“Em faria l’honor de morir amb mi?”

BarcelonaEnmig d’una vetllada musical, el poeta romàntic Heinrich von Kleist pregunta tot cerimoniós a la seva cosina si li faria l’honor de morir amb ell. Ella aguanta el tipus i s’escapoleix com bonament pot del tràngol. No serà l’última vegada que Von Kleist faci la pregunta al film de Jessica Hausner Amour fou, estrenat aquest cap de setmana. L’escena sembla un gag dels Monty Python, però està inspirada en fets reals. El 1818, als 34 anys, el poeta alemany -reconegut autor de la novel·la La marquesa d’O- va suïcidar-se juntament amb la seva companya, Henriette Vogel. Però es veu que, abans de complir l’ideal romàntic de morir amb l’ésser estimat, Von Kleist havia proposat el doble suïcidi a més gent: el seu millor amic, la seva cosina i, finalment, l’Henriette. “És el contrari del que un pensa que hauria de ser l’amor, perquè tant li feia la persona, només volia morir acompanyat”, comenta la directora austríaca, que el 2009 va estrenar l’excel·lent Lourdes. “És un amor egoista, intercanviable”.

Hausner admet que la reconstrucció dels fets no és exacta perquè no estava interessada en la figura històrica del poeta, sinó en l’aleatorietat de la persona amb qui havia de morir. El punt de vista, de fet, no és el de Von Kleist, sinó el de Vogel, que al film és una dona casada convençuda que pateix una malaltia terminal. “La meva versió vol subratllar l’absurd de la situació i com el suïcidi és una reacció en cadena de malentesos”, diu Hausner, que dota la pel·lícula d’un peculiar humor existencialista basat en el contrast entre la rigidesa dels personatges i la insensatesa dels diàlegs. “Totes les grans idees s’acaben estimbant amb la realitat -diu Hausner-. Sempre poso el focus en l’arbitrarietat i l’absurd de la vida. Tothom s’esforça tant per aconseguir coses i, al final, simplement ens morim. És un acudit en si mateix”.

Humor austríac?

Sovint s’ha relacionat l’humor negre de Hausner amb el d’altres cineastes austríacs com Ulrich Seidl, però la directora se’n desmarca. “Jo crec que el meu humor té més a veure amb el de Tati o Buñuel -diu-. Hi ha més ironia i simpatia per l’ésser humà que en el de Seidl, que també em sembla molt interessant”. Tant ella com Seidl acostumen a treballar amb actors no professionals, però Hausner ho atribueix a la falta de tradició d’un país “fonamentalment bolcat en el teatre”.

Quina influència ha tingut en el seu cinema, doncs, el fet de ser austríaca? “Quan vaig començar a ningú li importava un rave el meu cinema -contesta-. A Àustria ser cineasta era considerat una estupidesa. Tothom deia que Haneke no hauria de fer pel·lícules, que era malgastar diner públic. Així que em vaig dir: «Si a ningú li importa, faré el que em doni la gana». I vaig fundar la meva productora”.