Emilio Salgari, el rei de la novel·la d'aventures

BARCELONA."Dos dels grans temes de Salgari són l'ofensa i la venjança. Algú li havia jugat una mala passada. Potser simplement es tractava d'una ofensa ficcional, algú que li havia matat els germans imaginaris o li havia robat l'illa". Així s'expressava l'assagista Pietro Citati a l'article Salgari, escriptor maleït , publicat l'any 2000 al diari La Repubblica en ple procés de recuperació d'un dels escriptors més populars de les lletres italianes del segle XIX.

L'any passat, coincidint amb el primer centenari de la desaparició del pare de Sandokan i el Corsari Negre, l'escriptor, editor i crític literari Ernesto Ferrero (Torí, 1938) en va publicar una biografia novel·lada que va arribar a ser finalista del premi Campiello. El llibre, Disegnare il vento. L'ultimo viaggio del capitano Salgari , acaba d'aparèixer en castellà a Ático de los Libros, coincidint amb una altra efemèride: el 150è aniversari del naixement de l'escriptor.

Autor de 87 novel·les i més de 130 narracions curtes, Emilio Salgari ha estat reivindicat els últims anys per autors com Claudio Magris, Carlos Fuentes, Umberto Eco i César Aira. Encara ara és un dels 40 autors italians més traduïts.

La perversitat dels editors

Citati situava en el regne imaginari l'ofensa que motivava i amargava Salgari. Repassant el seu periple professional, fa l'efecte que l'enemic va ser força real, encara que als llibres fos distorsionat sota capes d'exotisme aventurer. Van ser els editors els que li van jugar sistemàticament males passades: ni Guigoni, ni Cogliati, ni Donath ni Bemporad van ser capaços de tractar una mica bé aquella gallina dels ous d'or que fabricava textos sense parar i que aconseguia tiratges escandalosament alts per a l'època.

L'any 1898 la primera edició d' El Corsari Negre va ser de 100.000 exemplars, la més gran que s'havia fet mai al seu país. Salgari havia rebut un any abans l'Ordre de la Corona d'Itàlia de mans de la reina Margarida de Savoia, però trigaria poc més d'una dècada a suïcidar-se i dedicar una de les cartes de comiat als seus editors: "A vosaltres, que us heu enriquit gràcies a la meva pell i heu mantingut a la meva família i a mi mateix en un estat de contínua semimisèria o encara pitjor, només us demano que per compensar tots els guanys que us he donat us ocupeu de les despeses del meu funeral. M'acomiado de vosaltres trencant la meva ploma".

Per sobreviure amb el que escrivia, Salgari havia d'acabar tres llibres cada any. Per anar bé, havia d'enllestir tres pàgines cada dia, sense descansos dominicals, i ni així les seves condicions de vida eren gaire esplendoroses. A El último viaje del capitán Salgari , Ernesto Ferrero explica la visita que el periodista napolità Antonio Casulli va fer a Salgari l'any 1909. "Evidentment, no pensava pas que visqués en una casa sumptuosa com la de D'Annunzio, però tampoc hauria imaginat mai que el cavaller pogués viure allà, fora del món -escriu Ferrero sobre el modest pis torinès on Salgari vivia des de l'any 1898 amb la dona i els fills-. La sala d'estar feia de menjador i d'estudi, tot alhora, i a la xemeneia plena de fum hi havia una tisa mig apagada que feia més fum que no escalfava. En un racó hi havia un piano de paret, també força fet malbé. L'escriptor m'esperava en un sofà vell gastat i es va aixecar amb dificultat". Salgari tenia només 47 anys. Dos anys després es rendiria fent-se el harakiri.

Un gran viatger (als llibres)

Nascut a Verona l'any 1862, Emilio Salgari es va instal·lar a Venècia l'any 1878, decidit a convertir-se en capità de vaixell. Els estudis al Reial Institut Tècnic i Nàutic li van permetre enrolar-se al vaixell Italia Uno , amb el qual va recórrer durant quinze dies d'estiu alguns dels ports del mar Adriàtic, fins que una borrasca el va dissuadir de fer mai més cap viatge per mar.

Salgari va canviar els vaixells pel periodisme, que va combinar des de l'any 1883 amb l'escriptura de novel·les. El seu debut va ser Els tigres de Mompracem , primera de les onze aventures del pirata Sandokan, ambientada a Malàisia. Una dècada més tard va començar un altre cicle de gran èxit de vendes, protagonitzat pel Corsari Negre. "A les novel·les de Salgari, les potències rivals no s'enfronten en bàndols oposats que representin el bé i el mal -destaca Citati-. Sandokan i Suyodhana, el Corsari Negre i Wan Guld són criatures de la mateixa raça: són genials, tenebroses i àvides de poder; forces afins que s'han de perseguir fins a la mort. El món on viuen és massa petit perquè hi càpiguen tots dos". L'excessiva productivitat anava cremant silenciosament l'escriptor italià mentre continuava acceptant contractes abusius. En poc més de 25 anys va escriure 87 novel·les i un centenar llarg de contes. "La professió de l'escriptor hauria d'estar plena de satisfaccions morals i materials -escrivia a un amic seu l'any 1909-. En comptes d'això, visc encadenat a la meva taula durant bona part del dia i de la nit, i només descanso per anar fins a la biblioteca i documentar-me. He d'escriure a tota velocitat un full rere l'altre, i enviar els manuscrits tan ràpid com pugui als editors, sense temps de rellegir-los ni de corregir-los".

La prosa de Salgari, tan funcional i entusiasta com la de Jules Verne i Karl May, ha estat tan poc valorada per la crítica acadèmica com seguida pels lectors de diverses generacions. Lligat al seu escriptori, l'autor va viatjar gràcies als llocs recòndits on ambientava les novel·les. Els editors li van arrabassar tants drets com van poder. A ell, però, el que li feia perdre els papers era que li diguessin que escrivia per a nens.