El Festival de Sitges es rendeix a la faula distòpica ‘El hoyo’

SitgesJa tenim la primera gran sorpresa de Sitges i és una opera prima basca amb part de la producció catalana. Quant feia que un debut espanyol no causava sensació en la competició oficial de Sitges? Potser des d’ Els sense nom el 1999, Fotos el 1996 o fins i tot Justino, asesino de la tercera edad el 1994, tres films que van sortir del festival amb premi. I no hauria de faltar en el palmarès d’aquesta edició un reconeixement important per a El hoyo, el magnífic debut del bilbaí Galder Gaztelu-Urrutia, una faula social amb forma de thriller distòpic que el públic de Sitges no va ovacionar només al final, sinó també diverses vegades durant la projecció, un senyal que havia entrat en el joc que proposa el film.

L’escenari a què al·ludeix el títol és una mena de presó vertical en què les cel·les se situen una sobre l’altra, amb un gran forat al mig pel qual baixa un cop al dia una plataforma amb un copiós i exquisit banquet que s’atura uns minuts a cada nivell. El menjar, que prepara un grup de cuiners de primer nivell, seria suficient per alimentar tots els presoners, però als pisos superiors la gent s’atipa i quan el festí arriba als nivells més baixos ja no en queda ni una engruna. Cada mes, els presos (dos per cel·la) es desperten en un nivell diferent: si et toca un dels pisos alts ja no hauràs de preocupar-te del menjar, als mitjans t’hauràs de conformar amb les sobralles i als nivells més baixos els plats arriben nets i pots estar tot el mes sencer sense omplir el pap.

Els ulls de l’espectador en la pel·lícula són els de Goreng (Ivan Massagué), que hi ha anat voluntàriament per llegir El Quixot, deixar de fumar i obtenir “un diploma homologat”. El seu company de cel·la és un home gran i més cínic, Trimagasi (Zorion Eguileor), que hi compleix condemna per haver matat un home (“Només era un immigrant, collons!”, es queixa). Mentre Goreng s’escandalitza per la crueltat de l’experiment i la falta d’empatia dels presoners, Trimagasi no està per orgues: s’atipa tant com pot i, a l’acabar, escup sobre les restes que menjaran els altres. A partir d’aquí, El hoyo segueix Goreng en la seva lluita desesperada per sobreviure en aquest experiment social dissenyat per un psicòpata, que en cada canvi de nivell afegirà nous matisos a la desesperació del personatge.

Intensitat i entrega del càsting

Gaztelu-Urrutia matisava ahir el missatge del film: “No és una pel·lícula contra els rics, només et pregunta què faries tu en aquesta situació i t’enfronta als límits de la teva solidaritat”. El director basc sap imprimir una intensitat a la narració que empeny endavant la història sense defallir ni un moment tot i algun malabarisme del guió. També hi ajuda l’entrega del càsting, especialment de Massagué, que va aprimar-se 12 quilos durant el rodatge i que amb El hoyo es treu l’espina de la fallida L’any de la plaga, presentada a Sitges l’any passat.

Amb la barreja de tons (comèdia negra, sàtira social, thriller de terror, etc.) i un disseny de producció impecable, El hoyo és la millor notícia de la ciència-ficció espanyola en els últims anys, una obra notable que no es dilueix en les comparacions obligades amb Cube, de Vincenzo Natali, High rise, de Ben Wheatley, i el cinema de Bong Joon-ho (especialment Snowpiercer i Parásitos ). I, sobretot, el film demostra que un cinema de ciència-ficció exigent, reflexiu i trepidant és possible en la indústria espanyola.

De moment, El hoyo ja ha convençut el públic del Festival de Toronto, on va guanyar el premi de la secció Midnight Madness. També els executius de Netflix, que n’han adquirit els drets per a distribuir-la internacionalment fora d’Espanya. Tanmateix, com va subratllar ahir el director, es tracta d’un film “produït amb diners públics” i, per tant, s’estrenarà en sales al novembre o al desembre. El 2020 arribarà al portal online.