Erotisme i obscenitat de les lletres catalanes

BARCELONA"Allò que un es troba quan llegeix alguns dels clàssics de la literatura eròtica és que són massa convencionals: el repertori fantàstic és limitat i es confon, gairebé d'una manera imperceptible, amb les deixalles somiadores de la pornografia oberta i fabricada en massa", escrivia George Steiner a la dècada dels 70. Per sort, l'antòleg de Bocavulvari eròtic de la llengua catalana (Curbet), Pep Vila, no pensa igual que l'assagista, i durant anys s'ha dedicat a espigolar novel·les, poemaris, reculls de cançons i diccionaris de frases fetes per reunir una mostra representativa del lèxic eròtic i sexual català des de l'Edat Mitjana fins al 1939.

El llibre corregeix i amplia "lleument" les edicions del 1987 i del 1990, publicades a El Llamp i La Magrana, i enriqueix les definicions del miler llarg de termes que hi apareixen amb exemples literaris, amb la voluntat que els lectors trobin representades totes les zones del domini lingüístic de la llengua catalana.

A la introducció, Vila explica que "també hi tenen cabuda els registres col·loquials i els argòtics propis de la llengua parlada, sobrenoms amb deformacions argòtiques, termes escatològics, en aquest cas anotats majoritàriament a les comarques gironines, els eufemismes que atenuen un tabú, que funcionen com un autèntic procés de canvi lingüístic, els disfemismes que el ridiculitzen o el dessacralitzen, i la força expressiva d'algun renec, marcat per la seva simplicitat".

L'art d'enfonyar el siurell

Bocavulvari eròtic de la llengua catalana és un llibre de consulta d'una gran amenitat, que serveix per aprofundir en l'exuberància del lèxic sexual, genital i obscè. Llegint-lo es dedueix que l'arada, l'aigüera, l'eina, el pardal, l'ortiga i la tranca -entre moltes altres opcions- fan referència a l'òrgan sexual masculí, mentre que el femení és representat per paraules com alfabreguera, carxofa, corral, greixonera, monadero , pellorfa i tomata. Enfonyar el siurell, enroscar s'indiot, passar el rosari i sucar el melindro equivalen a tenir relacions sexuals. Entrades com les de fornicació estan àmpliament representades, des de Ramon Llull ("en fornicació està lo major contrari que pot ésser entre marit i muller") fins als poemes satírics de Josep Maria de Sagarra ("i ara et veu fornicant a balquena; / ai carai senyor de Pellicena / pansit i calent"), passant pel Llibre de les dones de Francesc Eiximenis ("deyen aquests heretges que havent muyller, poden esquivar fornicació") i Josep Pla ("la fornicació és el lirisme dels pobres").

Un dels punts de partida de Pep Vila a l'hora de començar a inventariar material per al seu Bocavulvari va ser un article de Joan Fuster a Serra d'Or : a partir d'altres textos, l'assagista també motivaria estudiosos de la ciència-ficció i de la novel·la negra. "Fuster denunciava amb vigor i amb coneixement de causa la conspiració de silenci que existia sobre el tema de l'erotisme -exposa Vila-. L'escriptor de Sueca glossava la necessitat que tot el material imprès, manuscrit i oral sobre aquest tema fos exposat a la llum pública, lluny d'aquesta maçoneria d'erudits i bibliòfils que n'han restringit la difusió". L'aportació de Vila s'afegeix a títols com el Cançoner satíric valencià , Sexe i cultura a Mallorca de Gabriel Janer Manila, Bibliografia eròtico-priàpica catalana d'Antoni Bulbena Tusell i Poesia eròtica catalana del segle XX , recollida per J.M. Sala Valldaura.

Escatologia catalana

El Bocavulvari para esment a un dels camps més fèrtils del lèxic català, l'escatològic. Cagades, cagallons, caganers i cagarul·los fan companyia a pixats, mènstrues i expressions d'una ordinarietat fenomenal, com és el cas de "rotar per lo traser", exemplificat per un parell dels Versos bruts antologats per Empar Pérez-Coll l'any 1989 a Quaderns Crema: "De açò de tirar-se pets / i rotar per lo traser". "Si en altres instàncies la nostra llengua pateix un embrutiment general, l'escatologia, a casa nostra, era fins fa poc una de les parcel·les més netes de brossa, més asèptiques i proscrites de la nostra realitat com a poble", escriu Vila, que dedica un apartat sencer a confegir una comprimida història del cul. Arrenca amb la menció a un dels instruments mèdics més antics, el clisteri -o lavativa-, continua amb una instructiva reflexió present al Llibre d'Evast e Blanquerna de Ramon Llull ("com serem en les latrines e veurem la sutzetat que ix de nostre cors, adoncs és temps de cogitar en la viltat de nostra natura"), passa pel Tractat del pet de Francesc Mulet i s'atura en l'esplendorós lèxic de Vicent Anglés i Libèrio, que l'any 1845 va escriure Coloqui nou del lo que tots som fabricants : "Els uns li diuen la i griega, / l'altre li diu la escusada, / l'altre el forat del correu, / l'altre li diu la privada, / el almodí, la barcella, / la colmena i el despatx, / el depòsit, el comú, seguereta, / garita, la casa gran".

Ja al segle XX, Joan Amades va recollir a Històries i llegendes de Barcelona una bona mostra del llenguatge obscè dels nens i esmenta també aquella narració del comerciant que va pactar amb el diable i l'enganya amb un pet. Pep Vila liquida amb pirotècnia l'apartat sobre la creativitat anal amb Salvador Dalí. "Com els medievals, ens parla de l'alquímia de la merda, en la seva Vida secreta , i en el Diari d'un geni , a cavall del dietari i la confessió íntima", escriu l'antòleg del Bocavulvari abans de donar pas a una de les deposicions verbals dalinianes: "Aquest matí, defecació excepcional: dos petits excrements amb forma de banya de rinoceront".