Les entranyes de la història de Barcelona, a la vista
L'autobiografia de la ciutat a través dels seus documents
BarcelonaSovint les imatges són colpidores, impacten a la retina, però poc se sap de la història que hi ha al darrere. Qui són la mare i la nena que esperen ser rescatades en un edifici ensorrat del Raval? ¿I el notari, i artista en hores lliures, que dibuixava els rostres d'esclaus als marges dels documents? Als tretze arxius municipals de Barcelona s'acumulen imatges, plànols, gravats, expedients, cartells, dibuixos... Qui els escriu, moltes vegades, no és cap gran rei, ni cap líder polític. Són ciutadans anònims que relaten el dia a dia de la ciutat.
L'historiador Daniel Venteo ha fet una tasca titànica. Durant dos anys ha recorregut tots aquests arxius, que ocupen quaranta quilòmetres lineals, i ha fet dialogar les històries que hi ha trobat. Ha seleccionat més de mig miler de documents que recorren 800 anys d'història. A Autobiografia de Barcelona. La història de la ciutat a través dels documents de l'Arxiu Municipal de Barcelona (Ajuntament de Barcelona - Efadós), Venteo ha donat veu als altres barcelonins: esclaus, nens, gent gran, discapacitats, prostitutes. "Cada document té un nom i un cognom. Cada document parla d'una història", explica. "No és una biografia de Barcelona, perquè és la ciutat qui s'explica a si mateixa a través dels seus documents. Es despulla", descriu Venteo.
El llibre comença amb la creació del govern municipal autònom de Barcelona, a partir dels privilegis fundacionals del Consell de Cent el 1249, i acaba amb les eleccions municipals del 1979, que van donar l'alcaldia a Narcís Serra. "El 80% de la documentació i de les fotografies que es mostren al llibre són inèdites", afirma Joquim Borràs, arxiver en cap de l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha documents que fan posar la pell de gallina, com la sentència que condemna a mort, l'abril del 1939, un funcionari del consistori. "La sentència reconeix que el va perseguir el POUM i que tenia una conducta moral irreprotxable, però el maten per independentista", explica Borràs.
Els arxius són una mina: "Barcelona conserva un dels patrimonis documentals més importants d'Europa", assegura Borràs. Hi ha una llarga tradició: "Al segle XIV ja hi havia una normativa que obligava els consellers a conservar la documentació, i això és una cosa insòlita", conclou l'arxiver. Si algú vol manipular la història, els arxius sempre en poden oferir la seva pròpia versió. "Amb aquest llibre els volem acostar a la ciutadania", resumeix.
EL REGISTRE DELS BOMBARDEJOS
Un voluntari de la Junta de Defensa Passiva, durant el desenrunament dels edificis destruïts per les bombes feixistes el maig del 1937, escriu: "tres culleres, tres forquilles, unes ulleres d'or"... Són els objectes localitzats al 3r 1a del número 16 de Ronda Universitat. "El més fàcil hauria estat ficar-s'ho a la butxaca, però deixa constància de tot el que hi troba, perquè els familiars ho puguin reclamar", descriu Daniel Venteo. L'historiador acompanya aquest document amb un fullet adreçat al poble italià en què apareixen les imatges dels nens morts per les bombes a la plaça de Sant Felip Neri el 30 de gener del 1938. Les llistes de refugis construïts per ciutadans que demanaven ser reconeguts per l'Ajuntament o la ubicació dels impactes de les bombes en un mapa constaten, sense necessitat de paraules, el terror a la ciutat. Van morir-hi unes 2.500 persones. Els membres de la Junta Local de Defensa Passiva no van deixar d'apuntar fins a l'últim moment: hi ha anotats els bombardejos del gener del 1939, pocs dies abans que entressin les tropes franquistes.
LA MISÈRIA DEL RAVAL
El 3 d'octubre del 1969, el fotògraf Carlos Pérez de Rozas va captar l'abraçada d'una mare i una filla. Totes dues contemplen desolades, des d'un balcó del carrer Unió, penjat pràcticament del no-res, com casa seva s'ha ensorrat. Esperen que els bombers les rescatin. Venteo va trobar l'informe dels bombers amb el nom i el cognom de la dona i la nena. La imatge explica, sense adjectius, la misèria i el deplorable estat de molts edificis del Barri Xino durant el franquisme. Al costat, una altra imatge del 1981: l'obertura de la nova plaça de la Mercè. És l'inici de l'esponjament del Raval. Les dues imatges relaten la reconstrucció de la ciutat heretada de la dictadura franquista.
LES CARTILLES DE LES PROSTITUTES
El 1332, a Barcelona hi havia bordells legals i documentats. El negoci va anar creixent i les cases on el sexe s'intercanviava per diners es van anar estenent a banda i banda de la Rambla medieval. Era el districte vermell de la capital catalana. El 1644, els consellers de la ciutat es van veure desbordats. Les "dones deshonestes", reconeixien en un document, eren tantes que ja era "impossible poder estar totes al lupanar". Als arxius també s'acumulen les moltes reglamentacions municipals que s'han escrit, durant 800 anys, sobre l'ofici més antic del món. El llibre rescata un dels únics exemplars de cartilla sanitària, datada el 1890, que conserva el retrat de la seva propietària. Es tracta de Rosa G.G., una valenciana de vint-i-dos anys que treballava al número 5 del carrer de Sant Josep Oriol.
EL NEGOCI DELS ESCLAUS
El rostre d'un esclau africà, dibuixat al marge d'un document administratiu del 1471, va atreure l'atenció de Venteo. L'autor és Jaume Vergós, subadministrador de les places de Barcelona, i artista en hores lliures. Un altre document constata el menyspreu per la vida dels esclaus: eren pura mercaderia. El 1449, el veguer de Manresa certifica la detenció d'un esclau. L'home havia fugit i es disposaven a tallar-li les orelles per haver robat. El seu propietari, el banquer barceloní Bartomeu Comes, demana que no s'apliqui el càstig o l'esclau perdrà valor econòmic.
El tràfic d'esclaus, que va lucrar poderoses nissagues catalanes, s'ha volgut esborrar dels llibres d'història i de la memòria però en queda el testimoni, sovint incòmode, dels documents: el negoci abraça un llarg període, des del segle XI fins a finals del segle XIX. L'esclavitud va ser abolida a Espanya el 1837 però el tràfic va continuar de manera clandestina. N'hi ha proves. Ignasi Calvet va ser condemnat pels tribunals britànics per haver traficat amb 343 persones capturades a Sierra Leone el 1833. La lletra de canvi del 1836 demostra que, tres anys després, continuava actiu. Les autoritats feien els ulls grossos.
LES PRIMERES ELECCIONS
El febrer del 1869 Barcelona va viure les primeres eleccions democràtiques . Van poder votar tots els homes més grans de vint-i-cinc anys. Abans només podien votar les persones més adinerades, que pagaven impostos. "Barcelona és una ciutat on es va lluitar molt per la democràcia, és d'on emanen les propostes més progressistes", afirma Venteo. Ho demostra amb documents, des de les cues per votar a les eleccions municipals del febrer del 1936 fins a la propaganda per votar en el referèndum estatuari del 1931.
LA MORT DE DUES FLORISTES
Rosita i Josefa Rafà Gallart eren floristes de la rambla de Santa Mònica. Totes dues van morir per culpa d'una bomba el 3 de setembre del 1905. El seu enterrament va ser multitudinari. Durant els mesos següents, els atemptats anarquistes es van succeir fins al punt que la Lliga Regionalista va demanar ajuda a Scotland Yard i va contractar el detectiu Charles Arrow, conegut amb l'àlies de Sherlock Holmes de Barcelona . Però no va tenir èxit, no va esbrinar qui eren els autors dels atemptats. El terrorisme i els magnicidis també formen part de la història de la ciutat. Venteo ha localitzat un curiós dibuix dels escrivans barcelonins: al marge d'una anotació, al dietari del govern de la ciutat del 7 de desembre del 1492 s'hi pot veure un rígid Ferran el Catòlic. Al costat hi ha el pagès Joan de Canyamars, que branda una daga d'importants dimensions. Va intentar, sense èxit, matar el monarca.