Eduardo Galeano, consciència i memòria

BarcelonaEduardo Galeano va entendre la història de l’Amèrica Llatina com la dialèctica entre el dret a viure en pau i el dret a somiar. Voler viure en pau, com cantava Víctor Jara, suposava que es vivia en conflicte. Somiar era caminar cap a la utopia, fent del camí la utopia mateixa. Galeano va convertir en lletra lligada un pensament que necessitava ser expressat. Això va ser Las venas abiertas de América Latina (1971): la vella història de la lluita entre opressors i oprimits però explicada segurament quan més falta feia. Galeano va identificar los nadie de la història i va reclamar un paper protagonitsa per a ells, alhora que denunciava que els estralls depredadors del colonialisme tradicional seguien produint-se a la segona meitat del segle XX.

Malauradament, la presa de consciència històrica que ell considerava un motor necessari per a l’emancipació va ser diagnosticat com un perill per altres, i poc després de la publicació del llibre la doctrina de xocva imposar la seva lògica devastadora: les dictadures militars.

Tot i que més tard Galeano va esmenar la lletra, no l’esperit, de Las venas abiertas de América Latina,la seva formulació ha sigut fonamental per a generacions posteriors, primer a l’Amèrica Llatina i després també al sud d’Europa. “Els llibres de Galeano estan orientats a evitar el saqueig econòmic a l’Amèrica Llatina i a defensar la dignitat i la sobirania dels nostres pobles”, va dir ahir el president de Bolívia, Evo Morales, un dels polítics llatinoamericans que han recollit bona part del pensament de Las venas abiertas de América Latina.

També va ser un referent per a Hugo Chávez, que l’any 2009 va regalar un exemplar del llibre a Barack Obama. I en aquesta banda de l’Atlàntic el moviment 15-M va reconèixer la influència de Galeano, un home que advertia que “el món es divideix, sobretot, entre indignes i indignats, i cadascú ha de saber a quina banda vol o pot ser”. Tanmateix, les idees d’aquell assaig que va publicar quan només tenia 31 anys no són ni de bon tros l’únic llegat que deixa Galeano, tot un referent polític, periodístic i literari, mort ahir en un hospital de Montevideo a causa d’un càncer de pulmó.

Periodisme i socialisme

Eduardo Hughes Galeano va néixer el 3 de setembre del 1940 a la capital de l’Uruguai, un país de “tres milions d’anarquistes conservadors”. “No ens agrada que ningú ens mani i ens costa canviar”, deia Galeano, que tenia antecedents familiars europeus: italians, espanyols, gal·lesos i alemanys. Abans de dedicar-se al periodisme va treballar en diversos oficis, fins que va començar a escriure a Marcha, un setmanari fonamental en l’articulació de la consciència llatinoamericana més compromesa. Galeano sovint feia broma dient que, com la resta d’uruguaians, hauria volgut ser futbolista, però va descobrir el poder de la paraula escrita. Això no obstant, no va deixar de banda la passió pel futbol i pel Club Nacional de Montevideo, una afició que compartia amb Mario Benedetti. De fet, va aconseguir aplegar esport i literatura a Futbol a sol y sombra (1995) i l’any 2010 va guanyar el premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu.

Va debutar com a novel·lista amb Los días siguientes (1963), una obra que ell mateix va considerar ben poca cosa. Ben diferent va ser la seva tasca periodística als anys 60, quan va dirigir el diari Época i el servei de publicacions de la Universitat de l’Uruguai mentre consolidava un pensament socialista que acabaria tenint un tarannà més humanista que dogmàtic i que anys després el duria a revisar l’ortodòxia. Quan l’any 1973 el president uruguaià Juan María Bordaberry va promoure un cop d’estat, Galeano va ser empresonat i després obligat a marxar del país. Es va instal·lar a l’Argentina, d’on va haver de fugir quan la dictadura encapçalada pel general Videla el va incloure en la llista dels esquadrons de la mort.

Galeano va arribar llavors a Barcelona, on va començar a escriure la trilogia Memoria del fuego (1982-1986), un treball en què confluïen narrativa, història i alè poètic. “És la història de totes les Amèriques”, va dir sobre un exercici literari i històric que buscava refer la memòria perduda com a pas indispensable per plantejar una transformació social i política. A Barcelona va coincidir amb la poeta Cristina Peri Rossi, que ahir recordava que Galeano “va mantenir fins al final les seves expectatives de justícia i llibertat” i que “era del club dels insubornables”.

Partidari d’una prosa directa i senzilla -“la funció de l’escriptor és ajudar a mirar”, deia-, i poc amic del llenguatge críptic espantalectors, Galeano va tornar a l’Uruguai l’any 1985. Va fundar el setmanari Brecha, que va donar continuïtat a Marcha, i es va implicar contra les lleis que pretenien deixar sense càstig els crims de la dictadura. En aquest període va publicar obres com El libro de los abrazos (1989) i diferents reculls d’articles. Políticament, Galeano va donar suport al Frente Amplio, el partit de l’actual president uruguaià, Tabaré Vázquez, i va consolidar un discurs crític contra la globalització.

Dijous es publicarà pòstumament una antologia de textos sobre dones titulat Mujeres.

Una veu política que viatja amb la música

La influència d’Eduardo Galeano s’ha escampat per diferents àmbits, inclosa la música. L’esperit de Las venas abiertas de América Latina i la necessitat d’activar una consciència col·lectiva van acompanyar el Rubén Blades de Buscando América, un disc del 1984 en què el músic panameny també insistia en la importància de la memòria i de no oblidar els crims de les dictadures i de la violència sectària. A més a més, Blades compartia amb Galeano i amb la teologia de l’alliberament el concepte de solidaritat horitzontal i rebutjava la caritat imposada verticalment.

Més explícita va ser la influència de l’escriptor uruguaià en el grup argentí Los Fabulosos Cadillacs, que a l'àlbum Rey Azúcar (1995) van incloure una cançó titulada Las venas abiertas de América Latina. I encara més en Calle 13. El disc Multi-viral (2014) del duo de Puerto Rico s’obre amb un recitat de Galeano, que uns anys abans havia manifestat el seu suport a la independència de l’illa.

Joan Manuel Serrat també va trobar inspiració en l’autor de Memoria del fuego : en va musicar el poema Secreta mujer a l’àlbum Sombras de la China (1998) i Galeano li va escriure la lletra de La mala racha, inclosa al disc Versos en la boca (2002). I el grup madrileny Hechos Contra el Decoro va fer un homenatge a Galeano al disc La danza de los nadie (1998), en què recollien la idea de donar veu als que no en tenien.