia de Ronçana, 1989) són els autors del llibret de Donde caben dos, una comèdia eròtica del madrileny Paco Caballero formada per diverses trames paral·leles que es creuen en un club de swingers. No és casualitat que els tres guionistes hi hagin coincidit: és el retrobament d'un equip que es va formar per escriure Barcelona, nit d'estiu i la seva seqüela, i que també ha treballat en les sèries Cites i Benvinguts a la família.

No són de la mateixa promoció de l'escola ni van formar equip durant la carrera. A més, reconeixen que tenen perfils i gustos molt diferents com a guionistes. Què els uneix, doncs? Segurament, la càmera que van deixar un estiu a Dani de la Orden. Sola, que era guionista dels curts del director de Barcelona, nit d'estiu, recorda que un mes de juny el director va dir-li: “A l'agost tindré una càmera, haurem de fer una pel·lícula”. De seguida es van adonar que no podria ser una producció normal i que haurien de fragmentar-la en episodis, un format que “resulta més pràctic escriure entre diverses persones” perquè permet repartir-se les històries, tot i que a l'hora de la veritat, com apunta González: “Al llarg del procés tots acabem participant molt de totes les històries” i prefereixen compartir el crèdit pel conjunt de l'obra.

Els tres guionistes es van entendre bé i es van retrobar a la seqüela. Hi havia química. “Som els xalats de les respectives promocions, tots tres ens vam declarar guionistes mentre estudiàvem, que no és una cosa habitual a l'Escac ni tan sols si fas l'especialitat de guió –assenyalà Sola–. Jo no vaig parar d'escriure guions per als companys durant la carrera. Al final, la millor escola de guió és escriure moltes pàgines. I si estudies a l'Escac i ets una mica espavilat, ho pots fer”.

Camins separats

Examinant els seus currículums individuals, sobta veure com les seves carreres en solitari van per camins que no sempre tenen a veure amb la comèdia amable dels seus treballs en equip. Sola, admirador a mort de Paul Laverty, treballa amb cineastes de línia autoral com Gemma Ferraté (Tots els camins de Déu), Clara Roquet (el curt Les bones nenes) i Nely Reguera (María (y los demás)i la inèdita El nieto); González té una carrera paral·lela en animació amb sèries internacionals com Jo, Elvis Riboldi, i Navarro és l'excepció: ha coescrit el guió de les tres últimes pel·lícules de De la Orden (Loco por ella, Hasta que la boda nos separe i Mamá o papá) i es reconeix “molt marcat per la comèdia”, un perfil que ja no era habitual a l'Escac. “L'escola no és una factoria ni de cinema comercial ni autoral, sinó que t'anima a potenciar el que t'agrada i a trobar un estil propi”, diu.

Aleshores, com et marca l'Escac si ets guionista? ¿Val la pena estudiar guió en una escola famosa per la disponibilitat d'equips i la facilitat per rodar? “Mentre tots estan a plató fent bogeries nosaltres som en un aula amb paper i un boli –reconeix Sola–. Però surt a compte pel mateix que a tothom: perquè coneixes gent. Allà es formen les famílies amb què es va teixint la teva carrera”. ¿I el fet de formar-se durant els primers anys en altres àmbits del cinema? Sembla que un guionista de l'Escac hauria de tenir una visió més global del cinema. “Tot això ho aprens més en les primeres pel·lícules més que no pas a l'Escac –diu González–. L'avantatge d'estudiar una mica de tot al principi és que t'obre portes i t'ajuda a saber quina especialitat vols escollir”. “Sí, però no és que saber de postproducció de so t'ajudi gaire a escriure millor”, rebla més escèptic Navarro.

Referents i autoria

Si quan estudiaven a l'Escac el seu referent era Oriol Capel, guionista de sèries com Aida i Siete vidas i de comèdies d'èxit com Perdiendo el norte, que els feia intensius de guió i se'ls emportava a trobades de guionistes, ara són ells els referents de guió a l'escola, on fan classes de guió. “Sí, però en realitat l'imaginari de guionista de l'Escac encara no existeix, ni tan sols entre els estudiants”, apunta Sola. “No, perquè en teoria som nosaltres i sempre que hi anem a fer classes els alumnes no saben qui som”, riu Navarro. “Però no ens queixem pas –matisa Solà–. No hi ha gaire gent a Catalunya que estigui pagant les hipoteques i lloguers escrivint guió, som uns privilegiats”.

I on queda l'autoria quan ets guionista? ¿Et sents igual d'identificat amb una història que ha sorgit de tu que amb un encàrrec? Perquè fa la sensació que els treballs que paguen hipoteques no són els que després fan que guanyis premis. “No hi ha tant de càlcul com pot semblar –diu González–. Al final, el teu currículum té molt a veure amb la sort i la gent que coneixes. I circumstàncies com que Dani de la Orden tingui una càmera al mes d'agost”. “També és un problema de temps –diu Sola–. Nosaltres no ens involucrem uns mesos o setmanes en cada projecte, sinó de vegades un parell d'anys. Per a mi és important saber que m'ho passaré bé amb la història i amb l'equip, no si guanyaré premis”.

Contra el que podria semblar, tots tres treuen importància a ser l'autor de la idea original d'un guió. “Està una mica mitificat –diu Navarro–. Al cap de tres mesos no notes la diferència de treballar en una idea teva o en una premissa que t'han donat. Després de treballar mesos en la idea de pel·lícula ambientada en un club de swingers, arriba un punt que la història és teva”. “És que les premisses no tenen gaire valor –afegeix Sola–. D'idees per fer una pel·lícula en pots tenir vint en una tarda. El que importa és el desenvolupament”. Què farien si els donessin via lliure per escriure plegats una pel·lícula de zero? “És que som molt diferents, sortiria una cosa molt diferent de cadascú”, diu González. “L'única pel·lícula possible seria Barcelona, nit de primavera”. ¿I està oberta la porta per fer una tercera part de la saga? “Sí, i si no ja l'obrirem un dia”, remata Sola amb ulls entremaliats.