Eloy Fernández Porta: "El brot d'ansietat va arribar quan, per molt que treballés, no cobria costos"

BarcelonaEloy Fernández Porta (Barcelona, 1974) és doctor en humanitats i professor universitari, és un assagista reconegut, autor d’una dotzena de llibres sobre cultura contemporània, articulista, performer i comissari d’art. I és un intel·lectual a qui un dia els tèrmits es van ficar dins el cervell i no els podia foragitar. Aquella terrible baixada a l’infern de la malaltia mental és el que explica –la descriu, amb tota la cruesa– a Los brotes negros. En los picos de ansiedad (Anagrama). És un llibre insòlit en la seva carrera, un dietari de símptomes, de pors, de records, de crítiques al sistema productiu, de tractaments farmacològics, com si reconstruís l’escenari d’un crim que li passa dins el cos.

Aquest assaig és el testimoni d’un intel·lectual que perd el cap. No és molt arriscat?

— Quan el vaig començar no sabia que seria una autobiografia clínica, com en dic jo. Els primers esbossos fets en una llibreta eren per una teràpia amb una psicòloga conductista i no sabia si interessarien a ningú, a part de nosaltres. Jo li enviava uns mails com a resum de les sessions. Mentre ho feia tenia la sensació d’haver arribat a un punt final. Soc un intel·lectual, jo venc suc de cervell i em trobava que se m’havia acabat el suc, estava eixorc. Això em feia vergonya, em feia sentir que estava acabat, però aquesta mateixa sensació la volia compartir, la volia escriure i em va sortir una veta més psicològica i autobiogràfica que en anteriors llibres. Vaig sentir molt intensament la sensació d’estar posant-me en risc, de sortir del meu terreny i escriure sense llançadora, que per a mi sempre havia sigut la recerca bibliogràfica.

Al llibre et preguntes: "Qui no crida?" ¿Tens la sensació que l’ansietat és una "patologia comunal" que patim tots?

— En el meu cas crec que hi ha una base genètica, però més enllà d’això és un mal comú, que té diverses causes, on intervenen factors com ara que Espanya sigui el país d’Europa on més hores treballem, l’exigència creixent i el cost del nivell de vida a Barcelona, que expulsa les persones de la ciutat. Sí que veig diferència entre els més joves, que han tingut més accés a la informació sobre psicologia i psiquiatria, i, per tant, tenien un diagnòstic a l’adolescència i més o menys sabien quin pa s’hi donava. En canvi, d’altres, i és el meu cas, hem tingut un diagnòstic tardà. La manca de cultura mèdica provoca que aquests problemes siguin interpretats com una qüestió de caràcter, o personalitat, o una mala fase, i comprovo que els tractaments tot sovint comencen tard, en un moment en què el pacient està molt fotut i obliga les terapeutes a fer una feina extra. I això té conseqüències en la farmacopea.

Els fàrmacs són un dels grans debats.

— La disjuntiva no crec que sigui pastilles sí, pastilles no. És més senzill, i n'he parlat amb pacients i terapeutes. El pacient quan va per primer cop a la teràpia està fet un nyap i no està en condicions de començar una teràpia, físicament, perquè no dorm, té conductes autolesives o violentes, perquè li fa por perdre la feina. En aquestes circumstàncies cal regular el cos i posar-lo en disposició de començar el diàleg terapèutic. I per fer-ho sembla indispensable començar amb medicació encara que sigui lleu, després ja es veurà si es continua prenent, si és més o menys addictiva, cal mirar cada cas.

Al llibre parles d’una ruptura, però també dels dols del passat i les preocupacions del futur. Fas recompte de tot: de la mare bipolar, de l’estancament professional, de l’abandó amorós, de les expectatives de classe d’una generació, de l’estrès i la precarietat. ¿Hi ha un moment concret en què es desencadena el pic d’ansietat?

— A finals del 2018 ja portava cinc o sis anys treballant a full i amb la sensació que totes les tasques que feia en el sector cultural cada cop demanaven més hores i pel mateix sou o menys que anys enrere, mentre el cost de la vida no deixava de pujar. El brot va arribar quan havia assolit el màxim de productivitat i, per molt que treballés, no hi havia manera de cobrir costos. Aquest és el moment que es comencen a desencadenar les idees intrusives, el pensament més circular, comencen els tèrmits al cervell. Tot això vaig aconseguir mantenir-ho sota control nedant cada dia durant tres mesos, però quan arriba la pandèmia es tanquen les piscines i, encara que feia exercici físic, la preocupació es desborda i és llavors quan tornen ecos i records d’una ruptura sentimental que ja havia passat fa temps però no m’havia acabat de treure de sobre.

El més dur del llibre és la descripció de la caiguda: la necessitat de sentir dolor físic per atenuar el mental, el gel al cos, els crits, les hores de plors.

— El primer cop que em vaig posar a escriure un episodi, sobretot els que tenen lloc en públic, em feia molta vergonya perquè em mostrava de manera ridícula i patètica. Però descriure les escenes de símptomes, pas per pas i gest per gest, el temps i les sensacions, d’una banda, m’alleujava i, de l’altra, ho vivia com una responsabilitat moral. És un moment de pèrdua de control sobre el propi cos, i vaig sentir un cert alliberament en l’acte d’explicar de la manera més precisa sense metàfores i extrapolacions què li passa a un cos quan ha sortit del seu eix i el cap ja no el controla.

L’ansietat fa entrar a la teva vida el descontrol i la incertesa. "No facis això, cap, sisplau", et dius. No pots dominar quan t’arribarà un brot. Què passa quan no pots confiar en tu?

— No ho pots dominar. Hi ha algunes tècniques que permeten preveure'l i atenuar-lo, però hi ha situacions en què et sents abandonat enmig d’una tempesta. Hi ha persones que no tenen xarxa de suport. Jo he pogut trucar a la psicòloga a les tantes per explicar-li que tenia un brot i que m’ajudés. I a la plaça de la Gardunya una dona sense sostre em va salvar quan estava per anar a urgències. Els gestos espontanis de suport són importants. Quan tens un episodi en públic, potser en una localitat més petita tens probabilitat que algú et pregunti alguna cosa.

Però també ho és que t’etiquetin com "el boig del poble".

— Sí, també et poden codificar i queda com una qüestió de caràcter. El més habitual és que els vianants segueixin amb la seva rutina, no perquè siguin inhumans, sinó perquè no tenen un moment per parar, de manera que les úniques persones que se t’acosten són les que viuen i treballen al carrer: els guardes de seguretat que et fan fora de llocs de manera protocol·lària, els captaires i la gent sense sostre. Això et dona una idea molt forta de a qui pertany el carrer i qui només hi està de pas.

Hi ha un moment que et deixen de veure "els teus", que seria la classe mitjana de professions liberals. Et veuen com un desequilibrat i t’expulsen d’un centre d’art on has fet exposicions, com si fossis un ionqui.

— Et veus a tu mateix com algú que ha passat a l’altra banda, ja no ets el veí respectable que saluda, ets un dels altres i els altres són els ionquis italians que van omplir els narcopisos del Raval o les persones sense sostre, entre les quals moltes amb problemes de salut mental que no han rebut atenció. Tens la sensació de pèrdua de respectabilitat. Jo mateix, quan he vist algú pel carrer que li passava alguna cosa, en alguns casos he identificat problemes de depressió i en altres he pensat que era un que no tocava ni quarts ni hores; per tant, era un dels altres. També té a veure amb qüestions de classe: les persones decents i presentables de classe mitjana baixa són ciutadanes i després hi ha el lumpen. Jo, tot i que des del punt de vista financer no estic en el lumpen, me n’havia sentit part.

Hi ha un moment en què un malalt mental trenca el pacte amb la realitat: ja no veus les coses com són o com les veuen els altres.

— És interessant perquè, d’una banda, tens la sensació que hi ha una escissió entre el cap i el cos, que el cap produeix idees negatives que no et permeten treballar, funcionar, tenir una vida sexoafectiva digna i maleeixes el teu cap perquè no està funcionant. D’altra banda, també et fa l’efecte que l’estat de prostració en què estàs et dona certa lucidesa, la lucidesa de la negativitat, com si t’haguessis tret el vel i veiessis la cruesa i crueltat fonamental del sistema laboral, de la societat o del cos. Curiosament, també hi vaig trobar certa força: estic fatal però veig el que passa amb més claredat.

Per a un pensador com és de difícil acceptar que, al final, la raó, el saber, no et pot curar?

— És una de les qüestions que et planteges obsessivament i amb pensaments circulars. Sentia la impressió forta de la inutilitat o la insuficiència del pensament racional i també de la ciència per organitzar aquest problema. Sentia que el tractament, les pastilles, l’ajut dels amics i companys de feina, tot plegat ho podia atenuar, però no ho podia solucionar. Tenia la sensació forta d’haver arribat a un carreró sense sortida. Val a dir que jo mai havia cregut en el pensament com a bàlsam o solució, no soc un humanista clàssic, i els límits de la raó, de la irracionalitat i de les pulsions sempre els havia tingut força presents. Però la sociologia sempre m’havia servit com un instrument per ordenar una mica la realitat, per treure-li ferro a algunes sensacions intenses de malestar que sempre havia tingut, i aquí em trobo que els instruments que em donen les ciències socials són insuficients i em desplaço cap a un terreny on es combina l’autoretrat, el diari i algunes consideracions sobre psicologia.

La feblesa mental s’ha associat més a les dones que als homes, a la 'histèria' femenina. Això ho fa pitjor?

— Sí que veig que l’asimetria de gènere crea experiències molt diferents. La imatge de la dona que perd els nervis està més assumida, i es veu molt clar a les representacions cinematogràfiques: la descripció d’una feminitat patològica, un mal que li passa a una de cada X dones, mentre que quan és un home immediatament s’interpreta com un símptoma de problemes estructurals majors i rep més comprensió. Això, d’altra banda, ha provocat que entre les dones la cultura mèdica, i en particular sobre salut mental, hagi tingut més difusió a nivell informal, d’explicar-se coses en un context de sororitat i passar-se pastilles, cosa que no és del tot recomanable, però com a mínim és un recurs.

Quan has creuat la línia que separa sans i malalts, ¿t’adones que aquesta línia és inexistent? Pots estar malalt i estar donant una classe.

— Certament. Sí que hi ha moments de la fase d’ansietat en què pensava que estem tots com un llum de ganxo, però a alguns se’ns nota més que a altres. Que la noció mateixa de la salut mental és una construcció que ha fet l'OMS i que cada vegada es van creant més malalties, com explica James Davies a Sedados. Tot això ho veus molt clar com a idea, però no aconsegueixes acabar-t’ho de creure, perquè la divisió cultural entre sans i malalts és molt potent, i per a mi ha estat impossible sobreposar-me a aquesta distinció. Cal relativitzar la distinció entre sans i malalts, però jo no puc desconstruir-la del tot. Sé que hi ha un punt que no puc deixar de pensar en termes binaris.

Tens algunes pautes d’actuació?

— Amb l’experiència tens certa capacitat de control. Puc intentar preveure quines experiències d’intensitat laboral, d’hores, de solapament de deadlines, etcètera, em podrien portar a un brot negre perquè el pensament que es genera en el marc d’un trastorn és anticipatori; és a dir, veus venir una llarguíssima sèrie de problemes i et sembla que no t’hi podràs sobreposar. Aquest pensament pot servir per preveure aquesta situació. Alguns trucs et donen certa seguretat, però a vegades és posar un dic a l’oceà perquè quan les situacions et desborden no hi ha res a fer. Després hi ha una part més misteriosa que és el procés de prova i error dels psicofàrmacs. Les primeres 48 hores sembla que van bé, llavors no combinen amb una altra pastilla, has de provar una altra cosa o una altra dosi, les fases de transició de medicaments són dures... De vegades et sents com un cocteler que ha de trobar la qualitat exacta de cada licor per crear un bàlsam. Sento que hi ha una part de la sortida d’aquest procés en què les pastilles han estat importants, però la sensació que tens és de subjecte experimental, com una rata en un laboratori.

Pel món de la cultura sents amor i odi: t'ensorra que et sentis arraconat i a la vegada et repulsa l’exigència de productivitat i la misèria material a què et condemna.

— És una paradoxa viscuda de manera molt intensa. Jo sempre he apostat per la productivitat, l’àmbit intel·lectual i el reconeixement, i sempre he cregut en aquest sistema, no se m’ha acudit una alternativa. Jo mateix m’adonava que havia de buscar altres formes de reconeixement personal i afectiu: no soc només el que pugui escriure o si agrada o no. Però és una idea de la qual mai no m’he sabut acabar de convèncer. Explicar negre sobre blanc que em sentia fracassat em generava també sentiments contradictoris, em sentia ridícul i en evidència, però, d’altra banda, la representació de la caiguda sempre m’ha semblat molt potent, interessant literàriament. Pot ser que hi hagués un cert exhibicionisme, de dir: "Mireu com m’ensorro, aquesta és la veritat". També hi ha una tradició de representació del que s'arruïna o ho perd tot, que té patetisme i una certa perversa dignitat, com si fos una experiència selecta a què només algunes persones escollides poden arribar i que tothom s’ha de prendre molt seriosament.

¿Revelar que tens problemes de salut mental és un privilegi d’un cert tipus de professions?

— Certament. Hi ha moltes persones que no el tenen. En la configuració de la imatge pública del pensador d’avui ja hi venen incorporats trets com la malenconia o la tendència a la depressió, que són considerats com a trets positius, cosa que a molts ens ha fet bastant de mal, perquè se’ns ha fet creure i hem fet creure que els problemes psíquics són un símptoma d'intel·ligència, i no ho són pas en si mateixos. Soc conscient que en altres professions fer aquest outing hauria implicat la mort laboral. No ha estat així en el meu cas. El text s’ha publicat, n’ha sortit la segona edició i en faré l’audiollibre. Tot i la crítica a la productivitat i al que provoca, la productivitat continua, és una de les paradoxes. I no he deixat de rebre propostes laborals per haver escrit aquest llibre, al contrari.