'Ema': Pablo Larraín retrata una jove d'intensitat incendiària a través de l'estètica del 'reggaeton'

BarcelonaDirecció: Pablo Larraín Guió: Guillermo Calderón i Alejandro Moreno. 102 min. Xile (2019). Amb Mariana Di Girolamo, Gael García Bernal i Josefina Fiebelkorn.

Des que van retornar el fill que havien adoptat per problemàtic, l'Ema del títol viu en conflicte amb ella mateixa, la seva parella Gastón i el món que l'envolta. En el seu vuitè llargmetratge, Pablo Larraín ofereix el retrat d'una dona fascinant en procés de revisar el seu vincle amb la maternitat. Lluny del drama íntim i social que podria derivar de tal punt de partida, el cineasta xilè s'aproxima a la intensitat incendiària de l'Ema, la relació amb el seu entorn a Valparaíso i la distància generacional amb el Gastón (un esplèndid Gael García Bernal en un registre inèdit) a través de la cultura del reggaeton.

Amb una Mariana Di Girolamo que magnetitza la pantalla en el paper protagonista, Ema entronca amb una de les les tendències més apassionants del cinema contemporani, la que introdueix la dansa en pel·lícules no musicals per plasmar les emocions i les relacions dels personatges a través de la física dels cossos. En aquest sentit i amb la complicitat del músic Nicolas Jaar, Larraín construeix un film hipnòtic i sensorial que connecta estèticament de forma molt astuta amb un cert sentir d'una nova generació. Però en l'últim tram es nota massa que Ema és una fantasia creada per homes que cinquantegen, en la concepció de la sexualitat de la jove des del prisma de la femme fatale i en la seva incapacitat de crear-li una vinculació forta amb cap altra dona.