L’entrada a l’univers sinistre de Joan Morey

BarcelonaAl món performàtic de Joan Morey hi conviuen el blanc i el negre. L’artista mallorquí utilitza la contraposició entre els dos colors per plasmar el xoc entre oprimits i opressors a través de les seves obres, en què hi predomina una atmosfera sinistra per reflectir la cruesa de les relacions humanes portades a l’extrem. Morey és autor d’un extens conjunt de performances que qüestionen l’autoritat i l’exercici del poder. Per primera vegada, les seves peces més representatives s’agrupen en una única exposició, Màquina desitjant, màquina de treball, que ha comissariat Latitudes i es pot veure fins al 13 de gener al Centre d’Art Contemporani de la Fabra i Coats. A banda de reunir els documents audiovisuals nascuts arran de cada performance, la mostra aplega tot el que l’artista va utilitzar per dur a terme les obres, i dona forma així a l’univers que envolta Morey i que li serveix d’inspiració.

A la primera sala de l’exposició, els sons i les imatges eclosionen en un caos premeditat. Les 10 performances seleccionades, creades els últims 15 anys, es reparteixen al llarg de l’immens espai de la fàbrica. Diverses pantalles de televisió projecten simultàniament parts de les peces gravades i, al costat, objectes de tot tipus acompanyen cada obra dins d’unes vitrines que fan pensar en els sarcòfags egipcis. “Tots els audiovisuals s’emeten alhora en so obert per crear aquest col·lapse de sons, veus i músiques”, explica Morey. L’exposició planteja una altra manera d’acostar-se a les performances, partint del fet que ja s’han dut a terme però es poden explorar a través del vestuari dels intèrprets, els llibres que van guiar l’artista, els documents elaborats i els films. A Postmortem, per exemple, l’artista va col·locar una estructura en forma de taüt al claustre del Centre d’Arts Santa Mònica i va ubicar-hi el públic a dins. “¿Què passa quan tanques el públic sense que pugui sortir? En aquella ocasió estava segrestat dins l’espai de concepció de l’obra i passava a formar part del treball de l’artista”, explica Morey a partir de la maqueta del taüt, que forma part de l’exposició.

Els documents sonors són els únics protagonistes de la segona sala de la mostra. Es tracta d’un espai monumental amb diversos altaveus repartits. No hi ha res més a banda d’una petita taula de so, perquè del que es tracta aquí és que les veus, provinents de les diferents performances de Morey, omplin tot l’espai. Sona la lletania d’un home subjugat a la seva reina i l’artista assenyala que li interessava posar en relació aquestes peces amb Barcelona, perceptible a través dels grans finestrals de la sala. “Hem mantingut el so brut i els canvis de registre. És interessant veure com tot això connecta amb la ciutat”, diu Morey.

Les veus s’aturaran en alguns moments per deixar pas a un experiment performàtic. Les peces de Morey es reproduiran a la sala a partir d’alguns dels intèrprets originals. “Hem convidat un o dos actors i els traurem tot l’ attrezzo. Serà com fer una abstracció de les performances, deixant només el cos i la veu”, assenyala. A Màquina desitjant, màquina de treball no hi falta una de les seves peces més emblemàtiques, Cos social. Però la feina de Morey va més enllà de la Fabra i Coats, que ha teixit una col·laboració amb el Centre d’Art Tecla Sala. Allà es podrà veure, del 23 de novembre al 13 de gener, una versió ampliada de Cos social. Les dues propostes s’aglutinen sota el nom de Col·lapse i culminaran amb una nova performance de Morey titulada Màquina esquizofrènica que tindrà lloc al gener en un indret secret de Barcelona.