Eduard Farelo: "La meva fama a Catalunya és una mica de pa sucat amb oli"

BarcelonaEduard Farelo (Barcelona, 1970) és un actor conegut a Catalunya per les seves interpretacions a la televisió -on des del 2017 participa a la sèrie diària de TV3 Com si fos ahir-, però també pels seus projectes al teatre i per la seva veu -ha doblat desenes de personatges, com el ruc de Shrek i el Gòl·lum d'El senyor dels anells-. Inquiet i incansable, ara encarna el famós detectiu Hercules Poirot al Teatre Condal, en una adaptació d'Assassinat a l'Orient Express dirigida per Ivan Morales que s'estrena dilluns vinent.

No havies tornat al teatre des d'abans de la pandèmia. Com t'enfrontes a aquest muntatge?

— D’entrada m’ha suposat haver de renunciar a un altre espectacle, Eva contra Eva, que just havia d’estrenar abans de la pandèmia. Assassinat a l’Orient Express l’havíem de fer l’any passat i l’hem reprès ara. La primera lectura la vam fer fa un any i mig. Érem més de 20 persones en un Skype impossible que va durar gairebé tres hores. Arribem amb moltíssimes ganes de retrobar-nos amb els espectadors.

Com és l'Hercules Poirot que interpretes?

— Poirot és un personatge que tots els lectors d’Agatha Christie coneixem molt bé, perquè hi ha moltíssims referents i tots són molt bons. Hi ha una sèrie de la BBC amb David Suchet que segueix sent de les més vistes; Kenneth Branagh va fer-ne una versió fa poc. Ho he vist tot, però al final amb l’Ivan [Morales] vam decidir aïllar-nos i fer el nostre Poirot. Hem intentat buscar l’ànima d’aquest personatge. És un tipus excèntric, que de l’únic que se sent orgullós és del seu enorme bigoti, un gran observador de la condició humana, però a qui alhora li costen les relacions.

Combinaràs les funcions amb la sèrie diària de TV3, Com si fos ahir, i de fet sempre t'hem vist treballar molt. Quin paper juga la feina a la teva vida?

— És una part molt important, i tinc la sort de poder-me dedicar a un ofici que m’apassiona. Però quan tenim crisis internes, sovint dic als companys: “La vida és allà fora, no ens n’oblidem”. Malgrat que la funció d’avui no funcioni o que no respongui a les expectatives del públic, arribarem a casa i ens trobarem amb la família i els amics. La feina no és el puntal de la meva vida, i espero que no ho sigui mai. A mesura que els fills s’han fet grans hi puc dedicar més temps i ho puc fer d’una manera més relaxada. Al final ser pare d’una família nombrosa t’obliga a haver de treballar molt.

Encara fas doblatge?

— En faig molt poc. Aquest món ha canviat molt, s’ha convertit una mica en un fast food. No hi ha gaire interès en fer bé les coses, únicament es cuiden les grans produccions. Hauria de ser el moment de fer el contrari, perquè el món de la televisió i les sèries cada vegada s’ha de considerar més alta cultura. Quan em truquen intento anar-hi, fer-ho bé i gaudir-ne. M’ho passo molt bé, m’agrada veure la feina dels altres actors, mirar una seqüència set, vuit, deu, dotze vegades, intentar disseccionar què ha fet l’actor original i ser com més fidel millor.

¿És més precari perquè el públic cada vegada més veu les sèries en versió original?

— Al contrari, s’ha fet més precari per culpa d’una indústria que no ha sabut afrontar les exigències de les grans distribuïdores i les grans multinacionals. Les grans plataformes d’avui dia doblen una sèrie a 60 idiomes a la vegada. A França paguen un preu que és 10 vegades més alt que aquí. Per fer la versió castellana es paga molt menys, i la catalana ja ni se la plantegen perquè no hi ha ningú que els ho exigeixi.

Et veus un actor consolidat o encara tens la por de pensar que potser no et truquen?

— Em veig més com un artesà. No m’he fet un full de ruta amb un objectiu. M’he dedicat a fer el que em sortia, si he hagut de presentar un programa a la tele ho he fet, si he hagut de locutar anuncis també. En aquest sentit em considero més aviat un supervivent. Amb el temps, com que tinc moltes portes obertes puc anar escollint, però no em considero un actor consolidat. A Catalunya hi ha cinc o sis actors que en podran viure tota la vida. És un ofici sàdic i sense miraments, he vist i encara veig patir molts actors. Hi ha gent que fa cinc o sis anys estaven a la cresta de l’onada i els cridava tothom, i avui no treballen. 

Com es gestiona això amb cinc fills a casa?

— En alguns moments he tingut moltíssima por. Ara les meves filles més petites tenen 17 anys, així que si a mi em va molt malament ja puc dir: "Gent, tothom a posar-se la motxilla i a treballar". Però mentre ells són petits és complicat fer passos. El sector artístic ha hagut de viure tota la vida amb la sensació que tenen ara els joves, que això de la feina per a tota la vida s’ha acabat.

¿Has pogut conciliar la vida laboral i la familiar?

— Encara soc d’aquesta generació que la meva dona ha hagut de renunciar a part de la seva vida laboral perquè jo pogués fer la meva. Si tinguéssim vint anys menys ens hauríem plantejat les coses d’una altra manera. He intentat ser un pare que estigués molt present. Les temporades que he hagut de viure a Madrid són les que ho he portat pitjor, perquè estava sis o set mesos fora de casa i hi anava només els caps de setmana. Era capaç de pressionar menys en el factor econòmic, però demanava que els dilluns em donessin festa per poder agafar un AVE els divendres i poder ser a casa tres dies.

Ara heu viscut l'èxit de la teva filla Alba (Bad Gyal), que s'ha convertit en una cantant de ressò internacional. La seva música acumula xifres astronòmiques a YouTube i a Spotify. Com ho heu gestionat?

— Ara m’adono que vaig tenir la mateixa preocupació que tenen molts pares amb els seus fills adolescents. El problema va ser que ella es va exposar, ho va fer de manera pública. Però és una noia que als 24 anys s’ha forjat una carrera, té claríssim el que vol fer, es dedica al que li agrada, té un grup de 20 persones que ja formen part del seu equip i que estan treballant gràcies a ella. No en puc estar més orgullós. És un plaer veure com ha crescut com a persona. La meva única preocupació quan li va esclatar això als 18 anys era que no perdés el nord. Ara veig que és una dona molt centrada i amb les idees molt clares, i això em tranquil·litza. I els seus germans ho porten molt bé. A casa, dels cinc fills tres han fet música. Tenia por que això d’alguna manera fes que les altres es volguessin dedicar a una altra cosa, però elles segueixen picant pedra i em fa feliç. 

Tu ja saps què és viure amb la fama i la popularitat. Et fa patir que ella també hi hagi de passar?

— La meva fama a Catalunya és una mica de pa sucat amb oli. Vaig al mercat i em pregunten per la sèrie del migdia, o un dia vaig a una platja nudista a Menorca i la gent m’assenyala. El tema de l’Alba és un fenomen més gros i comença a ser preocupant, perquè veig que ella ha de renunciar a certes coses. No va de vacances on vol, no pot viure al barri que voldria, però són coses que ella mateixa ha d’anar aprenent i digerint.

És una artista molt marcada per la sexualització que fa del seu cos. Què en penses?

— Em va fer patir a l’inici, perquè no entenia el discurs. Després he arribat a la conclusió que ni a mi ni a tots els boomers, els de la meva generació, ens toca entendre-ho. La meva generació és incapaç d’entendre com els joves es plantegen la sexualitat i les relacions de parella. Però és que a nosaltres no ens toca dibuixar la societat dels pròxims trenta anys. Ja n'hem tingut l’oportunitat, se’ns ha acabat el temps, ja està. Ara veig que aquesta necessitat de sobreexposar la sexualitat és una manera de saltar-se una prohibició. Si hagués estat una altra, se l’hauria saltat igual. Els joves es rebel·len. ¿Que està mal vist que una noia remeni el cul sobre l’escenari? Doncs aquí ho teniu, dues tasses.

Precisament l'any passat vas fer 50 anys. Hi ha crisi, a la cinquena dècada?

— No he passat crisi ni als 30, ni als 40 ni als 50. Aquest any amb el covid-19 he perdut el meu pare, i la meva mare ha estat malament. La crisi que tinc és veure com la generació dels meus pares s’ha fet gran i els fills encara són joves. Estic una mica al mig; és un moment tens perquè m’he de fer a la idea de la pèrdua per dalt i per baix. Però a cada moment de la vida intento quedar-me amb les coses positives.

En una entrevista del 2013, Carles Capdevila et preguntava on series al cap de deu anys. Vas dir que seguiries vivint a Vilassar de Mar, sortint a córrer i a passejar per la natura. Ho has complert?

— Doncs es veu que sí. Vaig marxar de la ciutat en part obligat per la família, perquè no podíem comprar un pis per a tantíssima gent, però és de les millors decisions que he pres. Continuo intentant fer esport, sortir a la natura, això em dona una certa tranquil·litat. La vida de poble és molt amable.

Com t'imagines d'aquí a deu anys?

— Em veig treballant la meitat del que treballo ara. Seria una bona manera d’anar fent cap a la jubilació. Si ara treballo 320 dies a l’any, fer-ne 160.