Enrique Vila-Matas: “L’art ha de ser optimista”

BarcelonaEnrique Vila-Matas considera que amb Kassel no invita a la lógica (Seix Barral, 2014) ha aconseguit un llibre “assequible per a tot tipus de lectors”. Assegut en una cadira al passadís central de la biblioteca de la Fundació Tàpies -un lloc ideal per refugiar-s’hi, tot i que tingui un punt intrigant-, l’escriptor va parlar de les tres opcions principals de lectura que admet el llibre: “Es pot llegir com un reportatge novel·lat, que inclou el catàleg d’instal·lacions que vaig veure, com una novel·la i com un assaig novel·lat. L’únic que no accepto és que s’interpreti com una autoficció. Aquesta paraula està desfasada, ja no té res a veure amb mi”.

És cert que Vila-Matas hi explica tot el que va veure a la ciutat alemanya el setembre del 2012. La invitació a la Documenta 13 tenia un punt enigmàtic i absurd: l’escriptor havia de limitar-se a escriure en un restaurant xinès dels afores de Kassel, i si algú s’interessava pel que feia havia de mirar d’“interconnectar-s’hi”. “Poc abans de marxar cap allà, vaig llegir a Jot Down una entrevista de Chus Martínez, una de les comissàries de la Documenta 13 -explicava Vila-Matas-. Hi deia que l’art anava fent i tu t’havies d’apanyar com poguessis. Ho vaig relacionar amb aquelles paraules de Cruyff sobre Butragueño. Afirmava que el davanter del Madrid era un mestre de l’àrea. S’hi passejava fins que es treia gols de la màniga. Literalment, s’inventava les jugades, per això ningú podia preveure què faria”.

Literatura que anima

A Kassel no invita a la lógica, la jugada que s’inventa Vila-Matas és la redescoberta de l’art contemporani als 64 anys. “De jove l’avantguarda em feia treure el barret. El que era convencional m’avorria -va admetre ahir-. Al llibre l’avantguarda és entesa no en un sentit històric sinó com la recerca permanent de la novetat. A casa, quan escolto una melodia d’un disc nou, em sento feliç perquè acabo de descobrir una cosa que no esperava”. Com ja ha fet anteriorment, l’escriptor aconsegueix 300 pàgines d’una gran agilitat, esquitxades de consideracions sobre l’obra de Tino Sehgal, Janet Cardiff, Pierre Huyghe i Ryan Gander, tots més joves que ell. “L’art ha de ser optimista -va dir-. Sabem que tot és espantós. M’agradaria llegir coses que ens animessin”. Els autors que surten citats al llibre, però, són Kafka, Walser i Roussel.