“Em fa riure que em donin l’Oscar”
Agnès Varda il·lumina el Festival de Sant Sebastià amb la bellesa i la llibertat del documental ‘Caras y lugares’
Enviat Especial / Sant SebastiàViure és patir, conclouria algú que contemplés com un reflex de la realitat les pel·lícules que es projecten als festivals. En només tres dies, a Sant Sebastià hem tingut adolescents violades pel pare, prostitutes desnonades, espies segrestats, escriptors frustrats i marits deportats per la Gestapo. En aquest panorama de sordidesa i dolor, un film com Caras y lugares ( Visages, villages ), el nou documental d’Agnès Varda, esdevé un refugi de felicitat, un oasi que celebra les possibilitats de l’art i, sobretot, el goig de crear i compartir.
La directora de Cleo de 5 a 7 i Els espigoladors i l’espigoladora, que ahir va rebre un premi Donostia per la seva imponent trajectòria en la història del cinema europeu, comparteix la direcció del seu nou treball amb el fotògraf francès JR, que l’acompanya en un viatge a través de França “per conèixer cares noves”. Varda vol “fotografiar-les per recordar-les sempre” i alhora compartir-les amb els fotografiats, així que també busca parets de cases i edificis per empaperar-los amb reproduccions gegants de les imatges.
El resultat són intervencions urbanes divertides i imaginatives: els dos torns d’una fàbrica saludant-se, la veïna que es resisteix a abandonar casa seva, els avantpassats d’un poble miner, els peixos que neden a les parets d’un gran dipòsit d’aigua... Però aquí el que compta és el procés, que Varda encara amb entusiasme i amb un sentit lúdic compartit per JR. La complicitat entre els dos és tan gran que s’acaba convertint en un dels temes de la pel·lícula, bromejant des del principi sobre com es van conèixer (“a Meetic”, diu ell una vegada).
“Jo poso les condicions per morir”
És tanta la vitalitat i lucidesa que transmet Varda a Caras y lugares, l’humor amb què s’enfronta als problemes de la seva edat (té 89 anys) i el cinema que encara porta a dins, que sobta una mica sentir-li dir en un moment del documental que ja està preparada per morir. En persona, matisa l’afirmació. “Tinc moltes raons per viure! El cos s’està espatllant, però encara treballa a gust. Tinc dos fills, cinc nets i molta gent que m’estima, però la vida és llarga. Està bé que s’acabi. No estic fent una crida a la mort, però si ha de venir, l’accepto. Ara, jo poso les condicions, eh? Res de patiment! [Riu.] Si morís avui a la nit mentre dormo em semblaria bé”.
Un dels elements clau de l’obra de Varda és l’atzar, que ella considera “el seu millor assistent” en el documental. “Però l’atzar no trucarà a la meva porta -diu la directora-. Cal sortir a filmar coses i tenir curiositat, empatia. I és aleshores quan passen coses i arriba l’atzar”. Però de vegades, més que l’atzar, el que marca la diferència és la voluntat de “transformar la realitat” de Varda. Al port de Le Havre, un espai essencialment masculí, decideix que no vol fotografiar els estibadors amics de JR sinó les seves dones. Així que van empaperar una muntanya de contenidors amb el retrat gegant de tres dones. “Em va semblar que en aquell lloc tan viril calia honrar les dones, i ho vam fer amb l’ajuda dels marits, perquè soc feminista però sempre dic que el feminisme s’ha de fer amb els homes”.
La cineasta també està d’actualitat perquè l’11 de novembre rebrà un Oscar honorífic en una cerimònia privada de l’Acadèmia. Ella s’ho pren amb humor: “Sembla una broma, em fa riure que me’l donin. Els Oscars són per a gent molt coneguda que han fet guanyar molts diners, i jo no soc res d’això. A Amèrica, el meu cinema només agrada als crítics i a una minoria molt marginal”. Varda es reivindica com a cineasta que sempre ha buscat “noves formes” per explicar coses. “No m’ha interessat mai fer ficcions amb actors famosos o adaptar llibres, sinó portar la vida al cinema”, diu. “El món és un horror i jo només intento aportar-hi una mica d’escalfor creant vincles entre la gent que filmo i els espectadors”.
Jean-Luc Godard, la “rata”
El moment més emocionant de Caras y lugares arriba al final amb la frustrada visita d’Agnès Varda a l’altre supervivent de la Nouvelle Vague, Jean-Luc Godard, que li tanca la porta als nassos i es nega a rebre-la. Varda, molt decebuda, marxa de la porta de Godard mentre xiuxiueja, entre llàgrimes, que encara s’estima el seu amic però que en el fons és “una rata”. “Creia que obriria la porta en record de la nostra antiga amistat -diu-. L’emoció que veus al film no és fingida, és real. Però mira, d’alguna manera és com si, al final, el Jean-Luc hagués escrit una seqüència de la meva pel·lícula”.
