Eli Roth inflama Sitges amb un nou Holocaust caníbal

SitgesA diferència d'altres festivals, Sitges té unes normes d'etiqueta relaxades. Ho sap molt bé Terry Gilliam, que divendres a la nit celebrava que és l'únic festival on pot presentar una pel·lícula sense esmòquing, portant sabatilles i prenent el pèl al traductor. A The zero theorem , la seva nova faula distòpica, Gilliam parla de la desconnexió humana que provoca l'escalada tecnològica i, a través d'un relat barroc i ple d'excessos -perfectament coherent amb el seu univers-, advoca per tornar a una realitat més tangible. De matinada, resumia la seva filosofia amb un eloqüent "Fes-te fotre, Instagram", que va pujar a la xarxa el cineasta Eli Roth a través del seu Instagram.

Roth també és bon coneixedor de la idiosincràsia de Sitges. Ahir presentava la seva nova pel·lícula, The green inferno, i es desfeia en elogis al Festival. "Fa 11 anys vaig venir a presentar el meu debut, Cabin fever -explicava ahir en roda de premsa- i vaig al·lucinar amb la resposta del públic. Era la primera vegada que veia una celebració col·lectiva tan gran del cinema de gènere. Per mi, aquest festival és el millor del món".

The green inferno sembla un regal per al públic de Sitges: la pel·lícula recupera el cinema de caníbals que va originar d'alguna manera l'explícit Holocaust caníbal de Ruggero Deodato, un fals documental sobre un equip de televisió devorat per una tribu de l'Àfrica negra que va fer furor durant la dècada dels 80 entre els fans del terror més extrem: un dels programadors de Sitges fins i tot llueix un tatuatge del film. "Sempre he admirat el que va fer Tarantino amb els seu films favorits, reinventant el cinema de kung-fu a Kill Bill o el Django de Corbucci amb Django desencadenat -comentava ahir-. I Holocaust caníbal és una gran influència, però durant el rodatge també tenia molt present Aguirre, la còlera de Déu , de Werner Herzog, que per cert és l'últim film que s'havia rodat pels voltants".

Xoc cultural de primer ordre

Com en el film de Herzog, el rodatge de The green inferno sembla tan interessant o més que la pel·lícula. "Els indígenes amb qui vam treballar quasi no tenien contacte amb la civilització -explicava Roth-. No havien vist mai un glaçó. Per fer-los entendre que volíem rodar una pel·lícula vam haver d'ensenyar-los què era el cinema i vam projectar Holocaust caníbal . La va veure tota la tribu, fins i tot nens de pocs anys. I se la van prendre com una comèdia!" Nicolás López, productor de la cinta, tenia més anècdotes per explicar: "El concepte de sexualitat de la tribu és molt obert. Quan els nostres maquilladors, que eren tots gais, van descobrir que a la tribu era normal que homes casats i amb fills follessin entre ells, van aprofitar per follar-se tots els indígenes que van poder. Em sembla que ens vam carregar l'ecosistema".

Els protagonistes de la cinta -un grup de joves activistes que viatgen a l'Amazona per salvar un poblet indígena dels buldòzers- tenen un xoc de cultures encara més gran quan el seu avió s'estavella i els supervivents són capturats per una tribu que se'ls cruspirà un rere l'altre. L'explícit festí de sang i fetge, una entretinguda orgia de mala bava aclamada per la parròquia més gore de Sitges, té el seu contrapunt en la crítica a l'activisme fatxenda dels universitaris americans.