Els jocs malabars d'Enrique Vila-Matas

BarcelonaEnrique Vila-Matas ens té acostumats, des de fa anys, als malabarismes narratius. Tot i així, segueix sorprenent els lectors amb cada nova peça de la seva obra, que creix a un ritme constant i generós: després de l'última novel·la, 'Dublinesca' (Seix Barral, 2010), l'escriptor barceloní ha publicat el revers assagístic del llibre, Perder teorías (2010) i ha inaugurat la seva pròpia biblioteca de butxaca amb tres volums, ' En un lugar solitario' (DeBolsillo, 2011) -que inclou els cinc primers títols de l'escriptor amb un extens pròleg inèdit-, l'antologia d'assaigs 'Una vida absolutamente maravillosa' (2011) i el recull de contes 'Chet Baker piensa en su arte' (2011), on hi havia una narració inèdita d'una cinquantena de pàgines amb la qual Vila-Matas inaugurava la "ficció crítica", on assaig i narrativa avançaven de bracet.

Acostumat a desmentir-se, negar-se i reinventar-se constantment, Vila-Matas torna amb 'Aire de Dylan' a la narració estricta, elaborada en aquest cas per un narrador escriptor que està decidit a deixar l'escriptura, almenys fins que coneix un personatge intrigant, Vilnius Lancastre Verás, fill d'un escriptor postmodern barceloní. El jove Vilnius explica la mort sobtada del seu pare en un congrés literari sobre el fracàs que es fa a la universitat suïssa de San Gallen. "Hi ha hagut un intent deliberat de distanciar-me del que he fet últimament -assegura Vila-Matas-. M'he desentès dels elements assagístics de la meva narrativa, que em donen una gran seguretat a l'hora d'escriure. Aquí he volgut jugar a camp obert, amb una única idea al cap: que la novel·la tindria relació amb 'Hamlet'". La tragèdia de William Shakespeare treu el cap des de la primera frase, en què Vila-Matas menciona "el teatre de la vida", una de les idees estructurals del llibre: si el narrador viatja a San Gallen i assisteix a la representació del monòleg de Vilnius Lancastre -on explica els dies posteriors a la desaparició del seu pare-, el fill de l'escriptor detalla els contactes mentals que ha pogut establir amb el pare mort des de fa uns dies, entre els quals hi ha l'audició d'una pregunta insistent i inquietant: "Hamlet?" "A mesura que anava treballant el llibre em deixava sorprendre pels possibles canvis i imprevistos de la trama, que de tant en tant retornaven a l'obra de Shakespeare -recorda Vila-Matas-. Si hagués volgut acabar el llibre d'una manera apoteòsica hauria pogut apropar-me al final de 'Hamlet', però em va semblar que la vida real no imita una peça de teatre en tota la seva plenitud. El dia a dia no té un autor que l'organitzi d'una manera tan estricta com passaria en una ficció. És per això que en un determinat moment el narrador es demana: «Voluntat de Déu o voluntat de Shakespeare?» La vida real és molt més caòtica: no actua amb coherència artística".

El monòleg de Vilnius sobre el fracàs captiva de tal manera el narrador d'Aire de Dylan que hi acaba mantenint una conversa, que derivarà més endavant en l'acceptació de l'encàrrec d'escriure l'autobiografia de Juan Lancastre. El fill de l'escriptor ja ha mostrat la seva filiació per Oblómov, arquetip literari ideat per Ivan A. Gontxàrov a mitjan segle XIX -que es passa bona part de la novel·la estirat, deixant passar el temps- i ha començat una investigació sobre l'autoria de la frase amb què va encapçalar l'únic que ha fet durant tota la seva improductiva vida artística, el curtmetratge Radio Babaouo . "Quan es fa fosc sempre necessitem algú" pica la curiositat de Vilnius, que arribarà a viatjar fins a Los Angeles per descobrir si el quasi aforisme va ser escrit per Francis Scott Fitzgerald, que va formar part de l'equip de guionistes de 'Tres camarades', la pel·lícula d'on surt (i alhora basada en una novel·la d'Erich Maria Remarque).

La recerca és infructuosa i enrevessada, i a partir d'un determinat moment el lector entra en un estat d'hipnosi del qual ja no acaba de sortir fins al final d''Aire de Dylan', una novel·la en què l'humor és tant o més important que les acrobàcies narratives que s'hi expliquen. "Aquesta novel·la amaga una autobiografia falsa -explica Vila-Matas-. Tota autobiografia és una impostura: quan parles en primera persona per explicar alguna cosa que t'ha passat es fa a través d'una segona veu".

El títol del llibre conté un doble homenatge: d'una banda hi ha Bob Dylan, un cantautor camaleònic que per a Vila-Matas sintetitza la contradicció constant de la postmodernitat; de l'altra hi ha l'aire, inspirat per l'acció duchampiana de tancar en un flascó de 50 cc l'essència parisenca i transportar-la fins a Nova York per regalar-la a un amic. "Un dels primers que parla de la contradicció és Charles Baudelaire: «Falten dos drets humans, el dret a la contradicció i el dret d'anar-se'n». Marcel Duchamp deia que es contradeia per no quedar-se en el seu propi gust. Això és justament el que he fet jo durant tota la meva vida: he anat saltant d'un escenari a un altre per anar descobrint noves estètiques. En part ho he fet per divertir-me: no me'n vull pas amagar. L'aire del llibre és ultralleuger, com el dels joves de la societat d'Oblómov. En Bob Dylan també hi és, aquesta ultralleugeresa. Canvia constantment, és capaç de ser moltes persones en una de sola. La novel·la es pregunta si aquesta capacitat -que a mi em semblava meravellosa- no està equivocada. Potser és més interessant ser un mateix". Vila-Matas assegura que la novel·la no és una crítica al postmodernisme. El mateix escriptor mort, Juan Lancastre, encadena dos llibres que es neguen l'un a l'altre, o que es complementen per oposició. Si 'La interrupción' és un tractat sobre "l'art d'obstaculitzar el flux d'allò que pretén continuar sense impediments", 'La fluidez' es dedica a rebatre, "una rere l'altra, totes les tesis del seu llibre més famós". Vila-Matas és plenament conscient que afirmació i negació es donen la mà, en la societat de l'espectacle. L'escenari polivalent (però únic) en el qual estem immersos permet les dues aproximacions a la realitat, que a 'Aire de Dylan' passa per passatges eteris i d'altres carregats de gravidesa, per situacions grotesques i d'altres d'una quotidianitat aclaparadora. "El món és un gran escenari que recorda el Teatre Oklahoma de Franz Kafka. L'espectacle és l'únic de la cartellera, i qui en vulgui escapar es trobarà amb una llotja que mira cap al buit".