Un poeta a cavall entre dos segles

BarcelonaEstem convençuts que a un poeta com Enric Casasses no li calen llorers de glòria (Laurus nobilis, que en diuen els llatins) ni tan sols llorerets: canta victòria sol, i es basta. Altra cosa és que un estipendi compensatori, que no és una almoina, sigui sempre ben rebuda pels poetes, que encara no podem viure de cap vitalici republicà. I sí, l’honor sempre és d’agrair si ve d’una societat civil que estima la cultura. La seva no ha estat una cursa, sinó una caminada curulla de revolts, sota el signe de la llibertat i de la imaginació. Ha embolicat, i ben fort, però amb destresa apol·línia. A la seva alimentosa cartografia última, El nus, la flor, ho diu en un moment donat (de tants moments donats que hi ha…): “Es va proposar, va decidir que faria totes les bogeries que li vinguessin de gust excepte tornar-se boig, i ho va fer i ho va complir, se’n va sortir. Que es carregaria tota la bastida romàntica excepte l’amor i ho va fer, se’n va sortir”. Sí senyor, se’n va sortir perquè ha treballat la lletra, la visió, la imatge, i amb braó s’ha enfrontat a totes les trampes metafísiques, per no dir les físiques, que són les més repulsives. Ha pouat com un miner en els seus Platons, els seus Homers i Píndars i Virgilis, i s’ha fet seu un Rimbaud o un Blake, un Serrallonga o un Patchen. És un aprofitador incansable de totes les virtuts de la paraula, de totes les cofurnes de la realitat meravellosa, o de la més bruta i prosaica.

El conec des de l’època de Druïda, però no el conec de res. El seu camí d’artista és recamat d’aventura fina, posant a desdir fil a l’agulla, i brodant i brodant un patchwork gegantí on els gruixos no tenen res a envejar a la filatura. Si el poeta Maiakovski, tremendista, deia: “Esbotzo / quilòmetres de carrers / amb el soroll dels meus passos. / On puc anar / amb aquest infern que m’habita?”, Casasses contestaria que a tot arreu, però habitat, no d’un cel, sinó de molts, més dels set de la cançó d’en Sisa. Perquè Casasses viu amb els fets (ho confessa) i ha trobat el desllorigador, a còpia de paciència. Ha sabut passar pàgina, perquè li ha abellit i perquè ha pogut, per instal·lar-se estèticament en el seu nou segle: assumits (o xuclats) els trobadors, Llull i March, els del mig (vallfogoners, serafinians, per què no?), i, amb traça de manobre, la via foix-brossiana, que és forta i enramada, sense deixar de mirar de reüll tot allò que el noucentisme benentès té d’excels. Hom pot ser càndid però no llec, vitalista però no inconscient. L’artista hàbil sap pessigar de tot arreu per engalzar robins en l’anell que li fa de talismà. Construir un estil a base de refer el diccionari al seu antull, i crear una mirada. Potser és prou, i és molt, i és òptim.