'El plan': cinema i teatre dialoguen en un retrat de l’angoixa de viure a l’atur

Direcció i guió: Polo Menárguez, a partir de l'obra d'Ignasi Vidal. 79 minuts. Espanya (2020). Amb Antonio de la Torre, Raúl Arévalo i Chema del Barco.

Concebuda com una incisiva radiografia de l’angoixa de viure a l’atur, amb el rerefons de la destrucció de l’esperit comunitari de la classe treballadora, El plan tanca l’espectador entre les parets d’un pis del barri obrer d’Usera, a Madrid, on tres bons amics intercanvien tot tipus de confidències emocionals i existencials. En el film, que porta a la pantalla l’obra teatral homònima del dramaturg barceloní Ignasi Vidal, hi abunden els soliloquis amb referències a EROs, vagues fallides i una quotidianitat malmesa per la pèrdua de la dignitat personal. Per moments, El plan pateix d’un cert excés de didactisme, i la càmera inquieta del director madrileny Polo Menárguez, que insisteix a difuminar l’origen teatral de la pel·lícula, no acaba d’enriquir el text. Tanmateix, l’esperit fraternal que emana de les interaccions entre els protagonistes permet que qualli el punyent retrat d’una masculinitat esquerdada, obsoleta, fora de joc.

El plan evoca l’univers teatral i fílmic de David Mamet, en què els criminals i els estafadors tendeixen a expressar-se com loquaços aprenents de filòsof. En el film de Menárguez un dels protagonistes empra la teoria freudiana per explicar les seves neurosis, una estratègia inversemblant que permet imaginar Ken Loach dirigint un guió dels germans Coen, una hipòtesi sucosa que El plan porta fins als extrems més tragicòmics.