Entrevista a Carpanta, el mort de gana més mític de la història contemporània
Carpanta em rep sota el pont on viu i, després de confirmar que soc l’enviat del diari ARA, me’n demana un exemplar per ficar-se’l per sota de la jaqueta. Diu que fa una estona acaba de portar la camisa a la bugaderia i té por de refredar-se. Una petita foguera exhala pudor de plàstic cremat, encara que a Carpanta sembla que no li importa. I és a la vora d’aquest foc on ens arrepleguem per tenir la conversa. Damunt la caixa on s’asseu el nostre entrevistat, el més mític dels morts de gana de la història contemporània, hi ha obert el llibre La pell freda.
-Calenta m’hauria agradat més, però fa molt de temps que estic acostumat al menjar fred -diu tancant el volum.
Encara no hem engegat l’entrevista i arriba el seu gos amb un os a la boca. De sobte, em ve al cap el nom d’aquesta bèstia sense raça: Manduca. De petit, jo era molt afeccionat a les històries de Carpanta, que feia Josep Escobar, el seu pare, un dibuixant purgat per la dictadura franquista. La fam de Carpanta no tenia res a veure amb la meva, que era gana de berenar, però sí que representava la mateixa fam que havien passat els meus pares i moltíssima gent que va viure la postguerra. Abans que el “rico, rico ” d’Arguiñano i el “bon profit i bona cuina” de Jaume Pastallé, la primera frase gastronòmica que vaig sentir feia: “Una guerra hauries d’haver passat, fins i tot les pedres et menjaries”. Carpanta acarona el cap del gos, li treu l’os de la boca i se’l fica a la butxaca.
La gent torna a passar gana.
— No cal que m’ho diguis. Veig per tot arreu cues de gent que va a buscar menjar assistencial. I no són pelats de manual com jo, sinó treballadors que ahir tenien feina, casa, família. Ara, aquí on em veus, jo soc de Sant Gervasi.
Mai ho hauria dit.
— Doncs sí. El meu millor amic, el Protasio, es diu així perquè tots dos vam néixer o, més ben dit, vam ser concebuts, en el sentit intel·lectual de la paraula, que consti, prop de l’església dels sants Gervasi i Protasi, a la Bonanova.
Carpanta, la seva fam em recordava la de la meva família; però em sentia més a prop de la gana d’Otilio, l’ajudant de Pepe Gotera.
Mira que era animal, aquest Otilio! Es feia un entrepà amb un rinoceront a dintre sense amoïnar-se. Jo soc la fam. L’Otilio és l’abundància, el desenvolupisme. Pepe Gotera i Otilio arreglen (per dir alguna cosa) televisors, frigorífics, rentadores, ascensors... Tenen mitjans! El seu ja és un altre país, hi ha arribat el consum i s’hi pot menjar de tot. Jo no tinc més electrodomèstics que els fanals del carrer. Quan jo somiava amb cruspir-me un pollastre, la vostra generació aspirava a atipar-se de Bonis i Tigretons. Però l’Otilio i jo som uns heterodoxos, perquè en aquell moment les taules de la llei del menjar com Déu mana eren Simone Ortega i Le Larousse de la cuisine. Depenia del pressupost.
Per a les grans ocasions, ¿pollastre o gall dindi?
— Depèn de si ets més de Xavier Domingo o Nèstor Luján.
És equidistant Carpanta?
— No, soc pobre.
Ho provem d’una altra manera: ¿la dèria per les hamburgueses de Pilón o els gurmets solitaris del Japó?
— Ni Popeye ni el manga. Quina sofisticació, ara! Abans els tebeos eren de pobres. Sovint recordo Doña Benita, la dona de Don Pío. La classe mitjana que tot ho cuinava amb Avecrem. L’Avecrem va ser la veritable tercera via.
També la família Ulises era classe mitjana.
— Aquests eren molt de sortir el diumenge al camp a dinar arròs i d’anar a buscar bolets. Tenen l’àvia, Doña Filomena, la qual els lliga amb la tradició. Encara que amb modèstia, Don Pío i Doña Benita són uns moderns; la família Ulises és una víctima de la modernitat.
I del Gordito Relleno, què me’n diu?
— Un fart que es va engreixar amb l’estraperlo i que després anava de desgraciat. Moltes alcaldies les van ocupar un munt de gent com ell.
I de l’Obèlix?
— Això de cruspir-se senglars és tot un acte de patriotisme. Fins i tot, aquest gal i el seu amic Astèrix mengen llorer per pur patriotisme. Moltes religions es mostren pel que es pot menjar o no. La taula es torna identitària. L’arítjol és el menjar dels barrufets. Igual que hi ha defensors de la terra, hi ha productes de la terra. Abans teníem Don Bollete, l’hoste de Doña Lío Portapartes, que tan sols menjava cigrons. N’estava fins al capdamunt, però era el que hi havia. D’ençà Benito Pérez Galdós, el cigró és la patata sense atributs. L’antic ministre de la dictadura Manuel Fraga Iribarne, en democràcia va estructurar tot el seu discurs com a cap de l’oposició al voltant del preu dels cigrons. No hi ha res més de dretes que un plat de cigrons.
Carpanta, què farà quan s’acabi l’entrevista?
— Vull anar a la botiga de queviures que hi ha als baixos de 13, Rue del Percebe. Potser em donen alguna poma per anar a pescar.
Les fa servir d’esquer?
— Sí, però no pas la poma, sinó els cucs que hi porten. Ja coneix l’amo.
Com si fos una mascareta, Carpanta s’apuja fins a la boca el coll emmidonat que porta sense camisa i se’n va pel camp ras. A la foguera crepita el cartó d’unes capses d’AstraZeneca.