Ell, la donya, el gripau i Formentera

CampanetJuntament amb l’Índia, el Nepal, el Marroc i uns pocs llocs més d’arreu del planeta, la petita illa pitiüsa de Formentera va ser, a finals dels anys 60 i principis dels 70 del segle passat, un dels epicentres mundials del moviment hippie. Molts joves d’arreu hi feren cap per viure una vida diferent de la que el món els imposava. Fugien dels valors de la societat de consum, de la moral cristiana i burgesa, del materialisme d’Occident. Deien que perseguien la utopia de la llibertat, la comunió amb la natura, l’autenticitat comunal i íntima. Pau Riba va ser un d’aquells hippies formenterencs.

Molts dels hippies que s’establiren a Formentera eren, igual que Riba, de bona família. Alguns visqueren l’aventura del hippisme durant uns anys i, a la fi, acabaren portant unes vides perfectament convencionals. Uns altres van quedar penjats dels llimbs de la droga i la marginació. I uns altres, encara, van ser capaços de viure intensament l’experiència –el viatge mental, moral, sensorial i biogràfic del hippisme– i d’incorporar-ne el bagatge sense quedar-hi entrampats. Aquest va ser el cas de Riba.

Tal com explicava fa uns mesos Donat Putx en un magnífic article publicat a la revista Enderrock, Pau Riba va desembarcar a l’illa el gener del 1971. Tenia vint-i-tres anys i, amb ell, hi anava la seva companya, Mercè Pastor, embarassadíssima de qui seria el seu primer fill, Pauet. Fugien d’una Barcelona que sentien que els expulsava, després que el músic hagués editat, en dues parts, aquella obra mestra total de la cultura catalana moderna titulada Dioptria. A Formentera, la parella Riba i Pastor ja hi havien passat un temps, el 1969, per provar l’LSD. Ara hi passarien els quatre anys següents, i hi tindrien els seus dos fills.

Per al músic, l’estada va ser fundacional tant des d’un punt de vista vital com creatiu. No només hi va escriure les cançons d’un dels seus discos emblemàtics, Jo, la donya i el gripau, sinó que també l’hi va gravar, i a més en unes condicions que eren tota una declaració de principis. Putx explica que el disc no es va gravar en un estudi típic sinó a la casa on Riba i Pastor vivien, un mas de pedra conegut amb el nom de Can Pep Carlos “que s’il·luminava amb llum de petroli i s’escalfava amb foc de llenya”. Prenent aquella decisió, que no tan sols era tècnica sinó també conceptual, Riba rebutjava l’ascetisme i el refinament de la cultura i abraçava –diguem-ho com a l’època– la impuresa còsmica de la realitat en tota la seva plenitud.

Tot el disc és un cant de celebració per al naixement imminent del primer fill de Riba i Pastor. Per això, musicalment, fa pensar en un particularíssim cançoner infantil lisèrgic. I per això, també, les lletres s’allunyen de la sofisticació maliciosa de les de Dioptria i adopten els codis de la poesia neopopularista. Recordem que el neopopularisme –entès com la reinterpretació hiperconscient, audaç i irreverent del cançoner tradicional– havia estat una de les vies per on les avantguardes havien provat, als anys 20, d’alliberar la creativitat literària.

Riba, a les lletres de les tretze cançons del disc, usa tots els recursos propis del gènere: els motius temàtics senzills, les onomatopeies, les repeticions (la cançó Mama nen dura tres minuts i mig i s’hi diu només “mama nen, mama nen, gripau”), les rimes divertides, els jocs de paraules (“l’avioloncel”), les deformacions de sentit (“la mar remuga, la marramua”)... El cas de La dansa de la terra és encara més extrem: no hi ha lletra, sinó un pur cant fonètic, una salmòdia inintel·ligible que funciona com un pretext per fer música i incitar a la dansa, però que també representa un retorn a la veritat d’abans del llenguatge articulat i racionalment significatiu.

Tot el disc és una celebració de l’amor pel fill que és a punt de néixer i per la companya que l’engendrarà: “Quan la Mercè està contenta / somriu i pica de mans”. Fins i tot una cançó tan inquietant, o directament sinistra, com La vella del fons del pou és un cant a la vida. La cançó parla d’una vella al fons d’un pou, “morta de panxa enlaire”, “morta sense esperança”, però –i aquest però és fonamental– “els seus ossos són ben vius / sota el fang que hi ha sota l’aigua, / entre closques de cargols, / d’escarabats i sargantanes”.