Tot el que encara no sabem de Teresa Pàmies

Barcelona"Teresa Pàmies ha fet una parada en el llarg periple de la seva vida i s'ha assegut a escriure. S'ha assegut a escriure i els llibres neixen de les seves mans amb fúria, amb pressa, la seva prosa és parlada, té al davant seu un interlocutor a qui vol explicar a través de les raons de la seva vida les raons de la vida", escriu Maria Aurèlia Capmany en una crítica sobre Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, de Teresa Pàmies. El títol de la crítica de Capmany, La veritat literària de Teresa Pàmies, és el que escull la filòloga i catedràtica Montserrat Bacardí per a la biografia de més de 500 pàgines que ha escrit sobre l'escriptora catalana.

El llibre, editat per Eumo Editorial i guanyador del 3r Premi d’Assaig Ricard Torrents Bertrana, és fruit d'una llarga investigació que ha inclòs la visita a molts arxius –on Bacardí ha descobert una obra inèdita de Pàmies– i llargues converses amb els seus familiars. Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) no va començar a escriure fins als 51 anys, però té una de les obres més prolífiques de la literatura catalana del segle XX: mig centenar de llibres i milers d'articles. Entre ells, obres tan significatives com Va ploure tot el dia (1974), Amor clandestí (1977) i La filla del gudari (1998). N'hi ha moltes amb un rerefons autobiogràfic: Quan érem capitans (1974, premi Joan Estelrich), Gent del meu exili (1975) i Jardí enfonsat (1995, premi de la Institució de les Lletres Catalanes).

Tot plegat ho va escriure en menys de 30 anys, fent de pare i mare de cinc fills i després d'un llarg periple: la Segona República, la Guerra Civil Espanyola i un llarg exili que va viure a Santo Domingo, Mèxic, Belgrad, Praga i París, fins que el 1971 va tornar a Barcelona: "Va tornar a casa en contra de tot: la família, les amistats, el partit... En el món de l'exili hi havia la divisa de no tornar abans de la mort de Franco [el dictador va morir el 1975]", explica Bacardí, que també ha indagat en els silencis de l'autora. Va tornar a Barcelona, fins i tot, en contra de l'opinió del seu segon company, Gregorio López Raimundo (Tauste, Aragó, 1914 - Barcelona, 2007), aleshores secretari general del PSUC. Gregorio López Raimundo va ser un dels dirigents més importants de la història del PSUC i va viure tres dècades en la clandestinitat: va ser una peça clau en la reconstrucció del PSUC quan la repressió franquista era ferotge.

Guanyar-se la vida escrivint

Teresa Pàmies va tornar a l'Espanya franquista per poder escriure. "Va començar a escriure mentre era a París, allà va descobrir que volia ser escriptora, i va aconseguir guanyar un premi [amb Testament a Praga, escrit amb el seu pare, el dirigent marxista Tomàs Pàmies, va guanyar el Josep Pla del 1970]. Quan va obtenir els diners del premi va tornar a Barcelona", detalla Bacardí. No devia ser gens fàcil, a París. La Teresa escrivia mentre criava els fills i feia tota mena de feines, entre les quals netejar casa seva i la dels altres per fer uns diners extres. Tanmateix, ho tenia claríssim: va escriure una carta al seu fill gran, Tomasín, i li va dir que es guanyaria la vida escrivint. Feia traduccions, articles, pròlegs, llibres d'encàrrec i després tota una obra que és testimoni del seu temps. "Pàmies va escriure des d’un compromís, en el seu cas, marxista, però alhora amb una extrema llibertat: tant formal, perquè barreja gèneres i estils, com conceptual, perquè no té por d’expressar res, malgrat la censura provinent de la ideologia marxista o del règim franquista", detalla Bacardí.

Mai va estripar el carnet del Partit Comunista malgrat tot el que va passar després de la Guerra Civil Espanyola i tot el que va passar amb l'extinta Unió Soviètica. "El pare de Teresa Pàmies va ser el primer comunista de Balaguer, i ella ho va viure des de la infantesa: anava als mítings, repartia propaganda... Per això quan va arribar la Guerra Civil es va implicar tant", assegura l'autora de la biografia. "Sempre va mantenir les seves conviccions, era una idealista que creia en un món més igualitari, més just i més equitatiu, i sempre va pensar que això era possible d'alguna manera. I hi ha també una certa fidelitat familiar, envers el pare i els germans", explica la seva biògrafa. "És una generació que, des d'una mirada actual, van fer coses força extremes; Pere Caldes o Joan Sales van anar voluntàriament a combatre. Després hi ha concepcions que canvien molt, i molt ràpidament, i tenen la necessitat d'explicar-se".

Pàmies tenia molts lectors mentre escrivia. Ella mateixa es definia com l'escriptora de les porteres i les dones burgeses. Com va escriure el seu fill, Sergi Pàmies, "tot el que va escriure tenia una intenció insubornable de ser popular". Bacardí considera que la seva obra continua vigent: "Hi ha alguns títols que potser sí que estan lligats més a una època, però d'altres, sobretot els primers que va escriure, són testimonis d'uns moments molt concrets de la història occidental que d'una manera o altra es repeteixen aquí i allà", defensa Bacardí. "Hi ha una cosa molt important en el cas de Pàmies, que és el que va fer que aconseguís tants lectors, que és el seu estil. És un estil netíssim, claríssim. Té una gran capacitat narrativa per explicar històries i enganxar el lector amb recursos aparentment senzills. Barreja gèneres d'una manera molt moderna", afegeix.

Una obra inèdita, desconeguda i censurada

En aquesta llarga recerca, a l'Arxiu General de l'Administració Pública d'Alcalá de Henares, Bacardí va trobar una obra inèdita de Pàmies. Només n'existeix una còpia. "Ni la seva família sabia que existia. Es tracta d'una novel·la que portava inicialment el títol La xicota de Balaguer i que després es va transformar en Una noia i un soldat", detalla Bacardí. Aquesta obra, que va ser censurada –no era excepcional, perquè Pàmies va patir sempre una censura salvatge–, sortirà publicada al novembre amb Adesiara. "És una història d'amor entre una militant comunista i un noi d'un poble. És una novel·la gairebé autoparòdica. La protagonista en surt força malparada, però el soldat, senzill i idealista, sense grans teories, se'n surt millor", reflexiona Bacardí.

Pàmies va abastar molt: militant del Partit Comunista tota la vida (va ser també molt crítica i sempre va dir que no quan li van proposar anar a les llistes electorals), mare de cinc fills, escriptora i periodista... Va abocar-se de ple en tot el que feia. "Una de les seves obsessions era poder arribar a tot: la militància, l'escriptura i la vida familiar. I jo diria que ho va aconseguir. Era el pal de paller de la família", conclou Bacardí.