Eliahu Inbal fa respirar Bruckner a L’Auditori

Eliahu Inbal

IBERCAMERA. L’AUDITORI | 19 DE NOVEMBRE

IBERCAMERA. L’AUDITORI | 19 DE NOVEMBRELes simfonies de Bruckner protagonitzen un benvingut retorn a unes programacions que les havien menystingut massa temps. La Quarta ha estat la peça central del primer programa d’Ibercamera a L’Auditori,un espai on aquesta música pot respirar amb més amplitud que al Palau de la Música. I d’amplitud en calia, atesa l’empenta sonora que hi va imprimir Eliahu Inbal. Experimentat brucknerià (ha gravat les onze simfonies, algunes en les seves versions originals), el director israelià destaca per la claredat expositiva, sense desatendre els elements expressius, sobretot en un contingut moviment lent i un final en el qual va evitar el risc de dispersió. L’exacerbació de contrastos a vegades el porta al límit de l’efectisme, amb uns esclats del metall que ofegaven la resta de seccions d’una resolutiva Simfònica de la SWR de Stuttgart, un conjunt nascut de la fusió de dues orquestres (tot i ser encara un paradís musical, Alemanya també ha viscut els seus traumes). En tot cas, aquests contrastos no van estar fora de lloc en el vibrant Scherzo amb el seu rústic trio central, mentre que la mà sàvia d’aquest octogenari en plena forma que és Inbal va conduir amb fermesa els grans crescendos, com el del gloriós final.

La primera part estava ocupada per l’extravagant (per combinació inusual) Triple concert de Beethoven. De nou toca parlar de contrastos entre la sonoritat massiva que Inbal extreia de l’orquestra i el joc àgil del Trio Ludwig, en les intervencions del qual, tanmateix, la batuta sabia replegar-se. Els germans Abel i Arnau Tomàs i Hyo-Sun Lim no van desaprofitar ni els moments d’efusió lírica del Largo ni l’extraversió del Rondo alla polacca conclusiu.