Marjane Satrapi: "No pots ser Marie Curie si no ets molt dura"

BarcelonaVint anys després de Persèpolis, el còmic en què Marjane Satrapi (Raixt, 1969) explica la història de la revolució del 1979 a l'Iran amb la mirada d'una adolescent, l'autora francoiraniana s'endinsa com a cineasta en la vida de Marie Curie per explicar qui va ser aquesta científica d'origen polonès que va ser excepcional en molts aspectes: va ser la primera persona en guanyar dos Nobels i la primera dona en donar classes a la Sorbona de París. A la pel·lícula Radioactive, que al BCN Film Fest s'ha vist amb el títol de Madame Curie, Satrapi li dona una veu contundent reforçada per la interpretació de l'actriu Rosamund Pike.

Ha treballat en diferents llenguatges artístics. ¿Quins avantatges i quins desavantatges ha trobat en el llenguatge cinematogràfic a l'hora d'explicar qui va ser Marie Curie? Hi ha algunes escenes que recorden la novel·la gràfica, com quan Marie i Pierre Curie fan l'amor.

Quan pinto no he de pensar si s'entendrà o no, és quan soc més lliure. Amb els còmics sempre he de pensar si s'entendrà el que vull explicar. El cinema és una experiència emocional. El desavantatge és que necessites molts diners, i com més diners més problemes. Tanmateix, el resultat és increïble, perquè és una màquina de crear empatia, de provocar compassió. Al film no podia parlar només del fet que Marie Curie va ser una gran dona. Tenia un caràcter extraordinàriament complex, era una dona molt dura. No arribes a ser Marie Curie si no ets molt dura. Hi ha coses que acceptem fàcilment en els homes però no en les dones. I sí, l'escena del llit és molt visual. No hi ha res més avorrit que les escenes sexuals en una pel·lícula, sempre veus el mateix. Volia fer una cosa que no s'hagués vist mai. Una imatge poètica, com s'unifiquen dues persones, com creen... Volia simbolitzar tot això.

Una de les primeres frases de la pel·lícula ja és tota una declaració de principis. Marie expressa que no li agrada que res li sigui imposat. El film expressa molt bé aquesta lluita constant per poder fer el que ella volia fer.

Si hagués sigut Mario Curie hauria sigut molt diferent. Tothom hauria acceptat que tingués un caràcter difícil, perquè al capdavall era un geni. Però a ella no se li acceptava. No volia fantasiejar sobre Marie Curie. Per això em vaig llegir totes les seves cartes i els seus diaris. Quan li donen una plaça com a professora a la Sorbona –és la primera dona que ho aconsegueix– escriu: "Alguns imbècils van pensar que m'havien de felicitar". Diu imbècils. I quan llegeixo això penso, d'acord, ella és així. Volia ser fidel al seu esperit.

No és fàcil tenir una nova mirada sobre Curie quan se n'han escrit moltes coses.

Sí, però al segle XXI podem mostrar dones com ella. Hi ha moltes versions d'ella com a musa, com a esposa abnegada... Però Pierre Curie va ser la seva musa, com ella podia ser la musa d'ell. Ara es pot entendre que les dones som éssers humans i no éssers misteriosos i indesxifrables. Soc dona i mai he entès que era això de ser misteriosa!

El Pierre Curie de la teva pel·lícula és extraordinàriament modern.

És més modern que ella. Els pares de Pierre eren molt d'esquerres, anticlericals. El seu germà va estar convivint amb una dona durant setze anys i hi va tenir fills abans de casar-se. L'he estimat molt, aquest personatge, segurament més que a ella.

El film posa molt el focus en l'ètica de la ciència.

No controles el que passarà, però això no et pot impedir continuar avançant. Tot es pot utilitzar per fer el bé però també per fer el mal. L'home és l'únic animal que sap que morirà, i això pot fer que es comporti de manera violenta. Tots podem embogir una mica perquè sabem que morirem.

La premsa destrossa Marie Curie quan té una relació amb el seu ajudant després de la mort de Pierre. La insulten i sobretot els atacs són racistes. La seva Marie Curie és més sexual que altres versions però el preu que paga per viure aquesta sexualitat és elevat.

Si és apassionada amb la ciència també ho pot ser en altres aspectes de la vida. Es queda vídua molt jove, als 38 anys, i la història amb l'ajudant passa cinc anys més tard. Va ser el 1911, tres anys abans de la Primera Guerra Mundial. Hi havia un moviment nacionalista i populista, semblant al d'avui. Li diuen "polonesa de merda que ha vingut per destrossar un matrimoni francès". La literatura francesa és plena d'infidelitats. No necessitaven ningú de fora perquè els ensenyés com enganyar la parella. Mentre fèiem la pel·lícula, el meu tècnic de so va copiar els eslògans que va veure al tren de Nigel Farage [el polític britànic líder del Partit del Brexit]. Són molt semblants als insults que rep Marie Curie. Vam canviar poca cosa.

No aprenem. Es poden fer pel·lícules, llibres, còmics... La xenofòbia torna.

Jo no puc canviar el món. Puc fer que algú es qüestioni algunes coses durant un parell de segons però poca cosa més. Quan van fer el documental Bowling for Columbine es va dir que els adolescents van disparar perquè escoltaven massa cançons de Marilyn Manson, i ell va dir que si les cançons tinguessin tanta influència tothom s'estimaria molt perquè quasi sempre parlen d'amor. L'únic que puc fer és que la història que explico sigui creïble.