La Oreja de Van Gogh: "Està sent exemplar com ho està portant la societat basca"

BarcelonaLa pandèmia va enxampar La Oreja de Van Gogh amb tot a punt per publicar el disc Un susurro en la tormenta, que finalment ha sortit al setembre, un mes que s'adiu més amb el to tardorenc de les seves cançons. Nostàlgies diverses, versos d'autoafirmació personal i una mirada serena sobre el País Basc sense ETA conformen un àlbum la promoció del qual la fan, com sempre, els cinc components del grup: Leire Martínez (veu), Xabi San Martín (teclats), Pablo Benegas (guitarra), Álvaro Fuentes (baix) i Haritz Garde (bateria). En parlen en un hotel barceloní, a la distància adequada.

Com és que feu les entrevistes tots cinc junts?

Pablo Benegas: Perquè sentim que formem part d'un grup. Vam començar així, aprenent a escriure cançons plegats. Som molt grup en el sentit que prenem les decisions entre tots, no hi ha un lideratge clar i intentem estar els cinc d'acord en les decisions que prenem. I estar els cinc davant de la premsa és part d'aquest procés.

Aquests dies esteu explicant que el disc Un susurro en la tormenta

Xabi San Martín: En el sentit que són situacions que hem passat individualment i que les hem compartit. Doblar y comprender, per exemple, és una cançó que parla de la pèrdua d'algú estimat, del comiat, i de com convertir aquest dolor en una nostàlgia constructiva. No ho hem viscut tots i cadascun de nosaltres, però...

Leire Martínez: ...s'ha viscut en el grup.

X.S.M.: Es podria dir que el personatge de La Oreja de Van Gogh ho ha viscut.

Leire, expliques que la teva experiència teatral t'ajuda a interpretar aquestes cançons.

L.M.: Sí, molt. Al principi jo mateixa feia molta diferenciació entre cantar i interpretar, i m'he adonat que en el fons el que faig és explicar històries. Es tracta de traslladar una història i una emoció d'un costat a un altre. Interpretar, entendre, empatitzar, de vegades no em costa gaire perquè probablement estic molt a prop de la història, però és veritat que posar-me en la pell del personatge m'ha ajudat molt. Hi ha cançons en què he volgut viure fins i tot el procés, com per exemple a Doblar y comprender, que he hagut de plorar el disgust per poder cantar-la.

I on t'has sentit més còmoda, en l'estat d'ànim de Me voy de fiesta o en el més malenconiós de Me voy de fiestaGalerna

L.M.: Com que soc tant una cosa com l'altra, no em costa gaire. Sí que em costa desconnectar i relaxar-me si de sobte m'entra l'angoixa, i és complicat perquè hi ha una qüestió tècnica molt important: si estic plorant no puc cantar.

P.B.: Durant l'enregistrament va haver-hi moments que aquest control de la part emocional de vegades es desbordava i havia de parar.

L.M.: També em passa en els concerts.

P.B.: Es tracta de buscar l’equilibri, i la Leire té la capacitat de trobar el to del personatge. Aquestes dues cançons que has esmentat, per exemple, tenen personatges molt diferents, i ella és capaç de ficar-s’hi i donar-los el to que cal.

¿És el disc de La Oreja de Van Gogh més marcat per un paisatge determinat?

X.S.M.: És el disc més tardorenc en el sentit d'introspectiu i melancòlic. Potser és el més pictòric.

Álvaro Fuentes: Hi ha més paisatges evocadors en relació a la història que s'està explicant.

¿Una cançó com Como un par de girasoles

P.B.: No. En el sentit musical sí, però la lletra no. És una cançó que pregunta a una parella per què aquesta inèrcia de seguir junts si no s’estimen. Això lògicament només et pot passar amb una parella que porti temps.

Hi ha una altra cançó, Durante una mirada

L.M.: Sí, és una altra cara d'això mateix. Una cara més melancòlica i de mirar al passat des de la perspectiva del que podria haver sigut. Aquells amors bojos del passat a vegades els fas més grossos des de la rutina del present.

P.B.: Té molt de nostàlgia i d'amor impossible. La nostàlgia en el fons és un amor impossible perquè no pots tornar-hi, i aquesta és la clau. Aquí està disfressada de cançó d'amor però és aplicable a moltes coses. Com deia Iván Ferreiro a Turnedo, a vegades tu mateix et receptes coses que el teu cap comprèn, però el teu cor, malgrat tot, sempre tira per una banda. Aquesta cançó parla d'això: moltes vegades fas la vida, la correcta i la que cal, però de tant en tant mires una mica enrere, cap a la nostàlgia, que pot ser la joventut o un vell amor que no et convenia però que et tornava boig. Viure amb aquesta petita dosi de tragèdia és consubstancial amb la vida, i aprendre a conviure amb aquesta baralla és la vida. Això ho aprens amb l'edat.

¿I teniu nostàlgia del brit pop dels noranta, sobretot de grups com Blur, que ressonen en cançons com brit popTe pareces tanto a mí

A.F.: Li vam dedicar bastantes hores, és cert.

X.S.M.: Saps què passa? Que encara hi són. Fa tant que no escoltem el que està de moda que ja ens hem acostumat a no tenir nostàlgia. Gairebé mai escoltem el que està sonant ara. Suposo que són coses de fer-se gran. I nosaltres hem crescut escoltant Blur. El disc Parklife el teníem ratllat de quan estàvem començant; era on ens emmirallàvem. I no ho trobem a faltar perquè mai ens n’hem anat. Aquí ens hem quedat.

El disc el teníeu enllestit abans del confinament. Com us relacioneu ara amb aquestes cançons? Per exemple amb Abrázame

L.M.: El disc es va acabar de gravar al gener. Tot estava decidit des de llavors, i aquesta situació apocalíptica li ha donat una altra dimensió. Imagina't, tot estava organitzat per sortir a l’abril amb Abrázame com a senzill, amb aquest títol i tot el que comporta, i resulta que estàvem confinats a casa vivint en la situació més increïble de la història recent. Ningú esperava això. Abrázame és una història d'amor desgastada per l'ús però que manté l’esperança de seguir lluitant.

P.B.: És que seria molt fàcil caure en relacionar-ho tot amb el que està passant. Nosaltres sempre hem fugit d'aquest oportunisme fàcil, i encara més quan hi ha coses tan terribles com el que està passant, amb moltíssims morts al darrere i amb una situació que ni sabem cap on va. Per tant, no hi té res a veure. El que passa és que la música té aquesta màgia, que cadascú fa seves les cançons, les porta al seu moment i les adapta a la seva experiència, encara que l'autor hagi volgut explicar una altra cosa. Això és inevitable.

A la cançó Sirenas

P.B.: El dolor generat pels atemptats d'ETA durant quaranta anys. Sant Sebastià és la ciutat que més atemptats d'ETA ha patit. La cançó és una mirada sobre això sense rancúnia, sense odi. És una mirada cap al futur, a favor i en pro de la convivència en un país que ha estat dividit. I se'ns va acudir donar-li aquesta forma, que, de fet, és la nostra situació, la d'uns pares que expliquen als fills una situació que els fills no han viscut. Sense odi i sense rancúnia, perquè quan li transmets odi i rancor, si el tens, estàs fent menys lliure el teu fill per pensar, estàs ideologitzant-lo i dirigint-lo. Cal mirar cap endavant però sense oblidar el que ha passat, perquè les víctimes amb familiars assassinats continuen estant aquí i segueixen trobant-los a faltar cada dia i patint aquest dolor. A més, ens sembla que és la mirada bona que genera futur i convivència. La de recordar per construir. La veritat és que està sent exemplar com ho està portant la societat basca. Només fa deu anys que ETA no mata. Per a molts pot semblar molt de temps, però per als que han patit tot això segueix estant molt present. Amb aquesta cançó volíem recordar-los.

Tal com està escrita la cançó, amb aquest nivell de subtilesa, sense el vers que esmenta Sant Sebastià, la lletra pot referir-se també a altres realitats.

P.B.: És veritat, podria ser. A vegades ens fa ràbia explicar de què van les cançons perquè a algú que hagi pogut portar una cançó a una emoció de sobte li diem que no va per aquí i potser el decep o ja no l'emociona igual. A vegades explicar les cançons té aquestes coses. També hi ha gent que ens està parlant de Mèxic i de Colòmbia, que estan vivint una situació semblant, i l'estan fent seva: l'estan deslocalitzant de Sant Sebastià i portant-la a la seva situació. És la màgia de la música i la capacitat que tenim també d'adaptar les històries i les cançons al nostre moment.

Aquesta cançó també demostra la força d'un parell de paraules per contextualitzar una història.

X.S.M.: Efectivament. Al cap i la fi, una cançó és una microhistòria de tres minuts en què cada paraula pesa moltíssim més que en una novel·la, i unes paraules com Sant Sebastià poden significar moltes coses. Per això les neurosis es disparen i et tremola el pols tant a l'hora d'escriure.

¿Me voy de fiesta

P.B.: Parla del pes que senten sobretot moltes dones a l'hora de decidir què fer i com fer-ho, de decidir com gaudir de moltes coses, de tota la pressió dels prejudicis. És una cançó alliberadora: surto a fer el que em dona la gana...

L.M.: ...i punt.

"Avui vull festa, no demanar perdó", "avui vull festa, no tenir raó", "avui vull festa, no entendre qui soc"...

L.M.: És justament això.

Per a un grup amb el vostre estatus de popularitat, què és millor, esperar que es puguin fer concerts amb aforaments grans o tocar ja?

L.M.: És un bon debat.

P.B.: Esperarem una mica, però la idea és començar a fer les presentacions del disc al desembre. A l'estiu teníem una gira pels Estats Units i l'hem ajornat a l'any que ve. També teníem concerts a Espanya. Tot està ajornat i ho anirem veient, però necessitem la sensació del directe i volem que sigui el més semblant al que era. Si sortim a fer un concert, farem el nostre xou, perquè una cosa són totes les mesures de seguretat que cal prendre per al públic i una altra és el que tu ofereixis, que per a nosaltres és intocable: nosaltres volem fer un xou com si hi hagués una situació de normalitat. Però, lògicament, amb totes les mesures de seguretat i tota la protecció perquè no passi res i perquè la gent se senti segura. Però el que veuran serà un grup entregat al 100%.

L.M.: I ara es tracta d'encaixar-ho tot: poder fer el xou que volem fer tenint present la situació actual.

P.B.: La pandèmia ha de ser un motiu per posar l'accent en les mesures de seguretat i ser escrupolosos en el control dels aforaments, però no hi ha cap motiu per canviar el xou amb l'excusa del covid.

Haritz Garde: A més, la gent està pagant una entrada.

P.B.: Diguem-ho clar. Els promotors guanyaran molts menys diners perquè els aforaments són més petits, i també nosaltres guanyarem molts menys diners, però no estem aquí per això. Portem dues dècades fent música, i som aquí per presentar un xou. No seria honest despullar l'espectacle de parts importants.

L.M.: Afortunadament, la gent està col·laborant. Hi ha teatres que estan reduint el que cobren de lloguer, per exemple.

¿Esteu en contacte amb els treballadors de l'equip de gira? Com estan?

L.M.: Doncs malament.

X.S.M.: Són professionals superespecialitzats en una cosa molt concreta, i aquesta cosa està completament congelada, com és lògic, perquè tampoc és culpa de ningú. Estan malament i a l'espera.

A.F.: I buscant altres opcions professionals perquè no se sap quant durarà això. De totes maneres no són uns tècnics qualsevol, sinó un grup amb el que portem molts anys viatjant. El nucli dur ve des del principi i la relació que hi tenim fa que tinguem molt present quina és la seva situació. És a dir, La Oreja de Van Gogh no som només nosaltres cinc, sinó que hi ha moltes persones que depenen de tota aquesta història i ens agrada pensar que som tot un equip, una gran família, així que tenim cura de tots els seus membres.