Rigoberta Bandini, el superfenomen ballable sorgit del confinament: "Si nosaltres ens convertim en les dèbils, no ens consideraran mai fortes"

Paula Ribó (Barcelona, 1990) va ser tot un fenomen al principi de la pandèmia gràcies al nom artístic Rigoberta Bandini. La ironia, un posat aliè a qualsevol trasbals i un bon raig d'eurodance van convertir Ribó en la inesperada estrella del confinament. Cançons com Too many drugs, In spain we call it Soledad, Fiesta i la versió de Mocedades Cuando tú nazcas van catapultar la popularitat de Rigoberta Bandini, que aquest divendres actua al Festival Cara B XTRA de Barcelona amb tot venut. La cançó Perra i la interpretació de Qualsevol nit pot sortir el sol de Sisa a la gala dels Gaudí ha acabat de certificar l'èxit d'una proposta que ha crescut meteòricament.

¿La Rigoberta Bandini del 2021 s’assembla a la de fa un any?

— Realment és molt diferent, sobretot perquè la de principis del 2020 pràcticament ni existia. Era el projecte d’un projecte. I ara Rigoberta Bandini ocupa tot el meu espai laboral, i n'estic contentíssima, però hi ha hagut un canvi molt gran. Ja no és una cosa que fas només per diversió, perquè et ve de gust fer música i quan tens temps hi dediques una estona, sinó que de sobte la demanda està sent tan gran que hi he de posar totes les energies. Això és el que més noto, que ara tot el dia estic treballant en aquest projecte, cosa que m’encanta.

¿Et fa una mica de por que el projecte pugui perdre la frescor del principi, quan no comportava tanta responsabilitat?

— Sí. Sempre fa por. Quan un projecte creix així requereix un treball mental i combatre certes pors. És com que el cavall cada vegada galopa més ràpid i has de tenir les mans més agafades que mai; és una sensació forta.

Ja quan formaves part de The Mamzelles, totes tres teníeu una personalitat artística polifacètica. ¿Pot passar que l’èxit de Rigoberta Bandini et faci arraconar el teatre i el doblatge?

— Sí, suposo que durant un temps passarà. Ara com ara estic molt en el dia dia. Potser d’aquí dos anys necessitaré escriure una obra de teatre, perquè això funciona així, i jo estic molt enamorada del teatre. El doblatge és més fàcil de combinar, i tinc l’esperança de poder seguir fent-ho perquè és una feina que m’agrada molt i m’ha donat moltes coses. Però sí que és cert que ara no em plantejo aixecar projectes teatrals, tot i que potser podria trobar la manera de fer un espectacle de Rigoberta Bandini; no m’ho he plantejat encara. Però no vull pensar que mai més faré teatre perquè em posaria molt trista. Tornaré a escriure i dirigir alguna cosa de teatre segur.

Vist l’èxit, ¿et sap greu no ha haver fet servir el teu nom en comptes de l’àlies Rigoberta Bandini?

— No, la veritat és que no. Com més temps passa més contenta estic de la decisió, perquè el nom cada vegada m’agrada més, i potser tota aquesta voràgine m’afectaria més si fes servir el meu nom, potser tindria una miqueta més d’estrès i de responsabilitat, que igualment la tinc.

La cançó Perra, que té un discurs feminista molt potent, ¿suposa un punt d’inflexió en el projecte?

— Perra és una cançó feminista, sens dubte, i està tenint ressò en aquest context, que em sembla interessant. La vaig compondre des de la necessitat, mai des de voler apropiar-me d’un moviment que està de moda. Per tant, sí que és molt evident que Perra parla de feminitat, de llibertat i d’alliberament, però totes les cançons són importants i tenen un missatge profund.

Per exemple, Fiesta, que reivindica l’abraçada en un moment en què no ens podem abraçar.

— Sí, sí, Fiesta és una cançó molt especial. La vaig compondre ara fa un any, el 20 de març del 2020. És fort perquè només portàvem deu dies tancats i sembla que escrivís Fiesta quan portéssim tres anys tancats. L’escolto i m'enrecordo tant d’aquella tarda que vaig entrar a l’habitació amb el teclat per fer alguna cosa, perquè era aquell moment que tothom feia coses: pizzes, pastissos... I jo no feia res més que mirar la tele, així que vaig decidir que faria alguna cosa. Em vaig emocionar molt quan la vaig començar. Pensava: quan el món torni a ser món, quan tinguem la llibertat de fer coses que ara no podem fer, com ho valorarem? M’emociona molt aquesta cançó.

Haver sigut mare durant la pandèmia també deu ser emocionant.

— No tinc l’experiència de ser mare sense pandèmia, però parlant amb amigues m’he adonat que haver sigut mare ara té certs avantatges, perquè el que et demana una criatura quan neix és pausa, és niu. En el nostre cas, un niu de tres. I és molt maco viure-ho amb una sensació de pausa; la sensació animal de tancar-nos i gairebé hivernar la necessitava.

Fins a quin punt involucres en Rigoberta Bandini la teva parella [Esteban Navarro, del duo còmic Venga Monjas]?

— Forma part de tot això des de l’inici. Quan componc, estic sola amb la guitarra, però de seguida entra ell i és la meva mà dreta total. Les cançons són meves, però sento que el projecte és molt de tots dos.

"Això de néixer dona en els temps de Despentes és molt difícil", dius a Perra. Per què?

— És un moment increïblement alliberador perquè les dones podem posar límits on abans no podíem. És fascinant perquè de sobte veus sèries que veies fa cinc anys i et canten unes coses... que dius: "Ostres, això no es podria fer, ara". Com passava a Operación Triunfo 1, amb tot de comentaris masclistes, com que el presentador Carlos Lozano només deia guapes a les noies, i als homes els deia pel nom. Estem avançant superràpid i em sembla un moment històric increïble. Tanmateix, també és cert que de sobte estem en un moment en què els límits són confusos. Recordo que quan vaig llegir Teoria King Kong de Virginie Despentes em va esclatar el cap, perquè ella em deia que jo no havia de tenir por al carrer, que havia de sortir al carrer, i que si em violaven era com una ferida de guerra i una manera d’alliberar-nos. Em sembla que té certa lògica el que diu, però és que jo em sento víctima, passo por al carrer; jo no vull que em violin. Que també entenc el que explica la Virginie, perquè si nosaltres ens convertim en les dèbils mai ens consideraran fortes. Penso que estem en un moment superinteressant, però també de molta reflexió i de contradiccions internes. És aquest caos mental el que volia expressar.

Tens èxit de reproduccions a YouTube i Spotify i repercussió mediàtica. Això es correspon amb èxit econòmic?

— Per a mi l’èxit econòmic és simplement no preocupar-me, no cal ser superrica. He tingut la sort que sempre he fet doblatge i he pogut no patir, però sí que és veritat que també he fet moltes feines molt precàries com el teatre, que a èpoques sí que he patit. Amb Rigoberta Bandini, un projecte que comporta despeses de producció, és ara que estic començant a veure la llum perquè fins ara tot el que entrava marxava en inversió. Començaré a fer una mica de coixí amb la perspectiva que d’aquí al setembre penso que podré tenir una base per poder comptar amb les millors persones sense preocupar-me, perquè una de les coses que fa més ràbia és que no cobrar el que has de cobrar com a artista fa que no puguis pagar bé a la gent que treballa amb tu. Això em fa ràbia. Per això necessito aquest coixí, per poder contractar un dissenyador i pagar-li el que es mereix. Per fer justícia. Ara, entre que s’animaran els concerts i altres projectes que han entrat, sí que s’animarà també econòmicament.

Altres projectes com ara?

— Alguna campanya vinculada a alguna publicitat. I ja vaig rebent dret de reproducció online.