De l'Etiòpia rural al cor de la UE: la història d'una catalana afrodescendent

BarcelonaLa biografia de l'Ennatu Domingo (Etiòpia, 1996) és impressionant, però no ho és menys sentir-la parlar. En aquest cos tan menut hi caben més experiències de les que es poden imaginar per a una barcelonina de 25 anys. I, sens dubte, més de les que es poden imaginar per a una dona etíop d'aquesta edat. L'Ennatu ja ha superat els anys que va viure la seva mare biològica i aquest ha estat l'impuls per escriure Fusta d'eucaliptus cremada (Navona), una història que entrellaça el relat biogràfic i l'assaig sobre els orígens, el pes de l'educació, la identitat i l'ambició de fer un món més feminista, divers i just.

"Es visibilitzen poc les experiències de fills adoptats, de fills d'immigrants o d'afrodescendents. I crec en la força dels relats en primera persona. He viscut la pobresa, el racisme i la violència contra les dones i penso que ara ho tinc fresc, estic preparada per escriure-ho i pot fer servei", diu per justificar el seu debut literari, que ja té traducció al castellà i en tindrà a l'anglès el 2023.

Al llibre explica com, amb set anys, va veure agonitzar la seva mare en un autobús atapeït, com la Yamrot va acabar morint en un centre de caritat d'una ciutat desconeguda, com també va morir poc després el seu germà de tres anys i com va trigar anys a saber que havien estat víctimes de la sida. Però també hi explica que tres mesos després, el 2003, va ser adoptada per una família catalana –el Ricard i l'Anna, directius de l'agència literària Pontas– i com la seva vida es va escindir entre adaptar-se i esprémer tots els privilegis que li oferia una vida occidental i, al mateix temps, intentar recuperar i reconciliar-se amb el seu origen.

"Hi ha molt d'esforç per reconstruir el que vaig viure a Etiòpia. Sempre he explicat els meus records, i la gent se sorprèn perquè tinc molta memòria, però també hi ha forats, coses que només intuïa i hi he anat posant gruix amb la meva formació, a mesura que he crescut i a mesura que he tornat a Etiòpia", diu. Domingo descriu la bellesa dels llocs, però també la foscor: les agressions del pare, la misèria, què feia la mare per sobreviure. "Exposo constantment les contradiccions: hi ha una vida molt dura i al mateix temps una riquesa cultural".

Una doble identitat

L'Ennatu alerta de la "desculturalització" que pateixen els fills de nouvinguts i creu que la família d'acollida és la que ha d'abraçar la cultura que entra a casa, no pas esborrar-la. "Els meus pares van donar molt valor a mantenir el lligam. Esclar que no tinc família allà, si n'hi tens, és molt més dur. És un equilibri que requereix molt d'esforç: vols mantenir el lligam, però a la vegada és una trava constant per integrar-te bé", reflexiona. Creu que és possible tenir una doble identitat i que els fills d'adoptats s'haurien d'acostar a espais multiculturals i de la diàspora perquè és el lloc on més poden entendre'ls. "No volen que fem gueto. Però no entenc per què és perjudicial tenir aquestes relacions. Per a mi és sa i necessari", explica. Per això, després d'estudiar en centres públics a Gràcia, va marxar a estudiar a l'estranger. Allà va ser una amiga qui li va ensenyar, per fi, a pentinar-se els cabells arrissats.

Tot i que al llibre deixa moltes paraules en amhàric, l'Ennatu va perdre de seguida la seva llengua materna. "Aquí era impossible mantenir la llengua, no es pot aprendre enlloc i tampoc hi ha comunitat etíop, senzillament no hi podia fer res. Però quan vaig tornar-hi em vaig adonar que no em podia comunicar amb la gent del món rural no escolaritzada que no sap anglès. La gent que més em podia entendre ja no em podia entendre. La llengua és una clau que et permet accedir als orígens", reflexiona.

La classe i la raça

El contrast és abismal. Aquella nena etíop, en només deu anys, passa de ser una analfabeta de classe baixa a fer unes colònies culturals d'adolescent a Nova York. I després es gradua en polítiques a la Universitat de Kent i fa un màster i una beca a Brussel·les. "Intentar equilibrar les dues realitats és difícil. No soc sola, a la diàspora passa molt. En el meu cas, em costa d'explotar el privilegi de decidir quina persona puc esdevenir quan tinc present que he de fer alguna cosa [contra la desigualtat al món]", diu. La seva impressionant trajectòria fa sospitar que s'imposa la pressió de l'excel·lència i que, ja que contra tot pronòstic pot estudiar, ho vol fer al màxim. "Hi és, la pressió, en els fills adoptats. I més si ets afrodescendent en una cultura que no creu en tu. Aquest esforç és inherent", admet.

"La meva vida va canviar per atzar, va ser un canvi brusc, sobtat. Em pregunto: per què jo? Va ser molta sort. Aquesta sort la vull aprofitar, em toca utilitzar aquest privilegi", afirma. L'Ennatu ha après a gestionar la sensació de culpa que sobretot li generaven els viatges de retorn. El llibre també vol servir per explicar que el problema no és individual, sinó estructural. "La qüestió de classe em genera molta contradicció, perquè t'aïlla molt de lluites importants com l'antiracisme", afirma. Quan l'Ennatu surt del "paraigua" que és la família adoptiva i s'independitza, s'adona de com la seva raça la confronta cada dia amb la societat on viu.

Ara aquesta politòloga treballa com a assistent d'investigació en un think tank que estudia les relacions entre la Unió Europea i l'Àfrica, en àmbits com la digitalització i la seguretat. Amb els referents de dones afrodescendents que li van acostar els pares –Chimamanda Ngozi Adichie, Toni Morrison, Nawal El Saadawi...–, l'Ennatu continua construint la seva identitat i buscant el seu lloc al món, però ara sap que invariablement sempre tindrà un peu a cada continent.