Enciclopèdia Catalana després de l’‘Enciclopèdia’

BarcelonaSituem-nos al 1965, en un petit pis de plaça Universitat, quan els ordinadors encara eren un miratge futurista i la llengua catalana sobrevivia en la intimitat. Max Cahner i Jordi Carbonell van començar a pensar el que seria “un dels projectes culturals capitals del país”, segons recorda mig segle després el doctor en biologia Ramon Folch, que s’incorporaria a la redacció com a adjunt de direcció en ciències el 1967, poc després de fer 20 anys. “Al principi, l’ Enciclopèdia es feia literalment a mà -diu-. Quan hi vaig entrar treballàvem en un pis de Balmes. Érem unes dotze persones. Dos anys després l’equip de redactors ja rondava la cinquantena, als quals calia sumar un núvol de col·laboradors externs”.

El primer volum de la Gran enciclopèdia catalana va ser publicat el 1969. El projecte, que havia nascut sota el segell d’Edicions 62, es va independitzar a principis de la dècada dels 70. Enciclopèdia Catalana SA comptava amb el suport de Banca Catalana, entitat financera creada el 1959 per Florenci Pujol, el seu fill Jordi i l’advocat Francesc Cabana. “Es van donar certes tensions entre la visió modernitzadora del projecte i una altra de més conservadora -explica Folch-. El 1972 es va produir, literalment, un lock-out. Es va tancar l’empresa i als treballadors se’ns va rescindir el contracte”. Jordi Carbonell, fins llavors director de la Gran enciclopèdia catalana, va ser substituït per Joan Carreras i Martí, que va culminar-ne la primera edició, en 15 volums, el 1980. Sis anys després es va tirar endavant la segona edició, en 24 volums, dirigida per Jesús Giralt. Es va acabar el 1989. “Són l’aportació conjunta intel·lectual de més importància del país. S’hi concentra tot el saber”, comenta Àlex Broch, que el 1998 va passar a formar part de l’equip de l’editorial Proa, que l’empresari i promotor Joan B. Cendrós va oferir en donació a Enciclopèdia el 1983. “En aquells moments, la intenció era rellançar Proa a través de noves col·leccions -diu-. L’Isidor Cònsul era el director editorial del projecte, i jo era el seu adjunt. Si el 1995 Proa publicava entre 30 i 40 títols a l’any, cinc anys després vam passar a unes 150 novetats anuals”.

Per entendre la diversificació creixent d’Enciclopèdia Catalana cal tenir present l’èxit del projecte. Albert Pèlach, director general del Grup des del 2004, fa memòria: “A la dècada dels 70, l’aspiració era arribar a 10.000 compradors. El 1982 ja en tenien 60.000”. Una dècada més tard es va arribar a les 200.000 col·leccions venudes. El doctor Folch -que va participar en la segona edició com a coordinador- recorda la importància de l’aportació intel·lectual: “La normalització del català a les escoles, a la universitat i als mitjans de comunicació va ser més assequible, en part, gràcies a la Gran enciclopèdia catalana, que havia donat els instruments per fer-la possible”.

Objectiu: créixer a les llibreries

A la dècada dels 90, a més de l’impuls de Proa, Grup Enciclopèdia Catalana va adquirir l’editorial La Galera (1992), amb un frondós catàleg infantil i juvenil, a través de la qual també desenvoluparia la línia de llibre de text, i Pòrtic (1997), especialitzada en no-ficció. El 2007 Proa i Pòrtic passarien a formar part de Grup 62, participada per Planeta, La Caixa i Enciclopèdia Catalana en percentatges pràcticament idèntics. El 2013 Planeta es convertiria en accionista majoritari de Grup 62. Dos anys després, el 34% d’accions que tenia Enciclopèdia Catalana s’ha reduït fins al 21%. “La nostra facturació anual és de 20 milions d’euros -diu Pèlach-. El negoci de grans obres com l’ Enciclopèdia i els diccionaris han perdut pes, però tot i així segueixen suposant una tercera part del volum de negoci. El segon terç estaria representat pel llibre de text, i el tercer per les edicions de llibreria”. El 2016 Iolanda Batallé -actual editora de La Galera- engegarà dos nous segells de ficció, Catedral i Rata. “Compartim l’objectiu fundacional, que és donar visibilitat a la cultura catalana -assegura Pèlach-. Apostem pels continguts fets aquí i treballem perquè els autors catalans es llegeixin a fora. La voluntat d’obrir fronteres és un dels objectius de futur que creiem importants”.

Entre les últimes grans obres que s’han impulsat hi ha Història de la literatura catalana, codirigida per Àlex Broch i Lola Badia i que consta de vuit volums, dels quals n’han aparegut tres des del 2013; Picasso. Obra catalana (2015), i el Diccionari grec-català (2015), fruit de més de dues dècades de feina. “Mantindrem una activitat important de grans obres potenciant-ne la creativitat -continua Pèlach-, però intuïm que el creixement de la facturació del grup vindrà de l’increment de la presència a les llibreries”.

Els volums de color verd cocodril de l’ Enciclopèdia fa anys que s’han adaptat a formats cada vegada més lleugers. Primer va ser el CD-ROM, a través de Compacta (1996), i un any després es va llançar la Hiperenciclopèdia, la primera enciclopèdia universal en línia d’Europa i la segona del món. “Hem passat de ser una enciclopèdia a convertir-nos en un portal -explica Josep M. Vinyes, cap de continguts d’Enciclopedia.cat-. Ara oferim un producte exclusivament digital”. El rellançament del portal aplega diccionaris i obres temàtiques: quan el material dels 25 projectes estigui disponible es podran consultar gairebé 600.000 entrades. “La Gran enciclopèdia, el Gran diccionari de la llengua catalana i el Conjugador es podran continuar consultant gratuïtament, però per a la resta d’obres caldrà pagar una quota d’accés”, recorda Vinyes.

Enciclopèdia versus Wikipedia

Un dels projectes que actualment competeix amb Enciclopedia.cat és la Wikipedia. “Basada en el treball cooperatiu, ordena el coneixement amb una potència i un abast difícilment superables -diu Bernat Ruiz Domènech, consultor d’edició digital-. Està en desenes de llengües, i la versió anglesa té més de cinc milions d’entrades. La Viquipèdia catalana és molt activa: s’acosta al mig milió d’entrades, i en aquest últim mes hi ha hagut uns 1.700 usuaris actius mensuals. Cap empresa podria dedicar-hi tants recursos”. Una enciclopèdia que busqui un públic generalista no pot funcionar amb un model de pagament, aquesta és l’opinió de Ruiz. Així i tot, a “Viquipèdia li manca direcció, sentit i permanència”, i una estructura com la d’Enciclopèdia Catalana farà bé d’investigar altres camins: “Hi ha camp per córrer en enciclopèdies especialitzades, amb editors que validin els continguts que la comunitat aporta. El futur passa pels prossumidors : productors de continguts que alhora en són consumidors”.