Els "enganys" del carrer Montcada

BarcelonaA Barcelona, al cap del carrer Montcada i al carrer de les Mosques hi ha la casa Bru, que va ser propietat dels Dusai primer i dels Bru després, els quals, a més de ser banquers, eren ciutadans honrats. No feien escarafalls a l'hora de fer diners: sota casa, com a llogaters, hi tenien una taverna i la botiga del Lleó, famosa a mig món perquè allà s'hi fabricava el tabac Barcelona. L'única condició que van posar els Bru va ser que els molins de sang de la fàbrica de tabac fossin poc sorollosos, perquè eren sota el seu dormitori. "Els Bru van permetre que a sota casa seva hi hagués una taverna, cosa que està a les antípodes de la noblesa, perquè és un espai conflictiu i s'hi ajunten tres vicis: la prostitució, la beguda i el joc. La història d'aquesta casa explica meravellosament bé quin tipus de noblesa hi havia al carrer Montcada", explica l'historiador i arquitecte Albert Garcia Espuche.

Ni palaus, ni exclusivitat, ni grans riqueses, ni una noblesa rendista. Al carrer Montcada només hi havia cases grans, força barreja social, i no era la parada final en l'ascensor social sinó un punt intermedi que podia continuar al carrer Ample o a la plaça de Santa Anna. Per demostrar que això era així, Espuche fa un altre exercici de microhistòria –com ja va fer a Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714 (Empúries)–, i entra en vint cases i en les vides dels que hi van viure entre els segles XIII i XVIII. Les seves vicissituds omplen els dos volums de 475 i 725 planes respectivament de La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII) editat per l’Ajuntament de Barcelona. "Més val explicar una cosa amb 10.000 exemples que amb tres, perquè amb tres t'equivoques sempre, i la majoria de coses que s'havien dit del carrer Montcada eren errònies", afirma Espuche, que al llarg de la seva recerca, que va començar fa 40 anys i que ha anat abocant en diferents publicacions, ha consultat més d'1,2 milions de documents notarials.

La versió que defensa Espuche és que el carrer Montcada era un dels llocs clau de la ciutat on es creaven relacions de negocis i s’acordaven enllaços matrimonials entre persones d’un cert nivell social i econòmic. Uns enllaços que no sempre comptaven amb el beneplàcit de les futures núvies o dels pares. Maria Teresa de Taverner i Ardena es va prometre amb Anton de Solà sense el permís dels pares i, el dia del seu casament, la van pujar a un cotxe i la van portar al convent de carmelites descalces de Mataró, d'on ja no va sortir. De les 20 famílies que van tenir cases al carrer Montcada, 14 provenien de mercaders i banquers, i la resta eren funcionaris reials, ciutadans honrats, donzells o cavallers. Alguns d'aquests cavallers haurien pogut ser l'ideal que perseguia el Quixot de Cervantes. Francesc Desvalls, propietari de la casa Dalmases al segle XV, va desafiar altres cavallers, va participar en innombrables torneigs, va ser empresonat, va intervenir en una disputa poètica, va ser capità de galeres...

Al llibre, Espuche descriu conflictes de tota mena entre vídues i filles desobedients, relacions amb amistançades, episodis de violència domèstica, els estralls de la pesta i com els propietaris emparedaven objectes i mobles, o les revoltes provocades per la fam i els posteriors saquejos. Entrar a la quotidianitat dels qui van viure al carrer Montcada serveix, segons l'historiador i arquitecte, per retratar com era la societat barcelonina dels primers segles moderns: "Era una societat amb una capacitat relativament àmplia de participar en el govern, en comparació amb la majoria de ciutats europees, on les oligarquies impedien l'accés al govern als no privilegiats", diu Espuche. Així, al llibre hi apareixen barbers i fills de drapaires que van formar part del Consell de Cent.

Els invents sobre l'origen del nom

"Que el nom del carrer Montcada provingui del llinatge dels Montcada (nobles) és una fake news com una casa", afirma amb contundència Espuche. L'origen d'aquesta informació falsa, segons l'autor, és un article d'Agustí Duran i Sanpere publicat el gener del 1953 i titulat El carrer de Montcada i el palau Dalmases, en què afirmava que l'origen de la via va ser una concessió que el comte Ramon Berenguer IV va fer, l'any 1148, als mercaders barcelonins que el van ajudar a conquerir Tortosa amb Guillem Ramon de Montcada com a personatge clau de l'operació. Segons Espuche, l'origen del carrer no té res a veure amb Guillem Ramon de Montcada sinó amb el ciutadà barceloní Martí de Montcada, que va ser membre del Consell de Cent, i va urbanitzar el carrer a mitjans del segle XIII.

L'altre invent, segons Espuche, és que hi hagi palaus. L'any 1961 es van trobar a la seu del Museu Picasso unes pintures murals del segle XIII i, a partir d'aquí, es va començar a parlar de palaus. "La paraula palau és del tot estranya i contra natura en una ciutat on no es feia ostentació de la riquesa, i on no existien carrers exclusius per a rics", diu l'autor. Segons Espuche, els palaus s'utilitzaven per designar el poder de fora la ciutat: el palau reial, el palau del virrei, el palau del Bisbe... "Ni tan sols la cèlebre casa Gralla rebia el nom de palau", assegura. Tampoc la Barcelona d'aquells segles era decadent. Espuche ja insistia en aquest fet quan va publicar tots els seus treballs sobre la Barcelona del 1700. "Són uns segles moderns, plens de dificultats i de crisis, però també d’assoliments generals decisius i de millores evidents en la vida del conjunt de la població –defensa Espuche–. Tanmateix, alguns han volgut passar de Santa Maria del Mar a Gaudí, obviant uns segles que no es poden menystenir".