El tràgic final d’una vintena d’infants nascuts a Elna

El dia 28 de gener del 1939, les autoritats franceses van permetre el pas a la població civil i als ferits que fugien dels franquistes després de la derrota republicana. Els camps de refugiats d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i el Barcarès van ser els primers grans contenidors de prop de mig milió de refugiats. Per a molts, va ser l’inici d’un malson, sobretot per a moltes dones que van travessar la frontera embarassades o que s’hi van quedar els mesos següents. L’Hospital de Sant Lluís de Perpinyà estava saturat i l’administració prioritzava ferits i malalts. Per tant, moltes dones acabaven tenint els seus fills als estables de Les Hares, al camp de Perpinyà. No hi havia cap garantia sanitària i mare i fill eren retornats al camp de concentració sense establir cap protocol de postpart que assegurés uns mínims de supervivència per a les mares i els nounats.

Si la mortalitat no va ser més gra, va ser gràcies a la iniciativa de la suïssa Elisabeth Eidenbenz, que des del juny del 1939 va organitzar un servei per a aquestes mares, primer en una casa a Brullà i després al castell d'en Bardou. A la que es coneixeria com la Maternitat d’Elna hi van néixer 597 criatures en unes condicions dignes. Però no totes es van poder fer grans. “La història de la Maternitat és veritablement una història d'èxit perquè va aconseguir salvar moltes dones i infants d'una mort segura –explica la historiadora Noemí Riudor, que amb Jordi Oliva i Martí Picas investiguen el destí de molts exiliats que no van sobreviure després de travessar la frontera, dins el projecte del Cost Humà de la Guerra Civil–.  L'esforç de la Maternitat, però, quedava en no-res quan les mares i els seus infants nounats en sortien i tornaven a les penoses condicions dels camps”.

Moltes vegades, després del naixement, les mares i els fills havien de tornar als camps. Amb el temps es van habilitar barraques perquè abans i després del part les mares poguessin fer un període d’aclimatació, tan físic com psicològic, i Eidenbenz va treballar de valent per aconseguir que es poguessin quedar a França acollides per algun familiar o anar a Espanya. Tanmateix n’hi va haver que van tornar darrere els filats sense cap perspectiva de sortir-ne a curt termini. En aquestes condicions, alguns infants no se’n van sortir. “Durant la recerca hem localitzat 23 criatures nascudes a Elna que van morir temps després. Només n'hi ha dues que van arribar a complir l'any de vida, la resta morien al cap de pocs mesos. Fins ara hem localitzat morts el 4% dels nadons nascuts a Elna, una xifra que podria augmentar tenint en compte que la recerca encara no està finalitzada”, afirma Riudor. Fins fa quinze dies, l’equip de recerca va estar a Perpinyà i va consultar els llibres de defuncions i registres civils, les fitxes dels hospitals conservades als Arxius Departamentals de Perpinyà i la documentació de l’arxiu municipal de la població francesa.

Morts per desnutrició, deshidratació i debilitat

A partir d’aquí, han pogut saber els noms i cognoms d’aquests infants que no se’n van sortir. Entre ells, hi ha Concentración González Zapata, que va morir a l’Antic Hospital Militar de Perpinyà el 12 de febrer del 1940, quan tan sols tenia 16 dies. Ricard Ros Crous era fill de Paulina Crous, originària de Mallén (Saragossa) i Jaume Ros, i va morir d’atrèpsia (estat de desnutrició, de deshidratació i de gran debilitat orgànica) el 14 de gener del 1941 quan tenia tres mesos. Mare i fill eren al camp d’Argelers i va ser l’Hospital de Sant Lluís el que va certificar la seva mort. Juan José Gaudia Salamaña i la seva mare, Felicidad, també eren al camp d’Argelers i el nen va morir d’atrèpsia quan tan sols tenia un mes, també a l’Hospital de Sant Lluís. Azucena Molina Buscadas és un dels altres infants que va morir amb un mes i 22 dies. L'estudi a Perpinyà encara no ha acabat i els investigadors agraeixen qualsevol informació que es pugui aportar. Al febrer també van publicar un llistat amb els noms de 1.685 exiliats morts entre 1939 i 1940. El podeu consultar aquí.

Eidenbenz i el seu equip van fer una tasca titànica. Ella era una dona de 25 anys en un món on la majoria dels qui prenien les decisions eren homes. Va haver de fer front als directius dels camps i a l’Estat Major francès, que va condemnar els espanyols republicans a camps on les condicions eren pèssimes, per poder oferir unes garanties a les dones que havien de donar a llum. El 1944, la Gestapo va desallotjar la Maternitat d’Elna i les dones van haver de marxar a un altre centre de Montagnac, on van continuar rebent ajuda humanitària.