Eines culturals per combatre l’extrema dreta

BarcelonaPolítiques que garanteixin la justícia social i econòmica són el principal antídot contra l’extrema dreta. Tanmateix, també hi ajuden eines culturals que poden servir per despullar els mecanismes de control que posen en pràctica les organitzacions d’ultradreta, per combatre els arguments intel·lectuals i per advertir sobre el perill que el seu discurs faci forat en altres grups polítics.

Fotografies per preservar la memòria antifeixista

El fotògraf Hans Runesson era a la ciutat sueca de Växjö el 13 d’abril del 1985 durant una manifestació de partidaris del Partit Nacional Nòrdic, una organització neonazi. Danuta Danielsson, filla d’una supervivent de l’Holocaust, va reaccionar etzibant un cop de bossa a un dels nazis. 31 anys després, el maig del 2016, Tess Asplund va desafiar la manifestació del Moviment de Resistència Nòrdic: es va plantar amb el puny alçat davant militants d’extrema dreta a la població sueca de Borlänge. El fotògraf David Lagerlöf va plasmar la dignitat del gest d’Asplund contribuint a preservar la memòria antifeixista i a constatar la importància de posar el cos davant el racisme.

La lluita de Márcia Tiburi contra l’autoritarisme

La brasilera Márcia Tiburi és l’autora d’un llibre fonamental: ¿Cómo conversar con un fascista? Reflexiones sobre el autoritarismo de la vida cotidiana (Akal, 2015). Tiburi, que va alertar sobre el poder de la indústria de l’odi i sobre com Jair Bolsonaro havia cancel·lat la democràcia al Brasil, aporta arguments per contrarestar la penetració del que anomena feixisme social.

Porco Rosso: “M’estimo més ser un porc que un feixista”

A Porco Rosso (1992), la pel·lícula de Hayao Miyazaki, el protagonista és un aviador, veterà italià de la Primera Guerra Mundial, que mira de tirar endavant com a caça-recompenses, buscant la manera de viure amb dignitat. Quan el feixisme intenta seduir-lo, Porco Rosso diu: “M’estimo més ser un porc que un feixista”. L’antifeixisme també s’aprèn mirant pel·lícules d’animació.

La determinació periodística de Xavier Vinader

A l’extrema dreta no se la venç amb articles d’opinió i fils de Twitter, sinó amb periodisme d’investigació. Aquest és un del llegats de Xavier Vinader (1947-2015), un periodista per a qui la lluita contra el totalitarisme i contra la desigualtat formaven part del mateix combat. “Un bolígraf pot ser una arma capaç de transformar un país si se sap fer servir”, deia Vinader.

‘Fatxa’, de Jason Stanley: seguir la pista dels diners

“Quines són les forces que hi ha darrere els moviments feixistes?”, demana Jason Stanley. Aquesta és una de les claus que l’autor nord-americà analitza al llibre Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida (Blackie Books, 2019). Stanley va més enllà de denunciar el missatge de l’extrema dreta i de perdre’s en debats sovint estèrils. Per a ell, el més important és descobrir qui hi ha al darrere i com l’agenda feixista determina polítiques socials i econòmiques. “Si els mitjans mostressin correctament la realitat, haurien de dir que aquests partits feixistes en realitat són màscares darrere les quals s’amaga la gent rica, les corporacions multimilionàries, que són les que els financen. Seguir la pista dels diners”, recomana Stanley.

‘22 de juliol’: la sèrie que analitza les causes i les conseqüències de la massacre d’Utoya

La massacre d’Utoya, perpetrada per l’ultradretà noruec Anders Behring Breivik el 2011, ha sigut tractada des del documental i la ficció. Segurament l’anàlisi més interessant és la que aporta la sèrie 22 de juliol, de Sara Johnsen i Pål Sletaune. En comptes de posar el focus en l’assassí de 69 joves a l’escola d’estiu del Partit Laborista, la sèrie obre el camp per resseguir “els fets precedents i la ressonància posterior en la societat noruega a través de diferents personatges, tots ells representatius d’institucions clau de l’estat del benestar: la premsa, la policia, la sanitat i l’educació”, tal com explicava a Eulàlia Iglesias a l’ARA. Aquest desplegament es complementa amb una recomanació molt adient: “La lluita contra l’extrema dreta és quotidiana i sempre continua”.

El complot contra Amèrica imaginat per Philip Roth

Philip Roth va escriure The plot against America (2004) per imaginar com hauria sigut a principis dels anys 40 la vida d’una família jueva de Newark amb un president dels Estats Units supremacista com Charles Lindbergh. Setze anys després, David Simon (The wire) en va convertir la novel·la en una sèrie per a la HBO que també es podia interpretar com a paràbola del malson trumpista.

‘This is England’ i el compromís de l’audiovisual britànic

“Quan no sabem què fer, fem el que ens diuen”, deia Alexis Jenni a la novel·la L’art francès de la guerra. És una finestra d’oportunitat que aprofita l’extrema dreta, tal com passa a la pel·lícula This is England (2006), dirigida pel Shane Meadows. L’acció se situa el 1983 en un barri obrer aclaparat per la crisi i les polítiques de Margaret Thatcher, i on subcultures juvenils com els skinheads funcionen com a refugis.

La classe social i un futur incert són els vectors que apleguen amics blancs i negres, fins que el Combo (interpretat per Stephen Graham) surt de la presó i divideix la colla imposant la lògica del més fort i seguint les consignes del Front Nacional, que utilitza els skins com a carn de canó racista. Sí, l’extrema dreta pesca entre les víctimes de la desigualtat, però tal com demostra la pel·lícula de Shane Meadows i en general l’audiovisual britànic més compromès (de Ken Loach i Stephen Frears a Steve McQueen), la majoria no cauen en les seves xarxes. Al cap i a la fi, la realitat sempre és més complexa que els desitjos supremacistes dels feixistes i que la condescendència paternalista d’algunes anàlisis.

Les veritats de la cançó ‘Joaquín el necio’, d’Albert Pla

L’antifeixisme és una constant en la música del segle XX i del que portem del XXI. Forma part de la naturalesa de festivals com el Barnasants, i va ser un dels motors de moviments com Rock Against Racism, tal com s'explica al documental White riot (2019). Tanmateix, cançons aparentment menys explícites poden transmetre missatges més poderosos. És el cas de Joaquín el necio, el particular Pedro Navaja d’Albert Pla. La lletra assumeix el punt de vista del Joaquín, un racista d’idees fixes que no entén que la dona estigui amb un negre. El cor de la rumba, un ariet contra les actituds que lloa l’extrema dreta, li canta les veritats.