Un Edgardo novell davant una Lucia experta

BarcelonaÒpera de soprano o de tenor? Per si el títol no ho deixa clar, el punt culminant de Lucia di Lammermoor és la cèlebre escena de la bogeria de la protagonista. Això no impedeix que sigui Edgardo qui clogui l’obra i que molts tenors hagin aconseguit ser-ne el centre d’atenció. El gran reclam del retorn d’una de les obres mestres de Donizetti al Liceu era el debut com a Edgardo de Juan Diego Flórez, una de les estrelles canores més estimades pel públic català (una circumstància que el teatre ha aprofitat per posar preus també estel·lars en quatre funcions).

Aquest ha sigut un pas més en l’evolució del tenor peruà cap a papers plenament lírics, en paral·lel a la progressió d’una veu amb més gruix al centre. ¿Això vol dir que ara Flórez té els recursos escaients per a Edgardo? La resposta inicial seria no, fins i tot amb l’atenuant d’un grapat de circumstàncies que no l’afavorien: el mateix fet de ser una primera aproximació, un decorat massa obert que no ajudava a la projecció de la veu, la dimensió del teatre o una batuta no sempre curosa amb el volum. El fraseig aristocràtic i l’elegància en la línia són inalterables, sobretot en l’ària final, per a la qual Flórez havia reservat prou forces. Però un paper no és una ària, i en massa moments, sobretot de l’acte segon, la veu no tenia ni l’amplitud ni la calidesa òptimes.

Justament ovacionats

Elena Mosuc sí que domina tots els ressorts de Lucia, amb un virtuosisme de bona llei, un registre sobreagut precís i una cabal traducció dels diferents estadis del viacrucis de la dissortada jove, un cant impecable que va brillar sobretot en l’escena de la bogeria però que té el contrapunt d’una certa fredor expressiva. Sigui com sigui, Mosuc i Flórez (justament ovacionats) van estar molt per sobre d’un repartiment discret, sobretot de l’Enrico monocrom de Marco Caria, el Normanno de timbre ingrat de Jorge Rodríguez-Norton i l’Alisa poc ajustada de Sandra Ferrández.

Albert Casals no va acabar de deixar petja com a Arturo mentre que Simón Orfila, tot i enfosquir artificialment la veu, va ser un contundent Raimondo. Marco Armiliato és un director amb un ofici a prova de bomba, tot i que la seva versió va ser gruixuda i tendent a un excés de morositat.

Curiositats de la vida, l’anterior producció de Lucia di Lammermoor al Liceu també venia importada de Zuric. La nova proposta de Damiano Michieletto es va capficar més en el marc simbòlic, amb les deambulacions regulars d’un espectre femení, que en la direcció de personatges, força limitada. Alguns recursos eren ben tòpics, com el vestuari feixistoide i, en l’escena de la bogeria, la il·luminació rogenca de l’omnipresent Torre de Pisa de vidre i metall. Això sí, va ser una sorpresa veure Lucia morint com Tosca.