Kiko Veneno: "Em sembla ridícul que paguin 250 milions d'euros per les cançons de Bob Dylan"

BarcelonaEstà en plena forma. Kiko Veneno (Figueres, 1952) allarga l'estat de gràcia del disc Sombrero roto (2019) amb un nou àlbum titulat Hambre, que presenta al Teatre Tívoli de Barcelona diumenge a les 19 h. En parlem un matí especialment calorós en una cafeteria de la capital catalana. "La calor de Barcelona és una de les més assassines que hi ha, però me l’estimo molt", diu. De fet, rebutja la idea de fer l'entrevista a l'interior. "L'aire condicionat és dolentíssim", alerta.

Com estàs?

— Molt bé. I vacunat. Van posar-me la segona de Pfizer fa tres setmanes.

Et sorprèn que s'estigui fent tan bé la vacunació?

— No. Em va sorprendre que es fessin malament altres coses, però quan les coses es fan bé no em sorprèn, perquè crec que estem naturalment dotats per fer les coses mig bé. Una altra cosa són els impediments que la societat va creant i que fan que les coses es facin malament, que el fum domini per sobre de tot, que creixi la ignorància i que la presa de decisions sempre s’emboliqui.

L'any passat vam parlar abans d'un concert a les Nits del Fòrum, i aleshores dubtaves que de la pandèmia en sortíssim sent millors persones. Penses el mateix?

— Penso que l'escepticisme és una virtut humana; no és un defecte ni una falta d'apreciació. Un moderat pessimisme ens posa al nostre lloc. La postura correcta és posar-se una miqueta en el pitjor i ser capaços de veure les nostres deficiències i les nostres dificultats. Hi ha gent que diu que d'això en sortirem fantàstics; són ingenus, i la gent ingènua no t'ajuda a viure. Tanmateix, és cert que durant el confinament s'han vist coses positives, que nosaltres mateixos no ens esperàvem. En un món tan rutinitzat, on cap pobre ja no té l’esperança d'arribar a ser ric ni cap ric té la por d'arribar a ser pobre, qualsevol cosa que ho canviï és positiva perquè ventila la ment. Tot d'una arriba una epidèmia, què hi farem, però és com una plantofada que ens ajuda a entendre que cal que ens espavilem. Per exemple, sense avions la naturalesa es va obrir i t’agraïa que deixessis d’agredir-la durant un temps.

En el confinament també van aparèixer superherois de barri de veritat. Gent ajudant-se perquè no hi havia més remei.

— Sí, però no perquè no hi havia més remei. És la nostra condició: jo ajudo la meva família, i ens ajudem entre nosaltres. La nostra condició no és la dels polítics fotent-se ganivetades per l'esquena. La nostra vida no és així, la nostra vida és ajudar-nos.

L'any passat també explicaves que estaves preparant aquest disc i que hi hauria cançons que venien de la feina feta per a l'àlbum Sombrero roto (2019) i d’altres escrites durant el confinament, com Días raros, que, per cert, aleshores deies que es titulava Días extraños.

— Això ho has somiat [riu].

No, no, de debò que t'hi referies com a Días extraños. En qualsevol cas, has compost un bon grapat de cançons noves.

— Sombrero roto el vaig publicar després d'estar cinc anys sense disc nou. Em vaig passar tres anys fent més de vint cançons, de les quals vaig agafar-ne les deu que més tenia acabades. El març de l'any passat em vaig adonar que n'hi havia quatre o cinc que havia descartat que per fi ja sabia com les volia fer. I vaig començar a treballar en aquest sentit. Si vols et puc dir quines són.

Endavant.

— Ves dient-les...

Hambre, Dónde van i Duele.

— Hambre és nova. I Dónde van i Duele estaven fetes per a Sombrero roto, però no tenia la fórmula perquè lliguessin bé.

Días raros i Luna nueva.

— La primera és de la pandèmia, i Luna nueva era de les descartades, tot i que després hi vaig afegir la paraula confinación a la lletra amb mala idea.

Deunidó el que fa una sola paraula... Seguim: Mujer volcán.

— De Sombrero roto.

Madera.

— Aquesta és nova. És cosina germana d’Hambre.

Estoy cansado i Gitano Dave, que és una versió de Gypsy Davy de Woody Guthrie.

— Estoy cansado és una de les que havien quedat fora i Gitano Dave fa quaranta anys que l'escolto. Ja havia intentat fer-ne una versió per a Sombrero roto, però no me n’havia sortit, i ara sí. Vaig conèixer Woody Guthrie pel meu adorat Bob Dylan, que al seu torn adorava Guthrie. El sil·logisme diu que si tu adores A, i A adora B, tu també adores B. Per aquí hi vaig arribar, a Woody Guthrie.

Seguint aquest sil·logisme, la gent que adora C Tangana també t’adorarà a tu, perquè C Tangana t'adora.

— Aquest sil·logisme és un parany, no sé si te n'has adonat. No segueixis gaire per aquí perquè ens enfangarem fins al coll. A mi m'agrada Sabina. Sabina li agrada a Vanesa Martín. ¿A mi m'agrada Vanesa Martín? Nooo.

Però C Tangana sí que t'agrada.

— Sí, esclar que m'agrada. Tu creus que treballaria amb un paio que no m'agrada? He fet coses lletges en la música, però a tant no he arribat mai.

L’última cançó del disc és La felicidad.

— Aquesta la tenia feta abans de Sombrero roto i tot, però la clau ha sigut trobar la manera de fer-la tal com l'he fet ara, amb aquesta intimitat aèria.

Tens moltes cançons pendents?

— Moltes. Quantes en vols? Te les venc, com Bob Dylan. Què, no compres el paquet? Perdó, que ha sonat lleig de collons, això. Fora bromes, no hi ha ningú interessat a comprar la meva obra, però em sembla ridícul que paguin 250 milions per les cançons de Bob Dylan. Per aquests diners fitxes un jugador dolent de futbol, com Coutinho, el paio més trist i més nefast que ha vingut al futbol espanyol, i que va costar prop de 200 milions. Em sembla ridícul el poc preu que s'està pagant per l'obra d'un paio com Bob Dylan; és que són milers de cançons fetes durant desenes d'anys i que perviuran en escrit i en so per sempre. Però si aquests diners el Florentino els treu de la butxaca com si fos xavalla per a qualsevol projectet. Em sembla poquíssim. 250 milions és el que es gasta l'Ayuso en l'esmorzar del gos. Em fa la sensació que és una devaluació enorme.

Tan devaluada veus la cultura?

— Coses com aquesta contribueixen a devaluar-la molt més. 250 milions els guanya Messi en dos anys, i no ha hagut de pensar gaire, perquè una de les coses bones que té Messi és que no ha de pensar: juga a futbol intuïtivament. No estic fent un acudit dolent, és la realitat. Bob Dylan sí que ha de pensar, però tampoc gaire, és cert... Quan era jove es prenia una amfetamina i escrivia tres o quatre lletres de vint folis cadascuna. En qualsevol cas, el talent d'un escriptor tampoc s’ha de mesurar per la llargada del que escriu, sinó per la qualitat. En fi, em sembla una xifra ridícula.

En el disc demostres que estàs bastant en forma. Hi ha lletres que estan entre les millors que has fet mai.

— Moltes gràcies. És que la gent som com som fins que ens morim. Franco va ser un fill de puta fins que es va morir. Pujol serà un lladre i un mentider fins que es morirà. I Messi serà un geni fins que es morirà. Cadascú és així, no podem evitar-ho, i no tinc cap interès a evitar-ho. A mi se’m donen bé les lletres, sempre m'ha agradat escriure'n, i veig amb molta alegria que passen els anys, les dècades, i les lletres segueixen significant el que significaven i més. Per dir bé les coses has de tenir un bon idioma, el que sigui, molta comprensió lectora i molta gent que t'ajudi, un cercle de relacions que sigui creatiu i poètic. Això ho he tingut sempre. He après dels millors, de Valle-Inclán, de Bob Dylan, de Cervantes. I he vist amb alegria que això que he escrit es manté, que té un valor que jo no coneixia quan vaig començar a escriure. Al principi escriure era com un impuls juvenil. Escrivia molt a cop d'ocurrència. Moltes de les meves primeres cançons són fins i tot d'escriptura automàtica. Per exemple, Aparta el corazón de las mangueras, del disc Veneno, del 1977, està escrita d'un sol traç. Pel que sigui, tinc el do que les paraules quedin, que signifiquin. Això és meravellós. No vol dir que faci el que faci hagi d’estar estar bé, però t’ajuda perquè saps que tens aquest do i que no vas desencaminat.

De fet, Aparta el corazón de las mangueras explicaves que l’havies escrit una nit de borratxera i vòmits.

— Correcte. Home, fer-la així no és normal, perquè el més normal és treballar les cançons. Quan ets jove escrius una mica intentant desxifrar el teu futur: a què et dedicaràs, si té valor el que fas. Les paraules parlen molt del que seràs i del que esperes de la vida. I, efectivament, quan passen els anys i tornes a llegir-les t'adones com estàs de vinculat a aquestes paraules.

A finals dels anys 70, quan es van publicar el primer disc de Veneno i La leyenda del tiempo de Camarón, ¿les festes de sobretaula eren com la que escenifiqueu amb C Tangana al vídeo per al programa Tiny Desk?

— La música sempre s'ha transmès així, en reunions més o menys familiars. És molt específic del flamenc, però passa a totes les cultures. A Catalunya, quan hi venia de petit, hi havia un veí dels meus familiars de Lleida que tocava en una orquestra, i després de dinar treia la guitarra i ens posàvem a cantar. Els gallecs són superespecialistes en això, i a Andalusia és molt normal fer festes i cantar a totes les reunions. Això de Tangana és una mica la festa dels professionals, però no deixa de ser el mateix. Està escenificat, però és posar-se a fer unes copes amb la gent que aprecies i començar a tocar la guitarra i a crear ambient. Aquest era l'objectiu que tenia Tangana, i ha quedat molt ben reflectit. És un paio molt llest.

¿Saps que al programa Polònia de TV3 s'han inspirat en el vídeo per fer una paròdia política?

— Boníssima, i m’hi veig i tot, de Felipe González. Això és genial, divertidíssim i ben fet. Quan t’imiten així vol dir que vas pel camí de l'èxit, que aquesta cançó, Los tontos, ha tingut difusió. És un hit. Ara l'he de cantar perquè la gent m'ho demana. L'altre dia a Guadalajara, durant la prova de so, vaig tocar una mica de Los tontos i les cambreres que estaven endreçant els gots es van posar a ballar. Vaig veure clar que l’he de fer. Los tontos és una cançó que han fet ells però al meu estil. La cançó és d'ells, jo no he participat ni en la lletra ni en la música, però és que Tangana i el Víctor [Martínez] l'han compost al meu estil. Són uns fenòmens.