Ecologia i escatologia, el tàndem imbatible de La Calòrica
La brillant companyia treu punta al canvi climàtic, el negacionisme i les lluites socials al Teatre Nacional
BarcelonaLa Calòrica ha arribat per fi a estrenar al Teatre Nacional, tota una fita, i han decidit aprofitar l'ocasió per parlar de... merda. Merda metafòrica i literal. L'una fa referència a la lluita ecologista contra el canvi climàtic, un conflicte que compta amb els seus propis negacionistes i il·luminats, i l'altra porta la qüestió a escala micro, tan micro com una escala de veïns que té problemes amb les aigües fecals. "Ens agrada treballar sobre temes vigents i d'actualitat. I creiem que qualsevol dels problemes que toquem –populisme, capitalisme...– acaba confluint en la insostenibilitat. La crisi climàtica acabarà unificant totes les lluites del món contemporani", exposa el director, Israel Solà. Aquesta és la premissa de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, una obra escrita per Joan Yago que reunirà tots els actors de La Calòrica –i Mònica López com a artista convidada– a la Sala Petita del Teatre Nacional durant el proper mes.
I alerta, perquè estan a punt d'esgotar entrades. De què parlem... suposa la posada de llarg d'una de les companyies més brillants del panorama contemporani. Amb onze anys de trajectòria i vuit obres en cartera –els últims títols exhibits són Fairfly a La Villarroel, Els ocells a la Sala Beckett i Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I al Teatre Lliure–, els calòrics s'han obert camí per mèrits propis saltant de les sales més alternatives als escenaris més grans i comercials. I finalment arriba la proposta del Nacional, amb unes possibilitats tècniques i laborals que no han tingut mai abans. "Si no hagués passat això, hauríem mort d'inanició –diu l'escenògraf Albert Pascual–, perquè no pots sostenir treballar per quatre duros i deixar-hi la vida. Aquí les coses es poden fer sense patir", explica. La companyia creu que és "responsabilitat de les institucions públiques mirar a veure qui està apareixent en el panorama" i donar-los espai, perquè "aprenem treballant", diu Solà. Yago es planteja si no podrien estrenar avui a la Sala Gran si haguessin debutat anys enrere a la Sala Petita: "Ens agradaria que a les companyies joves les oportunitats els arribessin més d'hora que tard. Que els teatres públics tinguin el coratge de jugar-se-la quan no són apostes segures", reflexiona sobre l'ecosistema teatral.
De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda torna a ser una comèdia d'alta densitat política que planteja dilemes com la responsabilitat individual, la consciència col·lectiva, com s'ordenen les lluites... "Com i per quin ordre podem arreglar el nostre món? –planteja el dramaturg–. Per què en els últims anys hem adquirit tolerància zero amb temes com el masclisme, el racisme o l'homofòbia però en canvi som tolerants amb els vessaments al mar i les empreses que falsegen les seves emissions? Per què no actuem amb contundència si és la lluita més important de totes? Sabem que el tema és important, però, un cop ho hem dit, obrim una llauna de Coca-cola i anem a comprar el pa amb cotxe". L'obra entrellaça dues trames, un congrés de negacionistes del canvi climàtic amb la seva estrambòtica fauna i una mena de 13 rue del Percebe basat en fets reals, una proposta que permet lluir la capacitat dels calòrics de mutar en desenes de personatges a pèl. "Les petites coses de la vida de cadascú fan que no parlem d'altres temes. El que és urgent passa per davant del que és important i el coronavirus ho ha posat en evidència: ens podem desentendre de la crisi climàtica per posar-nos aquestes mascaretes", diu Israel Solà. Mascaretes que acabaran ofegant una altra tortuga al mar.