Erykah Badu brilla en la primera nit del Primavera

BARCELONAQuan tens una oferta tan gran i variada com la del Primavera Sound, pots fer-te mapes temàtics sense adonar-te'n. La nit de dijous es podia triar la pròpia aventura seguint a la joventut –del magnífic concert 'synth' d'Héloïse Letissier i els seus Christine & The Queens, al desacomplexat i divertidíssim pop amb texans de Sigrid– o l’experiència. En el cas d'escollir la segona opció, quan la lluna saludava el Parc del Fòrum, un dels concerts per recordar serà el de Nas. Encara que el so fos lluny de ser perfecte, sobretot si et movies del centre de la pista –base fluixa i greus saturats–, el de Queens va metrallar el personal amb una galeria d’himnes que són una bíblia de la música urbana. Res d'experiments: un grapadet de cançons d’'Illmatic' (‘The world is yours’, ‘Life’s a bitch’, ‘One love’) i la resta, clàssics indiscutibles de la seva carrera, de ‘Nas is like’ a ‘Got yourself a gun’ i començant amb ‘Get down’. En una discussió sobre qui és el millor MC de tots els temps, Nas, que sembla haver-se banyat a la piscina de ‘Cocoon’ de tan jove que aparenta, aguanta el combat contra qui sigui.

Qui possiblement perdria una batalla, en aquest cas contra l’insomni, serien Interpol amb els seus concerts lineals sense lloc per la sorpresa. Hi ha alguns moments més lluïts (‘Fine mess’, del seu últim EP, i ‘Evil’ seguides), però en general van fer-se llargs i monòtons. Tot el contrari que un dels herois dels anys 90, els Guided By Voices, que van saldar un deute històric que tenien amb el festival amb un espectacle que va servir per veure Robert Pollard en bona forma i escoltar una trentena de cançons, amb alegries a la galeria com ‘I am a tree’, ‘Teenage FBI’ i ‘Echos myron’.

Però el millor arribaria de matinada, amb la classe d'història d'Erykah Badu. Va ser una classe i no un concert, perquè la de Dallas, que va aparèixer a escena mudada amb un barret gegantí, va fer un deliciós simposi de passat i present de la música negra. Van sonar 'On & On', 'Appletree', 'Time's a wastin' i 'Liberation' (on col·laborava amb Outkast, la seva "banda preferida del món", va dir). Però els títols eren el de menys, allò de dijous va ser una 'delicatessen', un d'aquells llocs d'on no vols marxar mai. Sonava soul, neo-soul, funk, hip-hop, amb una banda precisa i una solista enorme. No imagino un lloc millor on quedar-se per sempre.