“Estem envoltats d’inútils”

BarcelonaNo hi ha manera que Àngel Casas (Barcelona, 1946) abandoni la professió de periodista, ni tan sols quan es posa en la pell d’un escriptor de ficció. La majoria dels protagonistes del seu primer llibre de contes, Carta d’una desassossegada (i altres relats), que acaba de publicar a Quaderns Crema, són periodistes que viuen històries surrealistes però les expliquen com si fossin veritat, un contrast que genera inevitablement un somriure en el lector. El Casas escriptor és juganer i crític, i tot i que s’enfili per arguments de ficció, parteix de situacions i anècdotes viscudes en la seva llarga trajectòria professional, siguin els Jocs Olimpícs o un lapsus del carter amb les cartes dirigides al consultori d’Elena Francis. “El meu background és periodístic. Moltes de les coses que puc explicar surten de la motxilla personal o del diari -reconeix-. Però absolutament tot és ficció. En una entrevista Javier Cercas em va dir una cosa que és veritat: «Quan la ficció toca la realitat, tot és ficció»”.

Un dels periodistes que inventa Casas entrevista un home que parla ex cathedra des del seu naixement. Un altre descobreix un antic amor en la noia que toca el violoncel en un funeral. Un altre entrevista Sa Eminència, un capellà que és un impecable professional de la fe però només dins de l’horari laboral, perquè a la vida real no creu en Déu. “Tinc una gran admiració per l’Església -explica Casas-. Dos mil anys de negoci no els aguantarà ni la Coca-Cola. Em té admirat. Això de les creences amoïna i distreu l’ésser humà des del principi de la història”.

El primer conte, 1992, és una distopia en què Casas imagina què hauria passat si Franco hagués aguantat viu 100 anys i 1 dia, fins a l’any dels Jocs Olímpics, que per tant no s’haurien celebrat. L’escriptor juga a imaginar com seria el país, atorga nous càrrecs als polítics i fins i tot crea infraestructures com el Gran Casino del Tibidabo, i el tren d’alta velocitat, que hauria arribat abans a Barcelona que a Sevilla. L’últim conte, Epíleg, és l’únic que té un argument real i relata el penós futur que té la generació més formada de la història del país. Segella el conte amb una contundent acusació “als de sempre, o els fills dels de sempre”, que titlla de “caterva de delinqüents”: “Els que heu dinamitat el nostre futur i hipotecat el dels que vindran”. “Ja anem cap a la indigència”, sentencia. Un dels onze contes desassossegats precisament imagina que l’ocupació de pisos s’ha estès i una colla d’esnobs es rifen els millors àtics de la ciutat.

Quan se li demana per la situació política actual, no és més benevolent: “Estem envoltats d’inútils. Gent que no està preparada per fer la feina que li ha tocat, uns polítics que no saben fer política. Per això surten amb els escamots que tenen, el policial i el judicial. Estem en un atzucac del qual és difícil sortir si no canvia la gent que està davant de tot; d’aquí i d’allà”, afirma.

Un Woody Allen literari

Àngel Casas assegura que ha viscut moltes vides. A tall d’exemple, improvisa una anècdota: es va inventar el famós jingle “ Patés La Piara, más buenos que el pan ” en l’època que tenia una productora amb el mestre Bardagí. Amb 50 anys de carrera, és un diccionari de curiositats, però diu que ja va publicar les seves memòries, Memòries d’altres (2008). També ha escrit novel·la i el 2018 va publicar una reescriptura de les cançons nadalenques ¿Nadal? No, gràcies.

“Quan vaig deixar l’emissora per estrès, vaig recuperar la llibertat d’escriure. És el que més m’agrada del món. La meva idea és fer com Woody Allen i escriure un llibre cada any. He començat amb bon peu”, conclou.