Artur Ramon: “Ens ensenyen a llegir, però no ens ensenyen a mirar”

Artur Ramon (Barcelona, 1967) és segurament una de les persones que els últims anys més han treballat per difondre l’art a Catalunya. Des de la seva galeria, hereva d’una tradició familiar centenària; des de la ràdio –ara amb Ricard Ustrell, abans amb Josep Cuní–, i també escrivint llibres com Art trobat o Les obres mestres de l’art català. Parlem de Picasso i de Miró, però també de com visitar un museu o de l’amant que té a Madrid i que va a veure sempre que pot. Aquest historiador de l’art, galerista i antiquari parla tal com vesteix: net i endreçat. Però no s’està de dir res.

Completa la frase: “Últimament, Picasso...”

— Últimament, Picasso no està de moda. No encaixa en el moment social i cultural. De la Santíssima Trinitat de l’art modern, tres són catalans –Picassó, Miró i Dalí– i el que pitjor encaixa en el nostre temps és Picasso. Que, paradoxalment, és el que millor va encaixar en el seu.

El que no encaixa és el personatge o l’obra?

— El personatge no encaixa. Picasso es forja una llegenda de mascle alfa que avui, més aviat, crea anticossos. Miró, no. Miró és neutre.

Això t’anava a preguntar: “Últimament, Miró...”

— Últimament, Miró progressa bé en el seu encaix en el temps. És un home d’ordre, que durant anys va estar casat amb la mateixa dona i que, diguéssim, la seva vida personal no li suma ni li resta. I llavors tindríem Dalí. Dalí és un visionari, Dalí és andrògin, és home, és dona, Dalí és un personatge perfecte per als temps d’avui.

¿Això que em dius té una traducció en el mercat de l’art? ¿Avui Picasso no cotitza tant?

— Picasso s’ha estancat. No ha baixat, continua sent un valor important, però no puja al ritme que ho havia fet, cosa que sí que està passant amb Dalí i amb Miró. Picasso estava molt per sobre dels altres, però cada vegada hi estarà menys, perquè l’únic filtre, l’únic crític d’art, és el temps. Des d’una certa crítica feminista es parla de Picasso com d'un maltractador de dones, i això no ho accepto. Picasso era un maltractador d’éssers humans. Maltracta el seu amic íntim Carles Casagemas, que s’acaba suïcidant; maltracta tota la vida el seu secretari, Jaume Sabartés; un dels seus fills, Paolo, també s’acaba matant... És a dir, en termes psicològics, Picasso és un psicòpata narcisista compulsiu maligne. En coneixeràs més d’un, d’aquests, que no cal que siguin Picasso. Perquè Picasso, a més a més, és un geni. Són gent que s’afirmen negant.

Quin és l’últim Picasso i l’últim Miró que t’han passat per les mans?

— L’últim Picasso és un dibuix de l’any 1920 d’un nu femení, fet amb una sola línia, preciós, que he portat a la fira de Londres i que no he venut.

No has pogut o no has volgut vendre’l?

— No he pogut. Un d’aquests multimilionaris russos em va dir: “Vull comprar, però no estic segur que això no pugui ser fals, quines garanties tinc?”. “Miri, aquest dibuix és al catàleg raonat de Picasso, tinc mil certificats...” I no el vaig treure d’aquí. I l’últim Miró que he tingut, i encara tinc, és un dibuix que va dedicar a l’escriptor Joan Perucho.

Per edat no devies conèixer Picasso. I Miró?

— Jo no, però el meu pare sí. Miró i Dalí anaven a la galeria que teníem al carrer de la Palla. De Miró, el meu pare em deia que era un home molt reservat, molt tímid, que pràcticament no obria la boca i que parlava molt fluixet, quasi com un nen. Dalí era diferent. Amb Dalí tenim dues anècdotes molt bones. La primera és que una vegada va comprar-nos dos quadres de Modest Urgell, ens els va fer portar al Ritz i no els va pagar mai. Els hi vam reclamar, però res de res. I l’altra, que encara és millor, és que ell venia a la galeria a demanar molts preus, se’ls apuntava, i un dia no portava bolígraf. El meu avi li va deixar una Parker daurada i Dalí se la va quedar. L’avi no va gosar reclamar-l’hi. Al cap d’uns dies, va anar a un dermatòleg i el metge li va dir: “Ahir va venir el Dalí i mira que simpàtic, em va regalar aquesta Parker”. No em diguis que no té un punt de surrealista! A mesura que passa el temps, valoro més Dalí com a figura que com a artista.

Hi ha el tòpic aquell que diu que els últims algun dia seran els primers. Això, en l’art, pot passar?

— Pot passar, hi ha casos a la història. Van Gogh va vendre un quadre en vida i el seu germà era un dels galeristes més importants del país. Feia una pintura que no s’entenia. Hi ha artistes que van per davant del seu temps.

Quina és l’última bestiesa que has sentit sobre el món de l’art que t’hagi fet emprenyar?

— Potser el que diré no és políticament correcte, però a mi em fan emprenyar molt tots aquests atacs ecologistes contra obres d’art. És evident que hi ha una emergència climàtica, has de ser ruc per no veure-ho, però què hi té a veure l’art? Em sembla més un acte de vandalisme que d’activisme.

¿I a Catalunya, l’últim que t’hagi emprenyat relacionat amb l’art?

— A mi m’emprenya molt quan diuen que la cuina és un art. M’emprenya tota aquesta idea de la gastronomia com una branca de l’art contemporani. Darrere d’això hi ha una cosa que està passant avui, que és la sublimació de l’experiència per sobre de la cosa sòlida. És millor experimentar que tenir. Tots podem asseure’ns en una taula i tenir experiències sensorials, però per a l’art has de tenir un coneixement, una cultura visual, per gaudir-ne. Mira, hi ha un llibre de Cioran que m’agrada molt, que es diu Sobre França, de quan ell hi arriba i veu que el menjar allà és una litúrgia, quan a Romania era una cosa fisiològica. Diu que malament les societats en què predomina el ventre sobre el cervell. Això ens està passant. Són societats de gran decadència. En grans moments de decadència, com l’Imperi Romà, el ventre s’ha imposat al cervell.

I és el moment de Catalunya, ara?

— Sí, és una mica el moment que tenim aquí, vinculat també a una indústria molt forta com és el turisme. Crec que hauríem d’intentar canviar-ho. Per exemple, amb exposicions com aquesta de Miró i Picasso. És una exposició que et situa al nivell de les grans ciutats, no al de les petites. Nosaltres hem de jugar en aquesta lliga. El que no pot ser és que un turista no pugui arribar fàcilment al MNAC i que, quan en surti, tingui molts números que l’atraquin baixant les escales de Montjuïc. Hem de corregir aquestes coses. No pot ser que quan vinguin els Obama i els Spielberg se’n vagin al Moco. Està molt bé, és un museu instagramàtic, però abans hi ha al MNAC, el Museu Picasso, la Fundació Miró. Tot això hem de fer un esforç per donar-ho a conèixer més.

Quin és l’últim museu que has visitat?

— La National Gallery, perquè he estat ara a Londres i perquè hi havia una exposició d’una artista portuguesa que m’agrada molt, Paula Rego.

Tu que ets del ram, què penses quan vas a un museu i veus de quina manera anem els altres als museus?

— Els museus plantegen una dialèctica entre un objecte passiu, que és l’obra, i un subjecte actiu, que és la persona, i intento que no es trenqui amb res. Per exemple, jo estic molt a favor que als museus no s'hi puguin fer fotos. L’únic museu del món que ho porta a la pràctica, i amb grans problemes, és el Prado. Les fotos ja les pots veure a internet, tu has d’estar davant de l’obra i s’ha de crear un vincle. I després, una cosa que també em sorprèn molt és que ens passem gairebé més temps llegint les cartel·les que mirant els quadres. Hi ha una por a mirar, que ve d’una manca d’educació a les escoles i a les famílies.

Ens ensenyen a llegir, però no a mirar?

— No, no ens ensenyen a mirar. La gent és bastant analfabeta visual. Per entendre’l tot l'art antic has de tenir un coneixement de la iconografia cristiana, que és una altra cosa que ha desaparegut.

L’arquitecte i pintor Oscar Tusquets em deia que si anava a un museu no mirés més de quatre obres.

— Sí, està ben vist. Els museus es poden abordar de moltes maneres. L’únic que no es pot fer és dir: “Vaig a veure el Louvre o vaig a veure el Prado”. Això, no.

El MNAC tampoc?

— No, és massa gran. Pots anar a veure museus petits, com el Cau Ferrat de Sitges o el Museu Marès, però pretendre veure en un dia un museu que no podries veure ni en tota una vida és absurd. Una bona cosa, per exemple, és fer els highlights, les deu millors obres, que molts museus ja ho tenen. Preparar-te des de casa què vols veure, anar-hi i que no et faci por estar allà davant mirant. És el que la gent veig que no fa. La gent no mira. Hi ha moltes raons, eh? Una és l’educació visual i l’altra és el mòbil. El mòbil ens ha reduït la mirada a superfícies molt petites i fragmentàries. Tot ha de ser molt ràpid. La pintura requereix un altre temps, una altra tensió. No s’adequa gaire a aquesta immediatesa de les últimes tecnologies.

Quina és l’última exposició que has visitat?

— La d’Antonio López, a la Pedrera. A més, vaig tenir la sort de fer una petita pel·lícula acompanyant Antonio López i parlant dels seus quadres. És fascinant. Un home que té 88 anys i que té una energia i una força... i que és una mena d’illa meravellosa dins d’un oceà d’abstracció. És un miracle que hagi pogut no només subsistir, sinó arribar on ha arribat, perquè juntament amb Miquel Barceló és el gran pintor espanyol viu.

Quina és l’última idea que t’ha passat pel cap?

— Mira, el mes que ve publico un llibre sobre el dibuix que he trigat deu anys a fer. Però l’última idea que tinc és escriure un llibre sobre personatges extravagants del passat i del present. Per exemple, hi ha un pintor del qual avui ningú no parla, que es diu Lluís Graner i té una biografia increïble. Un pintor molt bo, que va muntar una mena de cabaret, que era com les coves d’Artà, per allà la Rambla.

Diuen que a tots ens agradaria morir acompanyats. En el teu cas, quina seria l’obra d’art que t’agradaria que et fes companyia en aquells últims moments?

— La Santa Caterina, de Caravaggio. Tinc una autèntica obsessió amb Caravaggio. De jove vaig estar a Roma formant-me i la vaig descobrir allà. Quan vaig a Madrid, és com si hi tingués una amant. Sempre que tinc un moment la vaig a veure. És un quadre que és com un imant per a mi. Una altra obra que em torna boig és El jardí de les delícies, del Bosch, que és com una mena d’Univers que no s’acaba mai. Però amb Santa Caterina hi tinc una connexió que ha traspassat les barreres de l’art i és gairebé amorosa. És una dona que, a més, ell la pinta diverses vegades. Una prostituta que va conèixer a Roma i que la pinta allà de santa. Aquesta obra, que sempre que soc a Madrid la vaig a veure, m’agradaria que fos una de les últimes visions que tingués.

Les dues últimes preguntes són les mateixes per a tothom. Em sabries dir alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Ostres, una cançó d’El Último de la Fila... Segur que els he escoltat, però el nom precís no te’l sabria dir.

Doncs les últimes paraules d’aquesta entrevista són teves. Acaba-la com vulguis.

— Mira, m’agradaria acabar amb una frase que vaig llegir fa poc del poeta Paul Valéry. Vaig pensar que el que a ell li passa amb la poesia, a mi em passa amb l’art. I la frase és: “Jo em dedico a veure allò que és davant dels ulls de tothom i ningú no veu”.