L’encant derrotat pel luxe

Els treballadors de l’Hôtel Lutetia tenien la capacitat de convertir-se en estàtues quan calia, com si fossin gàrgoles de Notre-Dame. Quan veien sortir un client plorant, quan en una habitació es trencaven plats entre insults o arribava un artista begut, ells miraven cap a un punt llunyà, cap a l’infinit. No veien res, no sentien res, no deien res. Calia respectar els clients, molts d’ells gent estrafolària. Malgrat que passaven els anys i l’hotel no es renovava, molts artistes continuaven escollint el Lutetia per fer-hi nit. Com si fos una tradició o volguessin que se’ls encomanés el talent de les altres persones que hi havien dormit. El Lutetia va passar a ser un dels símbols d’aquell París intel·lectual en què artistes de tots els racons del món veien sortir el sol plegats després de nits intentant demostrar com canviarien l’art. Pocs ho feien. Com pocs poden dormir avui al Lutetia, un hotel que ha perdut part de la màgia del passat.

Un preu esbojarrat

Després de tres anys tancat per reformes, l’Hôtel Lutetia ha deixat de ser aquell bon hotel una mica envellit, amb un toc bohemi, per ser un hotel de luxe en què, si tens sort, pots trobar una habitació per 850 euros la nit. La més barata. Un grup internacional israelià l’ha refet i ara els clients són milionaris que busquen el seu París, el de les marques de moda i el luxe. Aquells turistes que buscaven al Lutetia el rastre d’artistes s’han de buscar la vida en altres allotjaments. O poden entrar per fer-hi un cafè massa car, tot veient els sostres i vitralls de la planta baixa, tan bonics com ho eren abans de la reforma.

Ballarines i escriptors

El Lutetia, situat al Boulevard Raspail, just al costat del barri de Saint-Germain-des-Prés, mai havia sigut un hotel per a multimilionaris, curiosament. L’hotel va ser un encàrrec d’Aristide Boucicaut, un empresari que el 1852 va associar-se amb els propietaris d’un negoci de roba anomenat Le Bon Marché. Boucicart va fer créixer tant la botiga, que va acabar inaugurant un edifici de quatre plantes dissenyat per Gustave Eiffel, que encara no havia aixecat la seva torre. El Lutetia, inaugurat el 1910 i d’un preciós estil art déco amb estàtues dissenyades pel pare de l’actor Jean-Paul Belmondo, va construir-se just davant d’aquell centre comercial. L’objectiu de l’establiment era permetre a la gent de comarques que venia a comprar a París, atrets per la novetat d’un sol edifici on es venien productes diferents, tenir un lloc per dormir just al costat. Aquesta visió de negoci va convertir Le Bon Marché en un imperi que encara camina, tot i que ha anat evolucionant. Com també va evolucionar l’hotel, ja que a partir dels anys 30 va començar a canviar a mesura que diferents artistes l’escollien. Si inicialment Montmartre, al nord, havia sigut el refugi de molts intel·lectuals, de mica en mica el sud de la ciutat va revitalitzar-se. La ballarina Joséphine Baker va ser de les primeres a anar-hi molt, en una època en què al bar de l’hotel s’hi feien concerts de jazz. Després van venir Pablo Picasso, James Joyce, André Gide, André Malraux, Samuel Beckett, Ernest Hemingway, Albert Cohen i, especialment, Antoine de Saint-Exupéry, que el 1936 hi va viure uns mesos amb la seva dona, la Consuelo, filla d’un empresari del Salvador.

Sota l’esvàstica

L’hotel, que ha inspirat cançons i llibres, també té la seva part fosca. Quan els nazis van ocupar París, van requisar l’hotel i el van convertir en la seu del seu servei de contraespionatge, fet que va portar molts francesos col·laboracionistes a les seves cambres. Quan els aliats van recuperar la ciutat, l’hotel, que tenia mala fama, va millorar la seva imatge, ja que va ser el refugi, durant uns mesos, dels francesos que tornaven a la ciutat després d’haver sobreviscut als camps d’extermini. Va ser una idea de Charles de Gaulle, que s’estimava el Lutetia, ja que hi havia passat la seva lluna de mel i també l’última nit, el 1940, abans de fugir dels alemanys. Va tornar-hi per la porta gran. I no va haver de pagar mai més quan s’hi quedava a dormir.