Les claus per entendre l'atrinxerament dels monjos del Valle de los Caídos

BarcelonaEl prior del Valle de los Caídos, Santiago Cantera, va enviar una carta a la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, assegurant que no permetria l'exhumació de les restes de Francisco Franco. Ho va fer ahir dimecres, 9 d'octubre, pocs dies després que el Suprem publiqués la sentència en què donava llum verda a traslladar el cos del dictador al cementiri madrileny de Mingorrubio.

Res és fàcil a l'hora de moure o tocar el llegat de la família Franco. Els nets del dictador no han deixat d'interposar recursos per evitar-ne l'exhumació i han exigit que si se'l treia se l'inhumés a l'Almudena, al cor de Madrid, i que l'enterrament es fes amb honors militars. Però ¿què hi ha darrere d'aquests estira-i-arronsa entre la família Franco i l'estat espanyol? ¿Com s'explica que un monjo benedictí s'encari amb el Suprem? Què ha passat al llarg de més de 40 anys de democràcia perquè els hereus d'un dictador facin un pols amb un estat? Us en donem algunes claus.

El pacte del silenci

Quan es va fer la Transició es va consensuar la llei d'amnistia (1977). Set exministres franquistes es van presentar a les primeres eleccions democràtiques. La llei d’amnistia del 1977 ha estat utilitzada pels juristes per no investigar ni perseguir els crims franquistes. I aquest pacte de silenci o oblit, segons alguns experts, ha fet que la democràcia espanyola tingui dèficits de coneixements força alarmants.

El patrimoni dels Franco, intocable

Quan va morir Franco, la seva única filla i hereva, Carmen, va retenir un importantíssim patrimoni que no ha estat mai qüestionat ni tocat.

En democràcia, Carmen Franco Polo va continuar homenatjant el seu pare com a presidenta de la Fundación Francisco Franco. Ara ho fa el seu net, Luis Alfonso de Borbón, com a president honorífic. Va ser també en democràcia quan el rei Joan Carles I li va concedir el títol de duquessa de Franco amb grandesa d'Espanya. El títol ara l'ostenta la neta del dictador, Carmen Martínez Bordiu. En una de les últimes entrevistes que va fer abans de morir, Carmen Franco assegurava que no l'havien molestat mai: "Vivim tranquil·lament i ens deixen viure".

Una llei anacrònica

Va ser Franco qui va decidir que la comunitat benedictina fos l'encarregada de custodiar l'ossari més gran de la Guerra Civil. El 1955 el dictador va enviar una sol·licitud a l'abadia de Santo Domingo de Silos (Burgos). El 23 d'agost de 1957 es va publicar el decret llei per crear la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. El decret llei estableix que la fundació té plena responsabilitat jurídica per administrar els seus bens, amb l'única limitació que les rendes s'han d'invertir en els seus fins fundacionals. Patrimonio Nacional subvenciona el Valle de los Caídos amb 340.000 euros l'any. El Tribunal de Comptes ha fet públics diferents informes qüestionant aquesta subvenció perquè durant anys els monjos no han hagut de retre comptes.

Santiago Cantera, el prior combatiu

Santiago Cantera va néixer el 1972 i, per tant, amb prou feines va conèixer Franco. Quan tenia 21 anys va ser candidat dues vegades a les eleccions generals i europees per una ramificació de la Falange Espanyola. És la cara més visible de l'atrinxerament davant l'exhumació. Quan Anselmo Álvarez, l'anterior abat i que continua sent monjo a l'abadia, va deixar el càrrec per motius de salut, Cantera el va voler rellevar. Però no va obtenir prou vots i es va haver de conformar amb l'estatus de prior. Tanmateix, ostenta pràcticament les mateixes funcions.

¿La basílica és inviolable?

Cantera especificava a la carta que va enviar a Calvo que la comunitat benedictiva no deixaria accedir a la sepultura de Franco: "No autoritza l'accés a la basílica [el lloc de culte on està enterrat Franco] amb la finalitat d'accedir a una 'res sacra' [sepultura]". El Suprem, però, ha aclarit que l'exhumació es podrà fer vulgui o no vulgui el prior. Ho argumenta amb el fet que en el passat la negativa de la comunitat benedictina "no va ser absoluta sinó condicionada al que resolgués aquesta sala". I el Suprem ja es va pronunciar el 30 de setembre. També deixava clar que el Suprem és competent per executar la sentència.