FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA

Emma Stone fa ballar Venècia amb ‘La la land’

La Mostra arrenca amb el musical de Damien Chazelle, una evocació nostàlgica del Hollywood clàssic

L’actriu Emma Stone va inaugurar la catifa vermella de Venècia 2016.
Manu Yáñez
31/08/2016
3 min

VenèciaSi alguna cosa han deixat clares les inauguracions dels últims festivals de Berlín, Canes i ara Venècia és que tant els autors nord-americans com els certàmens europeus comparteixen un poderós sentiment de nostàlgia pel Hollywood clàssic. El febrer passat, els germans Coen van inaugurar la Berlinale amb ¡Ave, César!, una visió entre romàntica i cínica del tràfec artístic i polític al Hollywood dels anys 50. Woody Allen es va remuntar fins als anys 30 per obrir Canes amb Café Society, una oda melancòlica a la Meca del cinema. I ara la 73a Mostra de Venècia aixeca el teló picant l’ullet al musical clàssic de Hollywood de la mà de La la land de Damien Chazelle, un film ambientat al Los Angeles actual, però que fixa el seu imaginari en un passat idealitzat.

A la pel·lícula, una jove aspirant a actriu interpretada per Emma Stone i un pianista de jazz encarnat per Ryan Gosling entrecreuen els seus destins mentre protagonitzen espectaculars coreografies a l’estil de Broadway i uns romàntics pas de deux que fan pensar en el mític número musical que van compartir Gene Kelly i Leslie Caron als peus del riu Sena a Un americà a París (1951). En l’escena més màgica de La la land, Stone i Gosling -que ja havien compartit cartell a Amor, boig i estúpid (2011)- gosen ballar entre les estrelles del planetari de Los Angeles que sortia a Rebel sense causa (1955). Pura nostàlgia.

Un musical popular i oscaritzable

La referència a la figura de Gene Kelly no és gens gratuïta, ja que La la land reivindica l’herència d’un tipus de musical hollywoodià que, superada la seva etapa més sofisticada, va intentar acostar el ball al gran públic La la land, una missió que va capitanejar Kelly. Així, aferrada a un caràcter popular i festiu, La la land està protagonitzada per gent comuna i convida a ballar i somniar. “Avui més que mai necessitem pel·lícules romàntiques”, va declarar Chazelle a la roda de premsa sobre el film. “El cinema és el llenguatge dels somnis. Tot pot passar en un musical”, va rematar amb optimisme el jove director de Whiplash (2014). Per la seva banda, Emma Stone va aprofitar l’ocasió per carregar contra el cinisme: “Entre la gent jove, sembla que està de moda riure’s dels altres. Penso que no hi ha res pitjor que el cinisme i espero que aquesta pel·lícula pugui convidar el jovent a creure en els seus somnis i lluitar per aconseguir-los”.

La càmera com a ballarina

El to alegre i alhora naïf que va tenir la roda de premsa es correspon força bé amb l’esperit d’una pel·lícula que, segons Chazelle, té com a principals referents obres mestres com Cantant sota la pluja (1952), Melodies de Broadway (1953)o Les senyoretes de Rochefort (1967). Aquesta vocació clàssica queda refermada per la decisió de Chazelle de filmar els números musicals en pla general i en pla seqüència. “La idea era tractar la càmera com si fos una ballarina més”, va explicar Chazelle.

Per desgràcia, l’energia vitalista amb què arrenca aquesta comèdia musical es va difuminant a mesura que el drama sentimental es va apoderant del relat. És una transició que acaba portant La la land no només cap a la melancolia dels somnis abandonats sinó també cap a un cert convencionalisme. Uns alts i baixos que no frenaran la més que probable participació del film en la recta final de la cursa pels Oscars.

stats