El Franco vandalitzat hauria d’exhibir-se en un museu?

“¿I si en comptes de retirar les estàtues, les enderroquem, que l’escarni que fa la ciutadania contra personatges que no són al lloc que es mereixen, sigui una manera de subvertir el seu poder simbòlic?", planteja l’artista visual Domènec. No és fàcil i és poc factible, admet l’artista, però trobar la manera de representar les memòries subalternes a l’espai públic o introduir la memòria als carrers i places de manera democràtica o d’una manera que, fins i tot, serveixi com a via per intensificar el procés de democràcia, és força complex.

Enderroquem les estàtues?

Una de les propostes que va fer Domènec, i que es va poder veure al MACBA el 2014, va ser el Monument enderrocat, una maqueta que mostra sols el pedestal del monument al general Prim al parc de la Ciutadella de Barcelona. El 1936, en ple procés revolucionari, les Joventuts Llibertàries van enderrocar aquest monument, que va ser reconstruït per les autoritats franquistes després de la guerra. La proposta era enderrocar novament l’escultura eqüestre del general, deixar només la base de l’escultura buida i, per tant, recuperar l’escultura en l’estat que va quedar durant la Guerra Civil i monumentalitzar així l’acció de les Joventuts Llibertàries.

El juny de 2020 i en ple auge del moviment Black Lives Matter, els ciutadans de Bristol, farts de demanar que es retirés de l’espai públic l’estàtua d’Edward Colston, que es va enriquir amb el tràfic d’esclaus, la van enderrocar i la van tirar al riu. Al seu lloc es va col·locar una estàtua d’una de les protestants, Jen Reid, amb el puny aixecat, que va durar tan sols un dia. Hores després, el govern de Bristol va rescatar Colston del riu però no el va recol·locar al seu pedestal sinó que va exhibir l'estàtua al museu M Shed de la ciutat i es va generar un ampli debat sobre quin havia de ser el pas següent. Ja no ha tornat a l'espai públic, i la majoria dels que van participar en el debat defensaven que es quedés al museu.

El Franco vandalitzat, segons l’historiador de l’art Peio H. Riaño o l’historiador Manel Risques, s’hauria d’exhibir. “M’agradaria veure aquest Franco destrossat en un museu, perquè la museologia neutralitza el seu poder, és un espai on es donen explicacions i es contextualitza i és interessant explicar tot el que ha passat amb aquest símbol”, reflexiona Peio H. Riaño

La perifèria ha fet seva la República

Els símbols republicans són a la perifèria, però els veïns se’ls han fet seus. El monument a la República, d'Adolf Florensa i Josep Vilaseca, es va instal·lar originalment a la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb el passeig de Gràcia el gener del 1935, però amb la victòria franquista va acabar amagat en un magatzem municipal. La democràcia no el va tornar al seu lloc original i el va destinar a Nou Barris. Ara hi ha qui reclama que se’n faci una rèplica i que es col·loqui al centre de Barcelona, perquè els veïns de Nou Barris no volen perdre un símbol que han fet seu. “Per què no la van posar on tocava des d’un primer moment? Suposo que els polítics d'aquell moment no van considerar adequat fer-se notar com a republicans, però aquí a Nou Barris tenim una llarga tradició republicana”, assegura Maribel Ferrandis, de la Taula Unitària de Nou Barris per la República. 

A l’entorn de l’estàtua i d’aquest símbol, al barri s’han anat fent moltes activitats i reivindicacions d'esperit republicà: “Aquí tothom està molt conscienciat i hem dignificat molt l’estàtua, vam lluitar molts anys per canviar el nom de la plaça i perquè es digués plaça de la República. La lluita veïnal també va aconseguir canviar el nom de l’avinguda dels Borbons per l'avinguda dels 15", diu Ferrandis. Sovint ha estat la tossuderia de la societat civil la que ha anat col·locant símbols democràtics a l'espai públic. Durant la Transició ja es va iniciar la campanya "Volem els nostres monuments", que reclamava la restitució dels monuments retirats pel franquisme: “Es va aconseguir la restitució dels monuments al Doctor Robert, el de Rafael Casanova i el de Pau Claris, però va quedar pendent el de Pi i Margall”, diu Pep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat. 

Qui també s'ha quedat a la perifèria és el Porcioles de Joan Brossa. El 1989 Joan Brossa va voler situar a la Mina Record d’un malson. Es tracta d’un bust de l’alcalde franquista de Barcelona Josep Maria Porcioles, de marbre blanc, sobre una cadira que sembla extreta d’una oficina de notari. Evoca la corrupció i l'especulació urbanístiques. Era un encàrrec de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, però, un cop lliurada l’obra el 1991, el consistori no es va atrevir a exposar-la i la va guardar en un magatzem municipal. Avui es pot veure al Museu de la Immigració.

Poques dones rebels

L’Espai de Memòria, Monument Presó de Dones de les Corts va ser inaugurat l’any 2019 en el xamfrà dels carrers Europa i Joan Güell (Barcelona), fruit d’un llarg procés de reivindicació ciutadana. “I ara es vol marcar el perímetre total que ocupava la presó amb frases”, explica la professora de belles arts de la UB Núria Ricart, que és qui va dissenyar el projecte.

Tanmateix, les dones, en general, són poc visibles a l’espai públic. “La cultura patriarcal sempre ha invisibilitzat i menystingut les aportacions de les dones i hi ha una manca absoluta de referents femenins, les dones han treballat des del neolític i això no es veu”, diu la historiadora Dolors Marín. "Hi ha més visibilitat de les dones treballadores i lluitadores a les perifèries i als barris obrers", afegeix Marín. Sí que es veuen figures femenines, però són majoritàriament anònimes: "Moltes vegades són tan sols decoració, les dones amb noms i cognoms haurien de ser més presents, i també col·lectius com les infermeres, les mestres, les primeres bibliotecàries, les grans vagues que han protagonitzat, com la de 1918... ", conclou la historiadora.