BarcelonaLa nova directora del Macba, la conservadora Elvira Dyangani Ose (Còrdova, 1974), ha resolt en pocs minuts la polèmica dels últims dies sobre el canvi d’organigrama del museu i la superioritat del gerent per damunt de la direcció: “Soc la directora del Macba. La responsabilitat dels continguts em repercuteix, i el gerent m’ajudarà en l’execució tècnica de les meves funcions, no està per damunt del meu rol”. Aquest dijous, en la primera compareixença pública, també ha lamentat la manera com van ser acomiadats per burofax la conservadora en cap, Tanya Barson, i el cap de programes públics, Pablo Martínez, i va avançar que el seu Macba serà “el Macba dels afectes”. “Hem de millorar la manera com ens dirigim a les persones. Hi havia situacions que depenien d’una direcció anterior a la meva. Hi ha poques coses que hi pugui fer, i hem de mirar endavant i no deixar que una situació així es repeteixi”, ha dit. I ha assenyalat que ara comença un procés “de diàleg” per reformar l’organigrama que va ser aprovat pel consell general del museu el 15 de juliol, el mateix dia del seu nomenament, per poder desenvolupar el seu projecte, els detalls del qual farà públics a la tardor després de compartir-los amb els seus equips.
El gerent del museu, Josep Maria Carreté, ha recordat que els canvis en l’organigrama van ser fruit d’una feina feta des de l’octubre amb els equips del museu i que es van fer per “posar els visitants al centre de les nostres operacions, per intentar obrir al màxim la participació de la societat en la governança del museu i per buscar una unitat de continguts molt clara i que la presència de la direcció sigui determinant per tirar endavant tot això”. La directora de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, ha reiterat la voluntat de la institució de continuar retocant l’organigrama: “No és inamovible ni rígid. Amb el projecte que tingui la directora del Macba es revisarà el que s’hagi de revisar i tornarà a passar pel consell”.
En la presentació, la nova directora ha estat acompanyada per la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i, telemàticament, per la directora general de Belles Arts, María Dolores Jiménez Blanco. A la fila zero hi havia Josep Maria Carreté i l’anterior director del museu, Ferran Barenblit. També diferents càrrecs municipals, com Daniel Granados, Marta Clari i Joan Subirats, que en alguns moments van mostrar la inquietud perquè les nombroses preguntes sobre l’última polèmica del museu eclipsessin la presentació de la nova directora.
Una energia desbordant
L’objectiu de Dyangani és convertir el Macba en una institució “necessària”, que fomenti “la pertinença”, que contribueixi a crear i enfortir la comunitat que l’envolta. “Aquesta institució es convertirà encara més en una institució orgànica, accessible, transparent, viva, plural i inclusiva”. La nova directora vol un museu arrelat al Raval i que alhora tingui projecció estatal i internacional. “Demano que em comencin a jutjar pels meus propis èxits i fracassos”, va explicar. També va recordar que van ser claus en la seva formació els anys que va passar a Barcelona estudiant a la UAB i la UPC, fent de guia a la Ruta del Modernisme, formant part de diversos col·lectius culturals i fent la seva primera exposició a Can Felipa: “Tota aquesta història per a una persona com jo d’origen molt modest va ser fonamental per entendre què significa la cultura i la contracultura, el rol de les institucions, públiques i privades, i el paper que tenim els ciutadans d’entrar a prendre el que és nostre”.
Totes les acompanyants de Dyangani a l’escenari de l’auditori del Macba han coincidit en l’energia i l’optimisme que transmet. “Tot el que necessita el Macba per al pas següent és aquí, i passa per una cosa bàsica: entendre la localització en un barri històric i divers, l’equip, el seu públic, els plans d’ampliació, la seva història i també les seves absències”, ha afegit abans d’apuntar que vol complir els reptes de “revisar la capacitat per crear audiències i mantenir públics a llarg termini” i enfortir “el vincle”. En resum, vol que al Macba hi passin “coses memorables”. “El potencial màxim del Macba és molt. Volarem, però per això necessito que em deixeu treballar”, ha subratllat. També vol que el museu sigui “un lloc crític, la porta d’entrada al panorama local”, i per això s’emmiralla en la força “transdisciplinari i transgeneracional” de la cultura barcelonina dels anys 70 i 80, amb els seus “artistes visuals i d’altres disciplines, col·lectius veïnals, pedagogies radicals i col·leccionistes que van creure en la institucionalitat abans de la institució”.
En l’etapa de Dyangani serà central el període que va des de l’entrada d’Espanya en la Unió Europea i caiguda del Mur de Berlín fins al qüestionament de la mateixa Unió Europea. També altres aspectes com la lluita contra el terrorisme global, un dels seus interessos dels últims anys. Tot això vol abordar-ho amb afany renovador tant des de la perspectiva del Raval com des d’un punt de vista internacional.
Macba: una història esquitxada de moments convulsos
1984
Les diferències de criteri sobre el model museogràfic
L’inici de la història del Macba va ser accidentat: el primer director, Daniel Giralt-Miracle, va dimitir per divergències amb la comissió que havia de definir el projecte museogràfic del museu. L’any abans havia posat el seu càrrec a disposició de la Generalitat.
1998
El difícil encaix d’un model públicoprivat
Una exposió decebedora de la col·lecció permanent va tornar a sacsejar el museu. El segon director, Miquel Molins, també va dimitir després de demanar un canvi de model per encaixar millor la iniciativa pública i la privada.
2010
Chus Martínez, del Macba a la Documenta de Kassel
Després de l’etapa balsàmica de Manuel Borja-Villel (1998-2007), Friedrich Meschede i Chus Martínez, membres de l’equip inicial de Bartomeu Marí, van dimitir després de dos anys en el càrrec. Ella va fer-ho per incorporar-se a la Documenta de Kassel.
2013
Adeu al càrrec de conservador en cap
Carles Guerra va deixar de ser conservador en cap després de dos anys al Macba. Aleshores el museu va anunciar que eliminava el càrrec de que a partir d’aleshores col·laboraria amb diferents professionals per a cada projecte.
2015
La crisi més sonada de la història del museu
Bartomeu Marí va canviar d’idea i va nomenar Valentín Roma conservador en cap i Paul B. Preciado cap de programes públics en un reset del museu que va acabar amb tots tres fora de la institució, després de la polèmica exposició La bèstia i el sobirà.
