L'esbojarrat funeral de La Cubana

Adeu Arturo

Teatre Coliseum. Fins al 21 de maig del 2022

La gran virtut de La Cubana és la continuïtat i la coherència. Després de quaranta anys de teatre popular continuen fidels a un estil propi que fins i tot ha donat lloc al neologisme cubanejar aplicat a altres propostes escèniques o televisives i a situacions de la nostra vida quotidiana. Un estil que conquereix el públic, que al final s’aixeca de la butaca per aplaudir-los, perquè està fet amb el fang de la comèdia, amb grans dosis d’exageració, esclar. Un estil prenyat de generositat que busca i troba la complicitat del públic amb un humor blanc i una desbordada imaginació d’on surten personatges dignes d’un còmic d’època. Un teatre que entronca amb el passat, que pot semblar antic però que es degusta com el bon vi en una taula de dia de festa major.

La Cubana no enganya. Sorprèn, això sí, perquè des d’aquella Tempestad (1986) que assolava les platees i aquell incommensurable Cómeme el coco, negro (1989) en el qual la funció s'acabava quan tot just arribava el públic, totes les seves propostes han amagat alguna cosa que, òbviament, no es pot desvelar. I això també passa en aquest funeral per riure que s’han inventat per acomiadar un polifacètic artista andorrà (actor, pintor, novel·lista i promotor de la cultura) que traspassa als 101 anys, Arturo Cirera Mompou.

El finat no volia planys i plors sinó festa. I qui millor que els cubaneros per organitzar-li el comiat? Un comiat al qual assisteixen estrelles del món artístic d’arreu que el van admirar, alguns de molt a prop, i representants d’associacions, des de la de puntaires fins a la dels animalistes de l'Arca de Noé, com Ignasi Búho, al mateix temps notari testamentari... i fins aquí puc explicar.

Adeu Arturo és com la cara B d’aquell Cómeme el coco. La primera part és com una revista del gloriós Paral·lel amb cantants, un estriptis, un faquir, un ball de claqué, els boys i les girls, però quan el funeral sembla que ja s'ha acabat... la funció continua. Poc importa que, com la neboda d’Arturo diu de La Cubana, cridin massa o que un cert caos s’apoderi de l’escenari. Onze entregats actors (deixin-me destacar-ne Montse Amat i Annabel Totusaus, autèntiques Teresines) i sis figurants, un impressionant i luxós vestuari i el papagai Ernesto vesteixen dues hores de gran entreteniment. Com diu l’artífex de tot plegat, Jordi Milán, es tracta del carpe diem. Gaudeixin-ne.