'El irlandés': elegia per un assassí a sou

BarcelonaDirecció: Martin Scorsese. Guió: Steven Zaillian, basat en el llibre de Charles Brandt. 210 minuts. Estats Units (2019). Amb Robert De Niro, Joe Pesci, Al Pacino i Harvey Keitel.

"Russ i Frank". Aquests dos noms, els de dos amics molt pròxims, són els que va escriure el líder sindical Jimmy Hoffa en una nota al costat del telèfon hores abans de la seva desaparició el 1975. Així comença M'han dit que pintes cases, títol original de les memòries de l'assassí a sou Frank l'irlandès Sheeran, que remet als circumloquis de la màfia (pintar cases equival a assassinar) per parlar de les seves activitats. A El irlandés, Russ, Frank i Jimmy són, respectivament, Joe Pesci, Robert De Niro i Al Pacino, que interpreten els seus personatges amb el to distès, juganer, de qui sap que el film està construït al voltant del plaer de veure'ls junts.

En la seva provocadora visió dels Estats Units com un país fundat sobre l'avarícia i, sobretot, la violència, El irlandés forma part, amb Un dels nostres i Casino, d'una trilogia mafiosa perfecta, però el seu to elegíac la fa més pròxima a L'edat de la innocència, amb la qual podria competir pel final més desesperançador de la filmografia de Scorsese. Aquest és, al cap i a la fi, un film que comença i es tanca en una llar d'avis, posant en escena, des de l'inici, el caràcter memorístic del relat, així com el pes que els actes del passat tenen en un present que només pot ser viscut entre ombres. Al contrari que a Toro salvatge, aquí no hi ha redempció possible, sinó una decrepitud que s'apodera tant del ritme de la pel·lícula com dels cossos dels actors.

En un text memorable, Jonathan Rosenbaum matisava la idea que Ozu feia pel·lícules lentes. No era el film el que era lent, sinó els personatges: si aquests eren ancians, Ozu sabia adaptar-se al seu ritme pausat. De la mateixa manera, i malgrat el publicitat rejoveniment dels seus actors gràcies al CGI, El irlandés és un Scorsese rebaixat de revolucions, sobretot en la seva segona meitat. El nervi narratiu i el muntatge sintètic, abrupte, característics del director, segueixen presents, però el film aconsegueix els seus moments més extraordinaris en escenes de conversa pausades –com el demolidor esmorzar en un motel ombrívol– protagonitzades per uns madurs De Niro i Pesci. Quan els cossos s'esfondren i la violència cessa, el ritme s'alenteix i afloren els remordiments. És llavors quan El irlandés es transforma -com Ad Astra- en una pel·lícula sobre la petjada que deixen els pares terribles sobre els seus fills. Però també es pot intuir, a través d'aquest pla final on veiem De Niro, en penombra, envoltat dels seus records, la solitud i la voluntat testamentària d'un cineasta que sembla ser conscient de formar part d’una època –d’un cert moment històric, i també d’una certa manera de fer cinema– en vies d’extinció.