9 claus per entendre el litigi pels béns del monestir de Sixena

BarcelonaLes pintures murals del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena (Osca) són un dels conjunts romànics que formen part del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Van ser rescatades i restaurades per Josep Gudiol, historiador de l’art i responsable del salvament del patrimoni durant la Guerra Civil, després d’un greu incendi provocat pels anarquistes el 1936. Gudiol va fer una campanya per recaptar diners i va arrencar les pintures del 1200, amb l’ajuda de la gent del poble. Avui tenen una sala especial construïda ad hoc al museu barceloní, centre de referència del romànic.

Les pintures són l’objecte de la denúncia presentada pel govern aragonès. En el judici que comença avui, l’Aragó reclama la restitució dels murals al monestir. Però no és l’únic front obert entre l’Aragó i Catalunya pels béns del monestir de Sixena, en un enrevessat conflicte legal -una batalla que és paral·lela a l’històric litigi per les 113 obres d’art sacre de la Franja-. Aquestes són les claus per entendre el cas.

Què es denuncia?

Hi ha dues causes obertes pel cas Sixena. La primera afecta 97 objectes del monestir que van ser venuts al museu i que són a les reserves del MNAC (un quadre, una cullera, una casulla, etc.) i també al Museu de Lleida. L’Aragó vol que es declarin nuls els contractes de compravenda firmats per les monges i el MNAC entre el 1983 i el 1994 pels quals es van pagar uns 40 milions de pessetes (240.000 euros), si bé els objectes ja estaven dipositats al museu des del 1960. L’altre procediment, que comença avui, té a veure amb les pintures, de valor incalculable. Els murals són al museu com a préstec de la comunitat eclesiàstica, que als anys 60 va firmar un comodat (un préstec indefinit) que només es podria trencar en circumstàncies especials (per exemple, si empitjoressin les condicions en què el MNAC conserva l’obra). El 1992 les monges van firmar la voluntat que la cessió es convertís en donació, tot i que per a això calia el permís de la Santa Seu, una firma que va quedar en l’aire perquè les monges van morir.

A qui s’acusa?

En el primer cas (pels objectes) el govern aragonès ha fet servir l’argument de la salvaguarda del patrimoni per interposar-se en un contracte entre privats i denunciar tant la Generalitat com les monges que van vendre les peces. En el cas de les pintures, sorprenentment són les monges les demandants, però han cedit poders al govern d’Aragó perquè sigui qui sol·liciti la restitució dels murals (i pagui els costos judicials). Qui hi ha al banc dels demandats és l’Estat, el museu i, per intervenció voluntària, la Generalitat.

Hi ha hagut sentències?

Només n’hi ha hagut pel cas dels objectes, no de les pintures. La primera va ser arran de l’acció de retracte que va intentar el govern d’Aragó perquè la venda dels objectes no fos legal. El Tribunal Constitucional va dictar la sentència el 2012 i va determinar que l’administració competent per custodiar adequadament els béns era la Generalitat, donat que el MNAC era el museu de referència més pròxim i fa quatre dècades que els protegeix. Però aquella sentència tenia un afegitó: la Generalitat té competències “sense perjudici de la propietat”. Llavors és quan l’Aragó decideix obrir una nova línia i qüestionar la propietat de les obres. Així, presenta una demanda de nul·litat de la compravenda argumentant que es tracta d’un cas d’interès general i de béns públics (el monestir havia sigut declarat Monument d’Interès Cultural el 1923). La sentència a aquesta demanda va donar la raó al govern aragonès l’abril del 2015, que en va demanar l’execució provisional. El tribunal de primera instància d’Osca va marcar una data per al retorn dels objectes i els diners (el 25 de setembre del 2015). La Generalitat va presentar un recurs d’apel·lació a l’Audiència Provincial d’Osca, que s’ha de resoldre, i encara tindria l’opció d’arribar al Tribunal Suprem.

Les obres marxaran?

Per evitar que els objectes surtin del museu, la Generalitat va plantejar un conflicte jurisdiccional per bloquejar el cas. De nou, sense èxit: el tribunal va determinar la setmana passada que el jutjat d’Osca és competent. Per tant, en les pròximes setmanes és probable que marqui una nova data per retornar provisionalment les 97 peces. La Generalitat encara podria presentar un recurs d’empara, mentre el recurs a l’Audiència Provincial segueix el seu curs.

Què pot fer ara el museu?

El MNAC té dues opcions dolentes: o bé compleix la sentència del jutjat civil d’Osca i incompleix la llei de patrimoni catalana deixant sortir objectes protegits (el museu i tot el que conté és Bé d’Interès Nacional des del 1962), o bé compleix la normativa catalana i incompleix l’ordre judicial. El nou conseller de Cultura haurà de prendre decisions, com la resta de membres del patronat del MNAC (la Generalitat en representa el 50%, el ministeri el 30% i n’ostenta la vicepresidència, i l’Ajuntament de Barcelona el 20%).

Per què a Sixena?

Què va anar a fer mossèn Gudiol a Vilanova de Sixena? En les seves expedicions històrico-arqueològiques per salvaguardar patrimoni, va recórrer el bisbat de Lleida. En aquella època, el bisbat incloïa 138 parròquies de la Franja que anys després, del 1995 al 1998, formarien la diòcesi de Barbastre-Montsó. Aquesta divisió va donar origen als litigis de l’art sacre de la Franja.

I les pintures?

El monestir de Sixena, situat a 75km de Lleida, es va fundar el 1188. Va viure diferents vicissituds fins al 1936, quan va ser saquejat, profanat i cremat. Gudiol recordava així la vista de la Sala Capitular: “No vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels més bells monuments del món”. Per això els mateixos habitants de Vilanova, inclòs l’alcalde, van ajudar-lo a arrencar les restes, malmeses i sense policromia. El 1940 els murals es van restaurar al taller improvisat a la Casa Amatller i van passar al Museu d’Art de Catalunya. Però encara es va tornar a Sixena un segon cop vint anys després per recuperar unes altres pintures, ara amb el suport de l’Estat, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i la comunitat religiosa -per això en el judici hi ha demandats el museu i el ministeri i s’hi ha afegit la Generalitat, tot i que aleshores no existia-. El sostre del monestir no es va reconstruir fins al 1990: les pintures s’haurien acabat perdent.

Qui hi ha avui a Sixena?

Les monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem que van firmar els diferents acords amb la Generalitat ja han mort. De fet, les poques religioses que quedaven a la casa mare el 1980 es van traslladar amb companyes de la seva orde a Valldoreix, on l’última va morir el 2000. La comunitat de sanjoanistes que queda és a Àlaba. Aquestes serien les monges que s’autoatribuirien la propietat dels murals i que demanen, per via del govern d’Aragó, que els hi tornin. El monestir està llogat a una comunitat diferent, les Germanes de Betlem i de l’Assumpció de la Mare de Déu, i només es pot visitar tres hores cada dissabte.

A qui s’haurien de tornar?

En les dues causes obertes, el govern aragonès reclama que els objectes i pintures es restitueixin al monestir de Sixena, que no té les condicions de conservació i seguretat adequades. I donat que les propietàries ni segueixen al mateix lloc ni tenen solvència, el destí és una incògnita. En el cas de les pintures, el més dramàtic és que per treure-les de les parets del MNAC hi ha un risc alt de malmetre-les i, a més, es contradiu el criteri museístic internacional, que té en compte els avatars de l’època: seria com obrir la capsa de Pandora.