BarcelonaJa són aquí, i responent a unes expectatives que només es dediquen a grups que han connectat amb una base prou àmplia i sòlida de fans. Els valencians Zoo han guanyat aquest estatus amb els discos Tempestes venen del sud (2014) i Raval (2017), i això els ha permès sentir-se "més lliures" per fer Llepolies (2021), l'àlbum que publiquen aquest divendres i que presentaran en directe en una gira que començarà el 10 d'abril al Parc del Fòrum de Barcelona i que passarà pel Festival Strenes de Girona el 24 d'abril. El cantant Toni Sánchez, àlies Panxo, fa de portaveu del grup en un aparthotel de Barcelona.
Quan va acabar la gira anterior, comentaves que volies canviar algunes coses en la manera de plantejar les cançons. ¿És el que heu fet a Llepolies?
— En les nostres lletres hi ha un vessant clarament polític. És molt fàcil identificar en quin costat estem o a quina tradició cultural i política pertanyem, però sí que volia buscar altres formes més lleugeres, fent menys ús de la consigna o del lema de pancarta. I a nivell purament musical, provar un poc més a cantar, a no fer-ho tot rapejat. Tinc gairebé 40 anys i sí que puc fer un disc sencer rapejant, però després defensar-lo en directe és més fotut perquè són moltes paraules i la gola ho nota, i he de buscar maneres més relaxades de cantar si vull que això dure.
¿La pandèmia ha influït d’alguna manera en les cançons?
— La pandèmia ens va enxampar amb mig disc fet. A banda, vam decidir de manera conscient i meditada intentar passar per damunt de la pandèmia en el disc. No fer-ne menció, evitar un poc eixe recurs perquè es parla tant cada dia de la pandèmia que no ens seduïa parlar-ne. Un disc és per a sempre, i potser aquesta pandèmia no és per a sempre, esperem.
És un disc més hedonista, oi?
— Sí, més desenfadat, més alegre. L’hem fet molt feliços. Hem disposat de molt temps de qualitat, de més recursos i de més idees, perquè en el procés de composició s’hi ha implicat més gent. Aquest és un disc que hem fet envoltats d’una actitud molt hedonista i molt de disfrutar del procés en si, sense estar pendents de cap calendari. A mi el disc em recorda a això. Igual que quan escolte l’anterior, Raval, m’entra mal humor perquè l’associo a un procés de composició en què estava angoixat, en este com que el recorde bonic penso que el disc és més bonic, però potser la gent l’interpreta d’una altra manera.
Cançons com Avant, Llepolies i Tobogan són molt festives.
— Sí. En els altres discos també hi havia dos o tres cançons més festives, més de pista de ball. Però ací ho hem combinat tot amb un esperit més lúdic.
¿Tobogan la teniu pensada com a punt culminant dels concerts?
— Estem assajant i discutint el repertori, i és un moment delicat perquè en realitat fins que no la mostres al públic no saps quina reacció hi haurà. Però sí, Tobogan és una de les candidates a final de concert.
En aquesta cançó hi ha una referència a Rafa Nadal.
— Sí, però podria parlar d’altres persones que tenen molts i molts diners. ¿En calen tants, per ser feliç? L’origen de la cançó és una cala de Mallorca, observant uns xalets en un penya-segat.
Musicalment, Tobogan té un regust bakala.
— Amb un sinte molt discotequer de la Ruta del Bakalao.
Enyoreu aquella època?
— No, en absolut. Durant algun temps va haver-hi un intent de reivindicació de la Ruta del Bakalao com una espècie de cau d’efervescència cultural molt poc valorat. Crec que en algun moment ho va ser, però majoritàriament, o almenys el que jo vaig conèixer de la ruta, que va ser la part final, era un niu de nazis, de drogues, de baralles, de violència. De festa guai també, però jo no ho enyore, sobretot comparat amb el que hi va haver uns anys després a la nit valenciana.
Tanqueu el disc amb Cançó pòstuma. Què expliques en aquesta cançó, en què dius coses com que la pressió de l’exposició t’ha fet perdre amistats?
— Estic intentant expressar les implicacions que té liderar un projecte d’aquest tipus. Formem part d’una indústria i, per tant, d’un negoci en què moltes vegades hi ha conflictes d’interessos. Estem molt exposats a les crítiques, que moltes vegades et sorprenen per vindre de qui venen en un món on les ganivetades i les travetes estan a l’ordre del dia. De cara a fora no es veuen, però sí que existeixen i les patim. D’altra banda, les implicacions que té per a una persona com jo que es dedica a escriure lletres fer-ho des d’una òptica molt personal. Això té unes conseqüències en el sentit que un es despulla. Per això dic allò de "jo vos deixe ací un cadàver despullat". Un es dona molt a conèixer, és com un impuls que tenim molta gent que ens dediquem a això i ens agrada, tenim aquesta necessitat. Però, d'altra banda, també és xungo perquè et coneix molta gent, o molta gent creu que et coneix i pensa que ets el seu amic. Penso moltes vegades en Joaquín Sabina, que és un tio que ha contat moltes intimitats d’ell. Independentment que t’agradi més o menys, ha contat molt de les seves relacions amb les dones, amb les drogues... Pots considerar-lo un amic perquè el coneixes, i això té certa complexitat.
I com gestioneu les expectatives d’un públic que fa setmanes que espera la publicació del disc?
— Doncs amb molta naturalitat i, en este disc en particular, amb molta tranquil·litat, perquè l’ensurt ja el vam passar al gener quan vam publicar el primer single d’avançament. Llavors sí que teníem la incertesa. Però han passat dues coses: quan vam acabar la gira fa un any i mig, ja teníem la sensació que havíem assolit certa legitimitat entre el nostre públic, que ja podíem permetre’ns fer un disc amb tranquil·litat i al nostre gust, que ja tenim un poc de credibilitat. No era així amb el segon disc, perquè sentíem la pressió de demostrar que el primer no havia sigut una casualitat. I crec la resposta del públic al primer avançament ens va tranquil·litzar. Continuem identificant el que els agrada de nosaltres. Després vam treure el segon single, la cançó Llepolies, també amb una bona rebuda. I així hem arribat a la sortida del disc més relaxats. Ja està, i ara que la gent el disfrute.
Llepolies va venir amb un videoclip molt valencià: rodat al Palau dels Borja i amb eclesiàstics fent coses que se suposa que no han de fer els eclesiàstics, com els mateixos Borja.
— Primer va néixer la cançó com a cançó gastrosexual i amb un hedonisme molt valencià, que està molt arrelat en la literatura, com l’imaginari de les fruites. I per a l’aplicació cinematogràfica, en un primer moment vam inspirar-nos en la pel·lícula Roma [1972], de Fellini, que té una desfilada d’eclesiàstics molt curiosa, i també en Sorrentino. Vam començar a buscar llocs per rodar i vam trobar el Palau dels Borja. En un primer moment, el simbolisme del videoclip estava inspirat en la sàtira de Fellini, que, de fet, té un punt valencià o mediterrani.
A Diània, la cançó sobre les comarques centrals valencianes, advertiu del risc de la despoblació.
— Hi ha un problema de despoblament a les zones rurals, i al País Valencià el patim d’una manera molt curiosa. Diània, per les seves peculiaritats orogràfiques, és un territori en què els pobles de costa han estat devorats per la bogeria urbanitzadora, i a les valls de l’interior, que potser estan a 15 quilòmetres dels de la costa, hi ha tot de pobles que si no canvia molt la cosa possiblement en quaranta o cinquanta anys no tindran cap habitant. Parle de la comarca del Comtat, de l’Alcoià, de la Mirana Alta, de la Marina Baixa, de la Vall d’Albaida. Són llocs que sense una estructura productiva ni indústria no tenen una perspectiva de futur molt encoratjadora a nivell econòmic.
A vegades és molt més polític fer cançons com Diània que fer-ne amb consignes de pancarta.
— Sí. El mateix tema Llepolies, que parla de la sexualitat, ho és. Més enllà de la consigna, hi ha altres maneres de parlar de política. El despoblament de les zones rurals és un problema molt polític. Com ho és el tema de la sexualitat i dels afectes.
A La del futbol toqueu el problema del futbol i de l’administració de l’oci.
— Un altre gran problema polític. En aquesta cançó ho hem volgut fer amb un poc d’ironia, tractant també el tema del discurs neoliberal tan de moda sobre la meritocràcia, allò de "persegueix el teu somni i l’aconseguiràs". La cançó és una manera de dir amb una certa resignació que nosaltres ens vam equivocar d’equip.
De quin equip sou?
— De l’equip dels perdedors, dels desfavorits. I jo soc del Llevant, a més.
Bé, aquest any va bé, el Llevant.
— Estem molt bé, estem de cine ara.
A Avant cantes sobre persones que "s’han oblidat d’estimar de vore tan gran la bandera".
— Al principi de la pandèmia van sorgir molts posicionaments molt reaccionaris que em van sorprendre. No sé si vaig pecar d’ingenuïtat, perquè, com estàvem vivint una cosa que se suposava que ens afectava a tots per igual, no m’esperava això. Sí que vaig tindre un poc la sensació de dir: "Hòstia, quin cansament el tema de les banderes". Jo, a més, visc a la platja de Gandia, i molta gent de Madrid es va saltar el confinament per anar als seus apartaments de la platja, i quan sortien a fer els aplaudiments de les vuit plantaven la bandera d’Espanya. Per què? No entenia la interpretació d’aquella situació en clau identitària.
La dels Beatles d’on surt?
— És un rap molt a l’ús d’autoafirmació i autoreferencial sense molt de misteri, on al final llanço un missatge per als haters o la gent crítica: "Ja sé que els Beatles són molt millors que nosaltres, però nosaltres fem el que podem i ja està". El títol es va quedar La dels Beatles, com La del futbol, perquè són els títols que fèiem servir quan gravàvem el disc. I dins l’actitud de no escalfar-nos més el cap, els vam deixar així. Era una manera de ser fidels a l’esperit d’un disc fet amb poca solemnitat.
Com heu plantejat els directes d’aquest any?
— Pense que és un any de transició. Cal salvar-lo, perquè nosaltres necessitem treballar, i les coses no estan com abans ni com ens agradarien. Nosaltres ja ens hem lliurat d’un any de pandèmia, perquè vam triar 2020 com a any sabàtic. Aleshores, ens enxampa la tercera onada i potser ens afectin la quarta i la quinta. Hi ha grups que han estat afectats per les cinc. Per tant, no volem plantejar-nos moltes coses perquè seria lleig o insolidari amb molts companys que s’han menjat moltíssima merda. I el més important: no ens plantegem molt perquè nosaltres no hi podem fer res. Seria avançar-nos a una cosa que no sabem com serà. Sí que sabem que la gent estarà asseguda en aquests concerts, i sospitem que serà difícil interactuar amb gent que està asseguda, més encara amb el tipus de música i de directe que fem. Confiem que quan acabe el primer concert no tinguem ganes de plegar instruments i anar-nos-en cap a casa, sinó pensar que si hi ha gent que porta un any així i nosaltres hem de passar tres mesos així, doncs els passarem. És molt bonic rebre el feedback del públic i ballar, és una cosa molt especial, però també és important arribar a final de mes, i hem decidit pencar.