Enric Marco, crònica d’una mort silenciada

Ha mort Enric Marco. O potser hauríem de dir que es va morir Enric Marco, perquè la notícia l’expliquem avui, però el decés és de fa 635 dies, gairebé dos anys. L’home que es va inventar una vida de deportat al camp d’extermini nazi de Flossenbürg, un dels fabuladors més populars de Catalunya, es va morir el 21 de maig del 2022, als 101 anys, sense que (gairebé) ningú informés del seu traspàs.

M’imagino que pocs obituaris es deuen haver escrit amb tant retard com aquest. Que sigui jo l’encarregat de redactar-lo és fruit d’una casualitat. No coneixia Enric Marco, no recordo haver-lo entrevistat i, com tanta altra gent, en el seu moment, havia seguit i comentat el seu cas amb perplexitat i fascinació. Refresquem-lo, que ara fa molts anys que d’Enric Marco no se n’havia cantat ni gall ni gallina.

L’home es passejava a principis d’aquest segle per escoles, instituts, universitats, mitjans de comunicació i altres púlpits prestigiosos predicant amb tot luxe de detalls la seva estada al camp nazi de Flossenbürg. Com els despullaven només arribar, l’olor dels barracons, els companys que veia morir i, fins i tot, el dia que va témer per la seva vida quan va gosar guanyar una partida d’escacs a un kapo de les SS. President de l’Amical de Mauthausen des del 2003, el 27 de gener del 2005 va fer plorar Carme Chacón i altres diputats quan va narrar al Congrés les seves peripècies (encara no sabíem que inventades) a Flossenbürg.

Tenia 84 anys, però era un home arriat, un penques que, a diferència d’altres deportats a qui els costava explicar el seu pas per un camp d’extermini, semblava que hagués menjat llengua i era capaç d’encaterinar tothom qui anava a escoltar-lo. Li quedava un acte encara més solemne en què es delia per participar: el seixantè aniversari de l’alliberament de Mauthausen. Ja havia confirmat la seva presència el president del govern espanyol d’aquell moment, José Luis Rodríguez Zapatero, i ell havia de ser l’únic deportat espanyol que prengués la paraula.

No hi va ser a temps. L’historiador Benito Bermejo el va desemmascarar pocs dies abans que pogués anar a Mauthausen, quan va trobar un document que demostrava que Enric Marco no era un deportat, sinó que havia anat a Alemanya com un dels treballadors espanyols voluntaris que Franco va oferir a Hitler per ajudar-lo. Això sí, un cop allà, a l’empresa on treballava, l’havien detingut per malparlar dels nazis i elogiar el règim soviètic, havia passat uns mesos a la presó de Kiel, però mai a la seva vida va trepitjar Flossenbürg, Mauthausen ni cap altre camp de concentració. A Enric Marco se li va ensorrar la ficció que havia anat construint, va abandonar l’Amical de Mauthausen i va tornar la Creu de Sant Jordi que li havia concedit el govern de Jordi Pujol. Quatre anys després, el 2009, es va estrenar una pel·lícula documental (Ich bin Enric Marco) en què els directors Lucas Vermal i Santiago Fillol feien viatjar el mateix Marco als escenaris de les seves veritats i mentides. Segurament el cop de gràcia li va arribar el 2014, quan l’escriptor Javier Cercas va publicar El impostor, un llibre on confrontava Enric Marco amb aquesta i altres mentides de la seva vida.

De fet, l’última aparició pública que he trobat d’Enric Marco és el 15 d’abril del 2016, a Olot, al festival literari MOT, en un acte en què participava Javier Cercas. En la crònica que va publicar-ne l’ARA, Josep Pastells explica que quan Cercas va veure Marco entre el públic el va convidar a pujar a l’escenari: “Venir al teu costat? Com t’atreveixes, has fet amb mi el que t’ha donat la gana!”, va ser la resposta d’Enric Marco, mentre abandonava la sala. A fora de la sala, Marco encara continuava parlant: “Perquè tinc 95 anys, que si no li hauria fotut una bufa”.

Jo havia llegit El impostor quan es va publicar i la setmana passada, no em pregunteu per què, vaig començar a rellegir-lo. Al cap de poques pàgines, em va venir al cap la pregunta que m’ha portat accidentalment fins a aquest obituari: “Enric Marco és viu o mort?” Consulto la Viquipèdia i trobo que va néixer el 12 d’abril del 1921 (ell ho canviava pel 14, perquè això li permetia començar totes les xerrades dient: “Soc Enric Marco i vaig néixer el 14 d’abril de 1921, just deu anys abans de la proclamació de la Segona República”) i deia també la Viquipèdia que Marco havia mort el 21 de maig del 2022, sense oferir-ne cap altre detall.

Vaig pensar que no podia ser, que si Enric Marco s’hagués mort, tots hauríem donat la notícia i hauríem revisitat la seva història. Hauríem titulat que s’havia mort l’impostor, el mentider, l’home que s’havia inventat una vida d’heroi de la lluita contra els nazis. Vaig ampliar la cerca a Google i ni rastre d’esqueles, obituaris o ressenyes de la mort d’Enric Marco. Tan estrany era que hagués mort amb 101 anys, com que fos viu ara, camí dels 103. Fins que vaig topar amb un article publicat el 25 de juny del 2022 a Rojo y Negro, mitjà de comunicació del sindicat CGT, signat per Rafael Cid, un periodista veterà vinculat al moviment anarquista (Marco havia sigut secretari general de la CNT a finals dels anys 70). Escrivia Rafael Cid: “Enric Marco murió el pasado 21 de mayo, en una clamorosa soledad de propios y extraños” i, tot seguit, reproduïa un article elogiós que li havia dedicat temps enrere.

Vaig localitzar l’únic periodista que havia informat lacònicament de la mort de Marco gràcies a una ràdio llibertària de València que, després de parlar amb ell, em va facilitar el seu telèfon. Cid no tenia dubtes:

-Està mort.

-Però vas anar al seu funeral, tenies contacte amb ell els últims anys... com ho saps?

-No, no, ho vaig llegir en algun lloc. Potser vaig veure una esquela, no me’n recordo.

-I com t’expliques que només ho hagis publicat tu?

-Perquè era un apestado.

I a partir d’aquí va continuar la conversa telefònica amb un Rafael Cid molt crític amb el llibre de Cercas i amb el linxament que va rebre Enric Marco, que ell atribuïa al fet que aquell 27 de gener del 2005, en què al Congrés va fer plorar Carme Chacón i altres diputats amb el seu relat (inventat) de la seva estada a Flossenbürg, també va afirmar davant de l’ambaixador d’Israel que avui dia encara queden camps de concentració en llocs com Palestina. I que era això el que li havia passat factura fins al dia de la seva mort, “en una clamorosa soledad de propios y extraños”.

Vaig penjar el telèfon amb la convicció que Enric Marco era viu. Que Rafael Cid no recordés, ni tan sols vagament, com havia conegut la mort de Marco no m’oferia gaire credibilitat. Havia de parlar amb algú de la família i va ser així com vaig trobar el telèfon de la feina on treballa una de les seves filles. Demano si me la poden passar, me la passen, em presento i noto com li canvia la veu.

-Perdona que et faci una pregunta: el teu pare és viu o mort?

-És mort.

Va ser així com vaig saber que Enric Marco i Batlle havia mort el 21 de maig del 2022, ara fa 635 dies, gairebé dos anys. I també va ser en aquesta breu conversa telefònica com em vaig adonar del que ha patit la família: “Fa molt mal que els periodistes remeneu, tinc un record preciós del meu pare i vosaltres només us quedeu amb una mentida”. Em va venir al cap Fago, un llibre que va escriure Carles Porta, que tenia com a subtítol: Quan et diuen que el teu germà és un assassí. Era la història d’amor fraternal de Marisa Mainar, de com ho va deixar tot per ajudar el seu germà, Santiago, quan el van detenir com a presumpte culpable de l’assassinat de l’alcalde de Fago, Miguel Grima. Porta obria el llibre amb un proverbi xinès: “Estima’m quan menys m’ho mereixo, perquè és quan més ho necessito”.

Enric Marco no havia matat ningú. Era un mentider. La seva dona i les seves filles també estaven convençudes que havia estat a Flossenbürg. Van saber que el seu marit, que el seu pare, s’havia inventat una vida al mateix temps que ho descobríem els altres. I li van fer costat quan més ho necessitava, i fins al dia de la seva mort. Probablement, el que faríem tots amb les persones a qui estimem.

L’home que es va inventar una vida va amagar la seva mort. “Què diran de mi quan em mori?”, potser va preguntar ell, preocupat per la història. “Procurarem que res”, devien contestar elles, convençudes que els periodistes ja havíem “matat” el seu pare una vegada i no calia que ho féssim una segona. En el primer capítol, els periodistes vam ajudar a convertir Enric Marco en un heroi, en una rock star, en paraules de Cercas. En el segon acte, quan vam veure que ens havia enganyat, ens hi vam tornar. I en el desenllaç, el dia que es va morir, com si fos una última victòria amb aquesta lluita entre Marco i els periodistes, la família va procurar silenciar el traspàs. Que es morís el pare i no el mentider. Que el pare morís lluny dels focus, justament ell, a qui tant li havien agradat i que es va arribar a inventar una vida perquè l’il·luminessin de ple.

La temptació és escriure que aquest és l’últim capítol de la vida d’Enric Marco: l’obituari d’una mort que arriba insòlitament amb 635 dies de retard. Però, tractant-se d’ell, millor imaginar que en poden venir més. De moment, aquest any s’ha d’estrenar Marco, una pel·lícula dirigida per Aitor Arregi i Jon Garaño. Després de tota una vida en què el paper d’Enric Marco l’ha interpretat el mateix Enric Marco, ara qui farà d’ell al cinema és Eduard Fernández.