'Entre nosotras': sortir de l’armari als seixanta, ¿història de terror o melodrama amb final feliç?

'Entre nosotras'

(4 estrelles)

Direcció: Filippo Meneghetti. Guió: Filippo Meneghetti i Malysone Bovorasmy. 99 min. França, Luxemburg i Bèlgica (2019). Amb Barbara Sukowa, Martine Chevallier i Léa Drucker. Estrena als cinemes

Entre nosotras, el debut de Filippo Meneghetti amb el qual França aspira a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera, és en essència un film sobre els lligams. No és per casualitat que la primera imatge del film sigui un pont, un motiu, visual i narratiu, que es desplega més subreptíciament en aquesta elegant història sobre dues sexagenàries enamorades i separades per un tràgic gir del destí. Entre nosotras parla de com reconstruir un vincle amorós que sembla trencat per sempre, però també de reprendre els lligams de confiança amb la parella i la família en un escenari de por i mentides.

Amb els melodrames del Douglas Sirk com a principal referent, Meneghetti ens trasllada a un petit poble per presentar-nos la Nina i la Madeleine, veïnes del mateix pis d’un bloc d’apartaments i amants furtives. Interpretades per unes formidables Barbara Sukowa i Martine Chevallier, la parella ha amagat el seu amor durant dècades i planeja marxar a Roma un cop venuts els seus immobles. La primera no té responsabilitats familiars, però la Nina, viuda, ha d’explicar als seus fills, ja grans, que vol vendre el pis conjugal. Un petit conflicte que anirà a més fins a prendre un camí inesperat, gairebé irreversible i angoixant.

Com recompondre la unitat que formaven la Nina i la Madeleine? Si al principi del film Meneghetti ens introdueix en el món d’aquesta parella des d’una distància pudorosa i càlida, descobrint-nos uns gestos delicats i sincers, en el segon tram hi ha una intel·ligent descomposició del seu espai en comú que transforma un drama romàntic en un film amb tonalitats de thriller i fins i tot de terror. Meneghetti sorprèn per l’habilitat amb què modula la barreja de gèneres, però també per la sensibilitat amb què defensa el desig amorós com un sentiment que, com cantava Virgili, pot amb tot.