Elena Martín i les altres cares de l’Àgata

BarcelonaAbans de protagonitzar Les amigues de l’Àgata, Elena Martín (Barcelona, 1992) ja tenia clissades les quatre directores de la pel·lícula, companyes del grau de comunicació audiovisual de la Pompeu Fabra, però d’un curs superior. “Tenien fama de tenir bon gust, de gent que feia coses interessants”, diu. Així que quan va saber que buscaven actrius per al seu treball de final de carrera, ella i una amiga es van apuntar al càsting, sense imaginar mai que aquell exercici de classe seria la revelació de festivals com el D’A i que s’acabaria estrenant -aquest cap de setmana- en sales comercials.

L’Àgata que interpreta Martín és una estudiant universitària que comença a sentir la relació amb les seves amigues del poble com un pes mort que arrossega, cosa que tensa el vincle que manté unit el grup. “Em van adjudicar de seguida el paper de l’Àgata perquè es veu que jo sempre estava empanada”, confessa, divertida. “Deu ser que això esqueia al personatge”. Tant per a ella com per a la resta d’actrius i les directores era la primera pel·lícula. “No teníem cap xarxa de seguretat basada en l’experiència, però sí una xarxa humana: entre totes ens ajudàvem. A més, allò ho fèiem per a nosaltres! A l’escena de la festa de pijames ens vam emborratxar una mica i quan la Marta i jo ens vam aixecar per anar al lavabo algú va dir «Però veniu, seguiu gravant!». Si hagués sabut que algun dia la gent ho veuria no sé si m’hagués fet tanta gràcia”.

Erasmus a Berlín

El resultat d’aquella feliç inconsciència és l’extraordinària naturalitat del film, un retrat dels clarobscurs de l’amistat femenina forjat en llargues hores d’assaigs i improvisacions perseguint el resplendor fugisser de l’autenticitat. Un punt d’inflexió en la carrera de les implicades, però sobretot de Martín, que animada per l’èxit i repercussió de Les amigues de l’Àgata es va posar a treballar en el seu propi debut com a directora, Júlia ist, basada en part en les seves experiències durant l’Erasmus a Berlín. “És una mirada diferent sobre l’Erasmus, entès no tant com un parèntesi festiu sinó com una experiència de maduresa -explica-. En realitat són les dues coses, però normalment s’explica només la part més lúdica”. Martín és la directora de la pel·lícula, de la qual només falta rodar un parell d’escenes, però el projecte és d’ella i tres companys de classe que també van marxar d’Erasmus a ciutats diferents. “Tots quatre vam intentar viure l’Erasmus integrant-nos en la ciutat, fugint dels guetos d’estudiants Erasmus. I, per separat, ens vam adonar de la nostra pròpia immaduresa i sobreprotecció, de com als 21 anys qualsevol cosa se’ns feia una muntanya. I l’objectiu de la pel·lícula és analitzar i riure’ns una mica de la nostra pròpia inutilitat”.

Quan parla dels referents de Júlia ist, Martín cita les pel·lícules de Mia Hansen Love, el cinema mumblecore i Lena Dunham. Com la creadora de Girls, ella mateixa interpreta la protagonista de la història, que es nodreix de l’experiència personal. “El personatge té moltes coses de mi, però no sóc jo -confessa-. Fa l’Erasmus a Berlín, com jo, i els amics que té són els meus, però el seu caràcter i la seva família són molt diferents”.

Durant l’Erasmus berlinès Martín va entrar en contacte amb el grup de teatre jove P14, una plataforma de creació col·lectiva que en tornar va intentar replicar fundant el projecte Els Malnascuts, que va acabar arrelant a la sala Beckett. N’és una de les coordinadores i hi fa tasques d’assessoria i producció. El primer projecte en què va participar artísticament va ser Like si lloras, un dels últims espectacles estrenats a la Beckett de Gràcia, que posava un mirall davant les ansietats de la seva generació. “No és estrany que tant Les amigues de l’Àgata com Júlia ist parteixin d’experiències molt pròximes. Like si lloras parlava una mica de la necessitat de celebrar el que ens passa com si fos el més important del món. Som tots uns egos amb potes. Però potser explicar-ho és d’alguna manera la forma de redimir-nos”, diu.